Mostrando entradas con la etiqueta ROGER WATERS. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ROGER WATERS. Mostrar todas las entradas

martes, 28 de marzo de 2023

CONCIERTOS: ROGER WATERS- This Is Not A Drill (Palau Sant Jordi 21/03/23):


                           

Los finales de época siempre son complicados. Y en lo que se refiere a los iconos culturales y en especial del mundo de la música, podemos decir que nos encontramos ante un cierre de una etapa gloriosa e irrepetible. Nuestros ídolos Dylan, McCartney, Van Morrison o Patti Smith ya se encuentran rondando los ochenta, habiéndonos dejado maestros como Bowie, Lou Reed o Leonard Cohen, por decir algunos. Son músicos que irán poco a poco desapareciendo de los escenarios y de las discográficas, por lo que debemos aferrarnos al momento.





Eso fue precisamente lo que sucedió el pasado martes 21 de marzo en el Palau Sant Jordi de Barcelona con el concierto de despedida del alma mater de Pink Floyd, Roger Waters. En su quinta visita a la Ciudad Condal, el fundador de la mítica banda llenó con su "Farewell Tour. This Is Not A Drill" para dejarnos un recuerdo imborrable de su grandilocuencia escénica y su incomparable sonido.

Apareció arropado por una impresionante formación musical en la que destacaban el virtuoso guitarrista Dave Kilminster y uno de nuestros músicos favoritos como es Jonathan Wilson, ambos repartiéndose los roles de David Gilmour con sus solos, efectos de guitarra y voces. Junto a ellos, las dos coristas, saxo, batería, apoyaron al bajista de 79 años quien lució una buena forma impensable a su edad. De nuevo el sonido del show resultaba de última generación y el escenario se conformaba en forma de cruz ubicado en el medio del recinto para que cualquier espectador pudiera ver el concierto en igualdad de condiciones.




Tras ser advertidos por pantallas del tiempo restante para el comienzo, del cierre de los móviles (que nadie hizo caso) y de irnos al bar si no nos gustaban las opiniones vertidas en el directo, el comienzo se basó en las pantallas emitiendo imágenes, sin poder ver la banda cómo interpretaba "Confortabily Numb", antes de que éstas se levantaran y quedaran en suspenso encima de un escenario que mostraba los músicos distribuidos en los distintos extremos y zonas de la cruz. Luego unos y otros se irían rotando a lo largo de todo el concierto por los espacios sin desmerecer con ello su perfecta coordinación musical.

Por si no habíamos tenido suficiente con semejante impacto visual y sonoro, le siguieron "The Happiest Days Of Our Lives" y el himno eterno "Antother Brick In The Wall Part 2", con todo el público coreando en éxtasis. Luego la parte tres del mítico tema de "The Wall" con el septuagenario contagiando su entusiasmo y energía.

                           

Cabe recalcar que el concierto tuvo una alta carga política, ya que nuestro protagonista en los distintos parlamentos que dio y en las imágenes de las pantallas (perfectamente sincronizadas con la música, por cierto) mostró su desacuerdo con el mundo actual en el que vivimos, y que ojalá fuera el desacuerdo de muchos más, recibiendo aplausos a rabiar desde gradas y pista. De hecho criticó las distintas administraciones norteamericanas desde Reagan, pasando por Bush, Obama, Trump y Biden, pidió stop a la guerra de Ucrania, se postuló a favor de los nativos americanos, del pueblo Palestino, de los refugiados, en contra de la industria armamentística, los drones y las cargas policiales, temeroso de la bomba nuclear... y lo planteó en base a su nueva canción "The Bar", invitándonos a debatir, a discutir, a razonar los problemas del mundo como si estuviéramos en un bar tomando algo entre amigos. Eso era, dijo, lo que estábamos haciendo allí las miles de personas congregadas, compartir un bar. Y es lo que hizo interpretando su repertorio en solitario con temas como la propia "The Bar", junto con "The Powers That Be" y "Amused to Death" de sus lejanos álbumes " Radio K.A.O.S." (1987) y "Amused to Death" (1992).


Para la parte musical, en la que la puesta en escena con los cambios de ubicación de los músicos y los trabajados videos la hicieron aún más dinámica, destacó el esperado momento "Wish You Were Here" (disco del 73) con el tema que lo titula tocándolo con la acústica justo delante de nosotros, pero también con "Shine On Your Crazy Diamonds" y "Have A Cigarret", rindiendo homenaje al fundador de los Pink Floyd, el desaparecido Syd Barrett. Para el cierre de la primera parte llegó "Sheep", ese temazo del álbum "Animals" (1977), disco inspirado en el libro "Rebelión en la Granja" de George Orwell. Orwell y su "1984" junto a Aldous Huxley fueron mencionados como visionarios de unas sociedades distópicas que por desgracia se han hecho realidad en parte en nuestros días.

Con una oveja-zeppelin volando por todo el recinto y haciendo giros y piruetas, y la banda metiendo caña entre sintes, guitarrazos y golpetazos de batería, llegó el intermedio. Tras él, una inmejorable reanudación con el triunfalismo de "In The Flesh?", con Roger vestido de dictador y las banderas de los dos martillos ondeando encima del escenario antes de sacar la metralleta y dispararnos sin compasión, mezclado entre sonidos de aviones. La siguieron una coreada "Run Like Hell", también del "The Wall", y la más desconocida "Deja Vú", del notable y más reciente álbum "Is This the Life We Really Want?" (2017). Y el cerdo, ahora sí, sobrevolando nuestras cabezas.

La parte "Dark Side Of The Moon" (este año el disco cumple 50 añazos) nos trajo los ritmos de monedas de "Money", con todo iluminado de verde color billete y Wilson tomando protagonismo a las voces, los pasajes instrumentales sensacionales de "Any Colour You Like", la emotiva "Us And Them" y la parte final "Brain Damage" y "Eclipse", con una gigante pirámide de luces envolviendo el escenario e iluminándose de todos los colores.

Luego, con Waters rodeado de los suyos ante el piano y tras un alargado (e injustamente silbado) speach, brindó con chupitos de Mezcal para escenificar el espíritu del Bar en el que nos encontrábamos. Le siguió el cierre al espectáculo que no pudo ser más emotivo con una alargada "Outside The Wall", tocada con la banda abandonando el escenario y desfilando hacia bastidores. Era el adiós del músico, del mito y de un ser humano cargado de ideas y artífice de algunos de los mejores discos del milenio pasado. ¡Hasta siempre Mr. Waters!

Por Àlex Guimerà

Publicado en:  http://www.elgiradiscos.com/2023/03/roger-waters-adios-maestro.html

martes, 22 de mayo de 2018

ROGER WATERS- US +THEM: Palau Sant Jordi Barcelona (13/04/18): Reviviendo la magia de Pink Floyd:



El debut de la gira europea de Roger Waters y la primera de las dos citas de Barcelona tuvo lugar en un Palau Sant Jordi con poco más de media entrada aunque, eso sí, albergaba una audiencia fiel y entregada a la causa pinkfloydiana. Ese era precisamente el producto que íbamos a consumir, un revival sonoro de uno de los fundadores y factotums de la mítica formación londinense en unos tiempos en los que la mitomanía del rock parece desvanecerse. Y es que cada vez son menos las leyendas de los sesenta y setenta (por no hablar de los cincuenta)  supervivientes, y aunque el formato con el que giran es bastante criticado por muchos puristas del rock - que si son una gramola viviente o especie de banda clon,... - la verdad es que si los músicos y la puesta en escena son de alta calidad, ello resulta muy disfrutable.
Este es el caso del bajista y megalómano inglés, pues a sus 75 años ha montado esta enésima gira (tras las excelentes revisiones del "Dark Side Of The Moon" y de "The Wall") Us+ Them sin escatimar recursos y a precios de las entradas escandalosos. Con una banda de hasta 9 músicos con miembros notables como la gran esperanza de la psicodelia que es Jonathan Wilson, una sonoridad sublime y unos efectos visuales y especiales de ultimísima generación, el concierto quedó empaquetado a las mil maravillas. El resto lo puso un repertorio previsible para los fans - prácticamente calcado al de la parte australiana de la gira - plagado de éxitos de Pink Floyd y con algunos de sus nuevos temas de su recién estrenado disco en solitario  "Is Is The Life We Really Want?" (2017) de aromas "Made in The Wall".

                                          

Con dos sets y un agradecido intermedio-descanso de 20 minutos el directo arrancó con la banda a todo trapo interpretando "Breathe" a cuatro voces y "One Of These Days" del infravalorado y genial "Meedle" (1971). Hay que observar que en sus giras Waters nunca tira de material de los sesenta de la época del genial Syd Barrett - para quien escribe los mejores momentos de la banda- si no que se centra en la década posterior.
Aunque la psicodelia apareció con unos relojes fundidos en la pantalla que presentaron "Time" y luego una "The Great Gig In The Sky" que a decir verdad supo a poco con las dos rubias coristas Jess Wolfe y Holly Laessig, pues el tema precisa de una voz solista de alto voltaje y el juego a dos no acabó funcionando. El concierto comenzó a despegar con "Welcome To The Machine"  del "Wish You Were Here" (1975) con toda su épica, antes de presentar las nuevas "Deja Vú", "The Last Refugee" y "Picture That" teatralizadas por Roger quien no aparenta su edad por entrega y tono físico. Luego la balada entre baladas "Wish You Where Here" coreada al unísono, preludio del set "The Happiest Days Of Our Lifes"  y las dos "Another Brick In The Wall" con unos niños barceloneses que ocuparon toda la primera fila del escenario encapuchados y trajeados de Guantánamo antes de bailar al son de "Hey Teachers Leave Them Kids Alone!" a rostro descubierto. Y un mensaje bien claro: RESIST.

                        

El segundo set arrancó con la sorpresa de las pantallas laterales levantadas encima del público coronadas con unos equipos 3D para dibujar la orwelliana fábrica del "Animals" (1977) mientras en el escenario clavaban "Dogs" y "Pigs (Three Different Ones)", prolongadas piezas que alternaron imágenes y pintadas de denuncia social junto con unas performance de unos actores con caretas de cerdos bebiendo champagne, más el cerdo-zepelin sobrevolando nuestras cabezas. Ah! Y como colofón un mensaje claro y en castellano en pantallas "Trump eres un gilipollas".
La siguiente parte estuvo centrada en "darkside" con "Money" y "Us And Them", la primera con imágenes de políticos (Rajoy inclusive) a modo de crítica voraz al sistema, y luego con "Brain Damage" y "Eclipse", entre medio con  la nueva "Smell The Roses" que encajó a la perfección.  La magia del mítico álbum intacta merced al inmenso bajo de Waters (especialmente en "Money") y al gran trabajo del dúo Dave Kilminster y Jonathan Wilson quienes bordaron a la perfección el papel de David Gilmour en los solos de guitarra (ambos) y a las voces (Jonathan). Como colofón la aparición de una espectacular pirámide de luces envolviendo una parte del olímpico pabellón.


                            
La recta final con la emotiva "Mother" y "Confortably Numb" con sus solos mayestáticos que pusieron el punto final del show entre confeti y con la banda saludando con todos los honores. Fue el corte final de un espectáculo revival de una banda irrepetible, y muy posiblemente la última presencia y gira del gran Roger Waters, uno de las grandes figuras de una época que poco a poco se va fundiendo.
Por Àlex Guimerà


Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2018/04/roger-waters-us-them-reviviendo-la.html

viernes, 5 de enero de 2018

MILLORS DISCOS DE 2017 (II) ESPECIAL VETERANS:


No, no ens hem oblidat dels nostres grans. Doncs aquest any també han tingut el seu paper en forma de publicació d' interessants treballs on aixamplen la seva llegenda. Un any marcat per la desaparició de grans noms, com en Chuck Berry o en Tom Petty, anem a repassar el que ens ha deparat el curs, versió seniors, esclar:


CHUCK BERRY- Chuck:




Una de les grates noticies d' enguany havia d' estar el retorn discogràfic del fundador del rock'n roll Chuck Berry que després de 38 anys (el "Rock It!" és de 1979)  publicava nou treball. Per desgràcia la noticia no va ser tant bona ja que el gran Chuck ens va deixar a principis d' any, deixant-nos un buit irreparable. Per al nostre consol, el disc (postum) ha deixat palesa la seva emprempta i autenticitat. Un disc ple de pur rock' n roll del millor: riffs frenètics, ritmes trepidants i lletres marca de la casa... ah i una reinvenció del "Johnny B Goode" en clau femenina. També hi trobem força blues que mostra d' on prove el gènere. Descansi en pau geni figura.

Cançons preferides: Wonderful Woman, Big Boys, Lady B Goode. 





RAY DAVIES- Americana:




Si un músic s' ha erigit com a veu del Regne Unit per mèrits propis aquest ha estat el líder dels Kinks. Les seves sonoritats britàniques i les lletres crítiques amb la societat de les illes han marcat època en el pop de les illes. Ara, trencant amb tots els estigmes ha decidit mirar cap a la música nordamericana per publicar aquests excels disc recolzat per uns asos del gènere com són els Jayhawks de Gary Louris. El resultat 15 peçes de rock americà fresques i no faltes de meoldia i vitalitat. A la ona d' aquest crack anomenat Sir Ray Davies.

Cançons preferides: Americana, Poetry, The Great Highway,...






CHRIS HILLMAN- Bidin' My Time:




El geni tapat dels meravellosos The Byrds (y dels Flying Burrito Brothers) en les seves diferents etapes ha publicat el que és sense dubte un dels grans treballs de la secció veterana del rock. Recuperant ingredients de les seves formacions de la mà del Country-Rock deluxe, en Chris demostra estar pletòric vocalment, dotant als temes d' una instrumentació i frescura molt actual. Rock clàssic per el nou mil·leni.

Cançons preferides: Bells Of Rhimney, Here She Comes Again, Wildflowers.






BOB DYLAN- Triplicate:




No pot faltar en Robert Zimmerman a aquesta llista de discos de veterans. Doncs els darrers dos anys amb "Fallen Angels" y "Shadows In The Night" el mestre dels mestres s' ha anat endinsant en el Gran Cançoner Americà fent versions de clàssics standards que enguany ha tingut forma de tríple àlbum. Una bogeria de producció discogràfica que ens mostra un Dylan més reflexiu que ha homanetjat com a ningú els clàssics de la música americana.

Cançons preferides: Stardust, I Could Have Told You, My One And Only Love.






NEIL YOUNG- Hitchhicker:





Hi ha algún any on el canadenc no publiqui material inèdit? Pel 2017 el regal han estat una sèrie de cançons recuperades de la seva època daurada i d' explendor compositiva (mitjans dels setanta), amb versions acústiques  i despullades de peçes que els seus fans ens hem cansat d' escoltar electrificades com són "Pocahontas" o "Powderfinger" junt amb d' altres inèdites i d' editades però menys reconegudes de discos menors com són "Decade" (77) o "Hawks & Doves" (80). No ens cansarem mai d' escoltar-lo.

Cançons preferides: Pocahontas, Powderfinger, Hitchhicker.







THE BEACH BOYS- Sunshine Tomorrow:





Mentre segueixen fent gires desdoblats el Brian Wilson homenatjant el Pet Sounds i el Mike Love rememorant els èxits de la banda, els Beach Boys han tret aquest troç de recopilatori format a partir de descarts de les grabacions dels "Smiley Smile" i "Wild Honey" i d' un directe inèdit "Lei' d In Hawaii". Una col·lecció florejada del millor pop lluminós (Sunshine Pop) dels seixanta sorgits de la inesgotable creativitat d' aquest geni  tant particular que és Brian Wilson i plasmats amb precioses armonies vocals i instrumentació acurada. L' enèsima meravella de l' univers dels "nois de la platja".

Cançons preferides: I Was Made To Love Her, Country Air, Mama Says,....







GREGG ALLMAN- Southern Blood:





Un altre dels grans noms que ens ha deixat enguany ha estat el Gregg Allman, vocalista, teclista i supervivent dels llegendaris The Allman Brothers i un dels arquitectes del rock sureny. La fortuna ha deparat que la seva marxa ens deixés un exels àlbum ple de bones cançons on el blues, el soul i el rock d' arrels tenen protagonisme i flueixen de la mà d' una exel·lent producció i arrenjaments. Un més que digne cant del cisne.

Cançons preferides: My Only True Friend, Black Muddy River, Willin'.





ROGER WATERS- Is This The Life We Really Want?




L' ex Pink Floyd també duia temps sense publicar disc en solitari, doncs el nou " Is This The Life We Really Want?" és el primer en 24 anys des del "Amused to Death" (1992). Aparcades les revisions dels èxits de la seva antiga banda i els concerts multitudinaris, en Roger ha tornat a la seva vessant creativa  amb un disc que recorda molt en forma i fons al "The Wall" (1980 ) i que ha estat produït per Nigel Grodich (Radiohead), dotant-lo d' un clima acústic molt actual. En plena forma.

Cançons preferides: Deja Vu, Picture That, Part Of Me Died.





PAUL WELLER- A Kind Revolution:



El Modfather sembla que no se li acabin les cançons de la xistera. Doncs per aquest 2017 ha editat aquest "A Kind Revolution" on mira directe cap a la música negre i la repassa amb el seu rock britànic clàssic amb una producció molt actual. Rhythm ' n blues, jazz, funky i soul i un univers que fa molt de temps va oferint-nos aquest geni anglès.

Cançons preferides: Woo Sé Mama, Long Long Road, Satellite Kid.







CHARLIE WATTS- Charlie Watts Meets the Danish Radio Big Band:



El més discret dels Rolling Stones va aparacar les ampuloses gires de la seva banda per satisfer amb aquest disc la que és la seva veritable passió: el Jazz. Gravades en directe amb la "Danish Radio Big Band" les set peçes que el formen inclouen dues versions de "les Sanàniques Magestats" com són "You Can’t Always Get What You Want" y "Paint It Black" on els instruments clàssics jazzístics brillen com mai. Molt interessant i agradable.

Cançons preferides: You Can’t Always Get What You Want, Paint It Black.






RINGO STARR- Give More Love:




Malgrat l' edat el Beatle divertit segueix a la seva. Treu disc cada 2 o 3 anys i segueix anant de gira amb la seva All Starr Band on incorpora músics d' altres formacions clàssiques. Amb una producció fabulosa a base de pianos, guitarres i la seva reconeixible bateria, "Give More Love" ens ofereix rock clàssic amb tornades alegres i contagioses, i la seva impagable veu nasal i carisma omnipresent.

Cançons preferides: We' re On The Road Again, Standing Still, Shake It Up. 

domingo, 3 de abril de 2011

EL MUR AL PALAU SANT JORDI: ROGER WATERS– THE WALL LIVE 29-3-11:


Sembla mentida que en plena era del 3D el millor espectacle visual musical que podem trobar vingui de la mà d´ un vell rocker de 67 anys. També em sobta que després de 31 anys de la publicació d´ un àlbum aquest segueixi tant fresc i actual com el primer dia. I això ho dic arrel que Roger Waters i la seva particular alquímia estiguéssin els passats dies 29 i 30 de març a Barcelona oferint un prodigiós número d´ entreteniment que s´ em presenta impossible de superar. En el meu cas, vaig poder gaudir del primer dels dos concerts de la Ciutat Comtal –el del dimarts dia 29 - i ho vaig fer fruit d´ una sèrie de circumstàncies en les què els estels es van alinear a favor meu. Segurament estava escrit en algun lloc que hi havia d´ anar. Agraeixo al meu destí (però per damunt de tot als meus amics per haver-me convidat!) el haver pogut ser testimoni de tal meravellós entreteniment que és i ha sigut al llarg dels anys “The Wall Life”.


Dic al llarg dels anys perquè després de publicar el disc conceptual “The Wall” a finals de l´ any 1979, la formació d´ aleshores de Pink Floyd liderada per Roger Waters va idear un muntatge per reproduir l´ elepé en viu que incloïa projeccions d´ animacions creades per Gerald Scarfe , marionetes dels personatges, màscares, disfresses i un mur que era destruït al final dels directes. L´ espectacle va dur-se a terme en poques ciutats entre 1980 i 1981 (Nova York, Los Angeles, Dormund i Londres) ja que degut a la seva insostenibilitat econòmica atesos els elevats costos de producció, van fer que els londinencs desistissin de perllongar la gira.

Anys més tard (concretament el juliol de 1990), Roger Waters, el qual ja havia abandonat la banda, va organitzar un fantàstic concert benèfic a la recent unificada Berlín on es va comprovar com la ficció que havia sorgit de la seva ment encaixava més que mai a la realitat. Feia pocs mesos en aquella mateixa ciutat un mur s´ havia enderrocat i amb ell moltes més coses. Aquest directe està a totes les videoteques dels fans de Pink Floyd i des de l´ any passat s´ ha recuperat de nou per dur-lo al llarg de tot el planeta.

Al marge del directe, el propi disc “The Wall” és tot un referent en la història del rock. Creat com a una espècie d´ òpera rock fou concebut a mode de crítica al•legòrica a la societat capitalista alienant, als ismes (nazisme, capitalisme, fanatismes,...) i especialment als efectes que tots ells poden causar en l´ individu com a tal. Una epopeia pacifista i humanitzadora que molt ens hauria de fer pensar, més en els temps que corren amb la crisi econòmica i de valors. El mur és per damunt de tot, un símbol de l´ aïllament entre el subjecte i una societat que està completament corrompuda .

L´any 1982 el director de cine Allan Parker (també de la gloriosa The Commitments) va recollir l´ argument, la música i les animacions dels concerts per produir un film que plasmava tot el concepte que Waters havia inventat amb un Bob Geldoff que es mostraria fabulós en la interpretació.

Amb tals antecedents em vaig trobar al Palau Sant Jordi a dos quarts de deu davant d´ un escenari que presentava blocs del mur i amagava forces misteris a excepció del Setlist, el qual tots coneixíem a la perfecció. Més de cinc minuts després de l´ hora prevista començava un espectacle on la màgia i el virtuosisme tecnològic tenia molt a dir...


Per anar fent boca un començament simplement colossal: amb un soroll d´ helicòpters, llums, ambient de caos, soldats a l´ escenari desfilant,.... fins a que un joc de focs artificials va invadir l´ escenari i un avió va xocar contra la part dreta del que hi havia de mur. Autèntica tridimensió per l´ espectador, talment com si un es trobés al ben mig de l´ esmentada pel•lícula de Parker. O potser en algun passatge de la inspiradora“1984” de George Orwell. I tot just érem a l´ inici.

Acte seguit les primeres notes d´ “In The Flesh” es deixaven caure, el disc ja havia arrencat a tota pastilla i no hi havia marxa enrere.

La banda, formada per 11 músics més l´ ex Pink Floyd, anava tocant les cançons darrere d´ un creixent mur i sota una pantalla circular (a l´ estil del “Pulse”) en els quals s´ emetien jocs d´ imatges i llums. El so pulcre i depurat es filtrava a tots els racons de l´ estadi.

Un dels moments àlgids de la vetllada va venir amb “Another Brick In The Wall (Part 2)”, la peça més reconeguda de l´ obra, que es presentava amb un cor infantil de nens, l´ inflable gegant del maligne-manipulador professor i amb tota l´ audiència entregada al que és un dels himnes més aclamats dels anys vuitanta.

Mentrestant el mur s´ anava construint, poc a poc però sense pausa.


La balada “Mother” va ser tocada per un solitari Waters, que va abandonar el baix per l´ acústica per fer el que ell va denominar l´"experiment" de ser acompanyat per la guitarra que ell mateix va gravar a L. A. l´ any 1981. La visió del jove Waters projectada en el mur i en la pantalla circular junt amb l´ actual va simplement emocionant. El talent no envelleix. Mentres, la sobre protectora i controladora mare gegant presenciava l´ estampa i l´ enèsima frase lapidària quedava dibuixada sobre el mur per cloure el fragment: The Big Mother Is Watching You” (joc de paraules amb el “Big Brother” del citat “1984”). I enllaçada amb aquesta un altre dels meus temes preferits, “Godbye Blue Sky” amb un impecable joc de veus. Seguidament la part canyera i guitarrera del disc arrencada amb “Empty Spaces” i closa amb la tercera part de “Another Brick On The Wall”. La banda s´ anava perdent entre totxanes.

I abans de l´ Intermission, mentre el mur s´ acabava de construir, la delicada “Goodbye Cruel World”. Fins aleshores el concert havia ofert de tot. Amb una sonoritat envolvent i d´ última generació (dubto que cap artista o músic dugui tanta precisió de so), jocs de llums memorables, video-muntatges fascinants, i múltiples missatges en forma d´ inscripcions al mur - el meu preferit la resposta a la pregunta del popular baixista “Should We Trust in Goberment?”: No Fucking Way! (hauriem de confiar en el Govern? No fotem!)- . El record constant a assassinats en conflictes bèlics, va tenir especial atenció a l´ intermedi on famosos i anònims morts en guerres eren homenatjats en el mur (Ghandi, Lorca,...).


El segon set va arrencar després d´ un intermedi un pèl llarg pel meu gust i amb una “Hey You” cantada des de l´ altre part del mur i sense veure ´ s el grup en la més mínima part. Massa poc per tanta cançó. A “Is There Anybody Out There?” s´ entreveien els músics entre petits forats del mur i a “Nobody Home” del mur es va desplegar una sala d´ estar en què Waters cantava apoltronat en una còmode butaca.

I per fi peça esperada per molts, “Confortably Numb”, per la que Roger va traspassar el mur per cantar les primeres estrofes abans que apareguéssin per la part de dalt del mur Robbie Wycoff interpretant la tornada amb la seva veu potent i el guitarrista Dave Kilminster clavant el solo de Gilmour i aconseguint emocionar a tot aquell que respirava per allí. El segon set anava avançant. Després vindrien moltes coses més. Com les simbologies eròtiques i l´ eterna lluita de l´ eros contra el tànatos, la mirada cap al sofriment infantil a través d´ imatges captivadores i els anuncis de “Proyecto Hombre”. Als projectors uns avions bombarders llançaven a mode de bombes símbols com el dòlar, signes religiosos, el petroli,... I un senglar – zeppelin sobrevolant els nostres caps amb missatges pintats en el seu cos, homenatge al “pig” pinkfloydià. I també Waters i els seus situant-se a la part del davant del mur, engalanats amb els trajos de l´ exèrcit dels martells seguien interpretant el disc amb troços com “The Show must Go On” i “Run Like Hell”. Roger, exercint de líder de l´ escena, feia mítings amb el megàfon i inclòs es va prendre la llicència d´ ametrallar el respectable. De impressió!



I ja a les acaballes, vàrem arribar al moment en que el creador d´ aquella bogeria posava veu als personatges de dibuixos de la peli a "The Trial" mentre aquests es projectaven en el mur. En un moment determinat el protagonista Pink era sentenciat a sortir de l´ aïllament i enderrocar el mur. Aleshores va ser quan tot va trontollar. I el mur va caure...


Després de més de dues hores de concert, si descomptem el descans, el grup amb alguns instruments a la mà (Waters amb la trompeta) va interpretar "The Tide Is running" i l´afegida "Outside The Wall" posant la rúbrica a una vetllada que sempre quedarà al record dels privilegiats que com jo vàrem poder gaudir d´un dels directes musicals (per no dir el que més) més especials que s´han projectat mai en la societat del show bussiness. I tot i que la frase soni contradictòria amb el missatge que el Roger ens volia transmetre, només queda afegir que l´humil testimoni que ha relatat tant entranyable concert espera amb totes les ànsies del món que el mur mai és deixi de construir.

Per Àlex Guimerà

SETLIST: SET 1: In the Flesh? The Thin Ice Another Brick in the Wall Part 1 The Happiest Days of Our Lives Another Brick in the Wall Part 3 Mother Goodbye Blue Sky Empty Spaces Young Lust One of My Turns Don't Leave Me Now Another Brick in the Wall Part 3 Goodbye Cruel World SET 2: Hey You Is There Anybody Out There? Nobody Home Vera Bring the Boys Back Home Comfortably Numb The Show Must Go On In the Flesh Run Like Hell Waiting for the Worms Stop The Trial The Tide Is Running Outside the Wall