Una de les bandes que ha mantingut intacta la seva formació malgrat el pas del temps ha estat ZZ Top. Des de 1969, Billy Gibbons, Dusty Hill i Frank Beard van anar aguantant dècada rere dècada junts i sense canvis fins a la mort de Dusty el 2021. I el que podia —i per a alguns devia— haver estat el final del combo, es va reconduir incorporant al lloc de baixista el roadie de la banda, Elwood Francis. Gràcies a aquesta reinvenció, la maquinària del blues rock no ha deixat de girar. Mostra d'això ha estat el seu recent pas pel nostre país (amb parades a Pamplona, Barcelona, Madrid i València), on no ens vam voler perdre la seva cita al Poble Espanyol de Barcelona, en plena febre col·lectiva per la final del Mundial. Què cal dir, però, que des de setembre de l'any passat, en Frank també es troba fora de la banda recuperant-se de les seves complicacions físiques, per la qual cosa en la gira ve sent substituït per un jove Michael Monahan que, després de veure el concert, cal dir que aporta energia i frescor al so de la banda. Però, com és evident, sense dues de les tres potes de la cadira, els actuals ZZ Top són més aviat la banda de Billy Gibbons en solitario, que s'aprofita de la marca per continuar omplint els seus concerts.
Amb una estètica d'escenari també rejovenida a base de grafits i skates penjant, el trio teixà va saltar a la palestra al so d'udols de llops. La descarrega elèctrica va començar amb "Got Me Under Pressure", una trilla de brillantina i ultraguitarreig que va deixar clar que els anys no pesen als dits de Billy Gibbons. Sense donar treva, van recórrer al soul clàssic amb "I Thank You" (versió de Sam & Dave), encadenada a la perfecció amb la primera gran dupla de la nit: "Waitin' for the Bus" i "Jesus Just Left Chicago", del legendari disc "Tres Hombres" (1973), on van regalar aquelles coreografies sincronitzades tan marca de la casa, deslligant la bogeria en una Barcelona entregada des de l'inici de la vetllada.
Gibbons, mestre de cerimònies incombustible, es va ficar el públic a la meitat de la gola amb els seus constants efectes de guitarra i saludant en el seu particular castellà: "Tenemos este grupo en su casa para ustedes", idioma que va fer servir també per presentar el seu nou escuder al baix, Elwood Francis, referint-s'hi com "el gringo peligroso". Ens hauria agradat molt que hagués tingut algun record a mode d'homenatge al malgrat Dusty i també al convalescent Frank.
Però no ens queixem, que el directe de les barbes més famoses del rock va complir a la perfecció, malgrat que ens van colar alguna veu pregravada pel mig. Amb Francis mantenint el pols rítmic al llarg de tot el concert —va començar amb el mític baix de 17 cordes— i Gibbons sempre molt entregat, el concert va oferir el que es podia esperar: molt de blues poderós i rock sudista "made in Mississippi". Des de la trilla bluesy de "I'm Bad, I'm Nationwide", als acords densos i la veu ronca de Gibbons a "I Gotsta Get Paid", al blues pantanós de "My Head's in Mississippi" amb un crit de "¡Barcelooona!", fins a una excelsa "Brown Paper Bag" rescatada del repertori en solitari de Billy i la sempre canyera "Cheap Sunglasses". Fins que va arribar un dels moments cims del bolo amb "Just Got Paid" i el seu tremend desenvolupament instrumental en què Gibbons es va lluir amb el tub slide i les distorsions de guitarra.
Per al tram final vam viatjar de nou cap al 1983 de la mà del llegendari àlbum "Eliminator" a través de "Sharp Dressed Man", amb els seus riffs ballables i el ja mític xulisme de Gibbons girant la seva guitarra per mostrar la paraula "Cerveza" pintada al revers, i amb la meva èpica "Legs", que van tocar amb aquelles tremendes guitarres forrades de pell rosa que són història viva de la MTV.
Després de tancar el set, les ovacions i el retorn de la banda amb noves jaquetes de lluentons, i una tornada al principi de la seva història amb l'hipnòtic blues "Brown Sugar", on Gibbons va intercalar acords amb els càntics del públic. Va seguir el boogie suat "Tube Snake Boogie" i el rock and roll implacable de "Thunderbird", malgrat els falsos intents d'abandonar l'escenari. Un final que sí que va arribar amb un dels acords més llegendaris de la història del rock. Parlem de l'inmortal "La Grange", que va sonar atronadora i que es va allargar entre desenvolupaments instrumentals, bromes i unes boles de sabó que van caure a l'escenari abans de acomiadar entre agraïments una banda que ens ha donat moltíssim al llarg dels anys i que es resisteix a desaparèixer.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/zz-top-la-efectiva-vieja-receta.html
.jpeg)
.jpeg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario