Pels qui comencem a tenir més propers els quaranta que els trenta i estem curtits en mil concerts de vells rockers, veure com les noves generacions encara vibren per aquest beneït gènere que tantes i tantes alegries ens ha donat, ens posa de bon humor i ens fa preveure un llarg recorregut de les guitarres elèctriques.La cita rockera en qüestió era al Palau Sant Jordi i els protagonistes un dels grups més en voga del panorama juvenil rocker, els Artic Monkeys, als que s´afegia el seu inseparable Miles Kane com a artista convidat. Amb la mandra d´enfrontar-nos a les massificacions vem fer cap a la Muntanya Olímpica tenint en ment les boníssimes sensacions que ens han deixat els seus darrers treballs, els respectius “Suck It And See” i “The Colour Of The Trap”.
A les nou en punt tocades, mentre l´audiència s´anava posicionant dins l´inmens recinte les llums es van apagar i un eufòric Miles Kane sortia a escena al so de “Wha-Wha” del George Harrisson per defensar a capa i espasa el seu flamant disc de debut . El qui va formar junt amb l´Alex Turner els brillants “The Last Shadow Puppets” té molt a ensenyar al seu bon amic en quan a savoir faire darrere el micro. Kane en els més de 40 minuts que va tocar – massa temps perquè l´etiquetem de teloner - va desplegar-se com a perfecte frontman conectant amb el respectable i contagiant d´una energia que ens predisposava a gaudir del ja de per si bon espectacle musical. Amb aquesta empenta va interpretar peçes com “Inhaler”, “Come Closer”, “Rerrerange” o “My Fantasy” que van sonar força més poderoses que en les gravacions originals. Fantàstic aperitiu.
Després de més de 20 minuts d´espera van sortir els de Sheffield que de seguida van abordar la recent “Don't Sit Down 'Cause I've Moved Your Chair”. En una posada en escena sense pantalles i una molt encertada il·luminació que anava jugant amb cada tema, el que va destacar per damunt de tot va ser la proposta musical i la força amb la que aquesta era abordada. Doncs la formació sonava més Hard Rock que mai, durs i virtuosos, pletòrics com els rockers de la millor tradició. A més, l´Alex Turner va fent esforços per conectar amb el públic a qui es va dirigir en català i va anar agraïnt de manera humil les ovacions rebudes. Menció a part del seu pentinat tupé a lo Johnny Cash.
El repertori – un setlist que a la gira ha estat cada dia idèntic o quasi idèntic en ordre i contingut – va anar alternant temes dels seus quatre treballs de manera equitativa. Així, del seu aclamat debut van sorgir “I Bet You Look Good On The Dancefloor”, “When The Sun Goes Down” , “The View From The Afternoon” o “Still Take You Home”; del darrer disc a part de la inicial les dures (que no més bones) “Libary Pictures”, “Evil Twin” i “Brick By Brick” però també les grans “Helcat Spangled Sha La La La”, “She´s Thunderstorms” i Black Treacle”. I dels dos àlbums del mig no van faltar “Teddy Picker”, “Brianstorm” i “Crying Lighting”.
I els previsibles bisos arrencats amb la gloriosa “Suck It And See” que poc té a veure amb el que els Artic ens han acostumat fins ara i que denoten una maduresa que tantdebò tingui continuitat en els seus posteriors treballs. Aquesta va anar seguida per la imprescindible “Fluorescent Adolescent” que va fer ballar a tota la multitut, a la que es va afegir “505” del “Favourite Worst Nightmare” (2007) que no seria el millor final possible pel bon directe que ens havien ofert a no ser per la guitarra del Miles que va exercir de estrella convidada de darrer moment.
Segurament molts vem tobar a faltar joies de la ja creixent discografia dels Micos de l´Àrtic com són les rítmiques “Mardy Boom” i “A Certain Romance” o les fines “Pildriver Waltz”, “Reckless Serenade” o “All My Own Stunts” del seu darrer àlbum. Però s´ha de reconèixer que no van decebre el més mínim i que ens va quedar l´auguri d´un futur meteòric d´una formació que sap com tractar el rock de la mà d´un líder indiscutible gens mancat de talent. Joventut diví tresor.
Per Àlex Guimerà
