Graham Coxon és un d'aquests músics que mereix ser reivindicat. El seu pes en la carrera de Blur resulta tan important com el de Damon Albarn. Si bé aquest últim era la capçalera visible i imatge, el carisma, un enorme lletrista i un geni musical que va acabar venent milions de discos amb el seu altre projecte Gorillaz. Tanmateix, a en Graham cal reconèixer-li grans dots per a la melodia i un talent innat per abordar les guitarres rítmiques i per donar-los textures post-punk o noise, portant a liderar els autors de "Parklife" cap a la seva fugida del Britpop en la cerca d'altres territoris més experimentals que en aquella època cobrien els gloriosos Pavement. Va ser d'aquesta manera com van donar forma als interessants "Blur" (1997) i "13" (1999) i com la seva absència va quedar palesa al fluix "Think Tank" (2003). Afortunadament, el seu retorn a la banda ha permès la resurrecció del projecte amb concerts llegendaris com el que va tenir lloc a Wembley el juliol de 2023 -que va donar lloc a un documental i a un àlbum en directe-, i a la publicació del seu, fins a la data, últim treball: el notable "The Ballad of Darren" (2023).
Però la vida del guitarrista ha anat més enllà de la seva presència a la formació que va rivalitzar amb Oasis a mitjans dels noranta, i és que Coxon ha publicat fins a vuit discos d'estudi (alguns mentre estava amb Blur) i diversos discos instrumentals i la banda sonora de la sèrie "The End of the F***ing World", sense comptar el seu projecte avantguardista The Waeve amb qui va ser la seva parella Rose Elinor Dougall. Una trajectòria que ha passat bastant desapercebuda però que conté meravelles ocultes com "Happiness In Magazines" (2004) i "Love Travels At Illegal Speed" (2006), carregats de fúria punk. Entremig, el 2011, va tenir temps per compondre i gravar les cançons que conformen aquest "Castle Park", on va decidir aparcar les guitarres aguerrides que han dominat al llarg de la seva carrera en solitari, i que tot i ser un paquet sensacional mai fins a la data els havia desempolsat per oferir-los al públic.
Afortunadament aquest any ha arribat l'hora i podem gaudir d'un treball de pop britànic atemporal en què aflora la seva desbordant sensibilitat melòdica i s'emparella amb recents gemmes del pop britànic d'autor com "Ieuan Da" / "Iechyd Da" (2024) de Bill Ryder-Jones -per cert, en Graham ha col·laborat recentment amb l'ex de The Coral- o "The Fantasy Life Of Poetry & Crime" (2022) de Peter Doherty. El viatge arrenca amb aromes a The Jam a "Billy Says" per canviar radicalment de terç a "Alright", un tall lluminós que ens recorda els mestres del pop britànic Pete Dello i Ray Davies. La nostàlgia seixantera apareix amb la versió de "When You Find Out" de les llegendes del power pop The Nerves, tot i que la dirigeix més aviat cap al beat clàssic de The Hollies, Herman's Hermits o The Searchers. Per a "Isn't It Funny" ens envolta d'una atmosfera misteriosa que recorda a The Coral (una altra coincidència amb els de Liverpool). L'equador de l'àlbum el marca "There's a Little House", una delícia que recupera els ritmes juganers de "Coffee & TV" juntament amb una memorable veu femenina i un solo de guitarra marca de la casa.
La segona meitat de l'àlbum s'obre amb la calma acústica de "Easy", una peça que demostra l'enorme capacitat de Coxon per a les balades i els meandres de mitjos temps. Sense abandonar la guitarra acústica, "Dripping Soul" s'endinsa en terrenys més foscos amb ritmes propis de Scott Walker (o The Last Shadow Puppets, que és el mateix) però també amb guitarres mig flamenques. Després d'aquesta, la duresa/dolçor sixtie de "Forget Today", una balada amb bateries destensades, arranjaments de vent i un Hammond de fons. Per al tram final, el barroquisme i el folk d'orfebreria a la instrumental "Mélodie pour Christine" i la íntima "All The Rage", que sembla haver estat escrita expressament per ser cantada en falset pel mateix Damon Albarn.
Sense desmerèixer els treballs anteriors del portador de les ulleres més cèlebres del britpop, m'atreviria a afirmar que "Castle Park" és l'àlbum més brillant de la seva discografia en solitari. A més, marca el punt de partida per on hauria de discórrer la seva carrera en el futur: potser ha arribat l'hora de rebaixar la ràbia i l'electricitat per explotar al màxim les seves capacitats melòdiques. No us el perdeu.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/07/graham-coxon-castle-park.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario