Els fans del millor pop teníem encara ben recent el pas de Morrissey pe la península i les bones sensacions que va deixar en l’àmbit musical, deixant de banda el desplante als seguidors valencians que tanta polèmica va generar. Just després van arribar a les nostres sales un dels seus hereus naturals en el lideratge del pop britànic: els londinencs Suede.
Sabíem que en el seu concert de Madrid, Brett Anderson havia acabat molt just de veu. Tot i així, havien tirat endavant un setlist de 20 cançons, repassant els seus dos últims treballs juntament amb els seus èxits més destacats. Per al concert de València, van reduir el repertori a 17 temes, centrats en hits dels seus quatre primers àlbums, amb la inclusió de dues peces del recent “Antidepressants”.
Amb aquests dubtes encaràvem la primera de les dues visites de la banda a Barcelona aquest any —la segona tindrà lloc el 9 de juliol en el marc del Festival Cruïlla—. Així doncs, si tens la veu tocada i no pots oferir un concert complet, què fas? El cancel·les per recuperar-te i continuar la gira? Ells no són “Mozz”. L’ajornes? Complicat, amb una gira europea apretadíssima. El que finalment va passar el dia 25 és que vam assistir a una de les millors remuntades musicals —permeteu el símil esportiu— que un és capaç de recordar. Perquè Brett i els seus (en realitat, Brett al capdavant) van agafar el toro per les banyes i van oferir un concert memorable, dels que perduren durant molt de temps.
Des de les inicials “Turn Off Your Brain and Yell” i “Antidepressants”, el directe va estar carregat d’energia pura, entusiasme sincer i una vitalitat desbordant. Aquestes van ser, precisament, les grans virtuts del xou. Passarà temps fins que torni a assistir a un concert amb una intensitat semblant. El nivell de professionalitat, la entrega personal, la humilitat i el respecte al públic mostrats per Brett, units a la seva capacitat per mobilitzar i encendre l’audiència, són difícils de trobar. Després de llegir aquest últim any els seus llibres "Mañanas negras como el carbón" i "Tardes de persianas bajadas", on el cantant es despulla emocionalment, la seva actuació va aconseguir robar-me el cor encara més, si és possible.
Però anem al gra: a banda de Brett, el baixista Mat Osman, el bateria Simon Gilbert, el guitarrista Richard Oakes i el teclista Neil Codling fa que toquen junts des del 1996. I es nota, perquè el poder i la coordinació musical freguen l’excel·lència, des de la contundent base rítmica fins als solos electrizants de Richard o els teclats portentosos de Neil.
Ben aviat es van deixar sentir clàssics com “Trash”, que va fer saltar els dos mil espectadors que omplien la sala Razzmatazz (amb entrades exhaurides poc després de sortir a la venda), galvanitzats per un frontman que no deixava d’incitar el públic: saltava, ballava, llançava el micròfon enlaire o s’enfilava als amplificadors. Amb aquesta actitud va mantenir el pols durant tot el concert, demanant ajuda al públic mentre la veu li fallava i baixant fins a quatre vegades per cantar entre mòbils i braços alçats; recursos perfectes per sostenir l’efervescència del bolo.
Així van anar caient “Animal Nitrate”, mentre agitava el cable del micro com si fos un fuet; “Filmstar”, corejada amb fervor; una explosiva “Can’t Get Enough”; o la inesperada balada “Europe Is Our Playground”, single de "Sci-Fi Lullabies" (1998), aquell doble recopilatori de cares B publicat després de l’èxit de “Coming Up”, que demostrava l’enorme capacitat de la banda per compondre grans cançons. El mateix que han tornat a evidenciar en els seus recents i sorprenents àlbums "Antidepressants" (2025) i "Autofiction" (2022), amb temes com la potent “Personality Disorder”, l’emotiva “She Still Leads Me On” —dedicada a la mare del cantant— o la preciosa “June Rain”.
Per a la recta final, una cascada d’èxits: la melòdica “Everything Will Flow”, les primerenques “So Young” (amb el seu mític “let’s chase the dragooon”) i “Metal Mickey”, abans de tancar amb l’himne “Beautiful Ones”, que vam cantar a pocs metres del vocalista, de nou perdut entre la multitud. En els bisos, “Saturday Night” va posar el punt final, diluint-se entre les veus d’un públic que va empènyer el cantant a tancar el concert a dalt de tot.
Per Àlex Guimerà
Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/03/suede-la-gran-remontada.html
Feia més de vint anys que no anava a La Paloma, la mítica sala de concerts i ball situada en ple barri del Raval de Barcelona. Fundada el 1903 (va tancar el 2007 i va reobrir fa tot just tres anys), té l’etiqueta de ser la discoteca més antiga d’Europa. És una cosa que es pot comprovar mirant les seves parets i làmpades, trepitjant el seu terra i respirant aquell entorn bucòlic en què a un li ve al cap allò que “temps passats sempre van ser millors”. Però som a l’any 2026 i, malgrat que són temps difícils per al món, encara ens queda aquest refugi inexpugnable que és la cultura.
La cita en qüestió era la visita de la gran Suzanne Vega, que venia a presentar el seu darrer disc de l’any passat, “Flying With Angels”, i a repassar el seu cançoner clàssic. Un pla immillorable per als amants de la millor cançó d’autor. Ara té 66 anys, però tots la recordem quan ho va petar amb el seu segon àlbum “Solitude Standing” (1987) amb només 28 anys, reviscolant la tradició dels anys seixanta i setanta dels cantautors en una època en què les estrelles del pop (Madonna, Prince o Michael Jackson) dominaven el panorama. Ella proposava un pop-folk carregat de poesia, melodies dolces i melangia. Van arribar els Grammy, la fama i les gires per tot el món, però mai no va deixar de ser fidel a si mateixa, als seus orígens i al seu art. Han passat els anys i la seva carrera ens ha regalat coherència i grans moments, i afortunadament la tenim en plena forma i capaç de continuar creant grans cançons.
Això ho sabia el públic de mitjana edat que omplia la sala per veure la diva novaiorquesa en plena acció. I la veritat és que no va decebre gens ni mica. Amb un format arriscat en què només s’acompanya del guitarrista irlandès Gerry Leonard —ull, que aquest també ha tocat amb Laurie Anderson i Rufus Wainwright, però sobretot té el mèrit de ser el guitarrista de referència de David Bowie en la seva última etapa— i puntualment de la jove violoncel·lista Stephanie Winters, el directe va funcionar molt bé i va crear un ambient que ens va transportar a una sala del mateix Greenwich Village.
Amb una entrada en què es va posar el barret de copa, la cantant i el seu escuder van abordar “Marlene On The Wall” del seu debut homònim, a la qual van seguir altres com l’experimental “99.9F°”, la preciosa balada “Gypsy” dedicada al seu primer amor d’estiu o aquella oda al pacifisme que és “The Queen And The Soldier”; peces llunyanes i clàssiques presentades de bon començament perquè “tot el públic es tragués l’ansietat abans de tocar les noves”. Unes noves que finalment van aparèixer: la peça que dona títol al seu darrer disc, que tracta sobre aquells àngels que ens ajuden i ens empenyen a tenir coratge davant les adversitats, i aquest mig temps titulat “Speaker’s Corner”, que defensa el dret a expressar-se i la diversitat, en uns temps difícils com els que vivim amb el dictatorial Donald Trump, a qui va voler retreure entre el fervor de l’audiència.
La gala va continuar elegant i misteriosa, amb Suzanne vestida amb un vestit jaqueta i una camisa de topos i alternant la seva guitarra acústica. Al seu costat, Gerry, amb el seu floc vermell i el seu look new wave, abordava la guitarra elèctrica amb grans solos i omplia els espais com si darrere hi hagués una banda. També la jove Steph, amb un estil molt vuitanter a l’estil Cindy Lauper, donava lliçons de violoncel.
Un va observar que el plantejament del concert es repartia entre una part inicial més íntima i, per dir-ho d’alguna manera, acústica, i una altra part central i final més aguerrida i rockera, potser electrizant. Entremig, uns parlaments de la diva que van donar aquell format de storyteller tan propi de la vida cultural alternativa de la Gran Poma. Amb molts moments defensant-se en castellà —ens va recordar que la va criar una àvia de Puerto Rico i que per això parla l’idioma—, va narrar les seves aventures adolescents, amoríos, la seva relació amb la música de Leonard Cohen, la seva amistat amb Lou Reed i la seva trobada i conversa amb el seu ídol Bob Dylan quan li va fer de telonera. La calma que desprenia, la proximitat i el sentit de l’humor omnipresent van fer de la vetllada un entorn màgic i especial.
Però tot el que és bo s’acaba, cosa que vam notar quan ens va regalar la sensacional “Luka” amb un primer vers cantat en castellà o quan van sonar els sàmplers de la famosíssima “Tom’s Diner”. Van ser el tancament abans del doble bis, en què es va atrevir amb una versió d’aquell retrat dels baixos fons del seu Nova York, “Walk On The Wild Side”, i quan va voler que sonés soroll a l’escenari amb “Blood Makes Noise”. El segon bis inicialment havia de ser una sola cançó, però per insistència dels fans va afegir una memorable “In Liverpool”; el tancament no podia ser cap altre que “Rosemary” (romaní en anglès), composta en terres granadines, amb la qual busca deixar-nos l’aroma i el record d’un concert un cop apagades les llums. Màgic!
