JEFF TWEEDY- Sala Paral·lel 62 (Barcelona) 12 de Febrer:

Sempre que hi ha una gira d’un músic o banda internacional pel nostre país que m’interessa, em costa molt estar desconnectat de les xarxes socials per evitar caure en el perill de l’spoiler i, sobretot, per evitar arribar al concert condicionat. Tot passa per no llegir les cròniques dels concerts de les altres ciutats, tot i que em resulten inevitables les valoracions d’alguns contactes meus que ja han pogut gaudir del directe esperat. Just això va ser el que em va passar amb la gira espanyola de Jeff Tweedy, que va finalitzar a Barcelona el passat dijous 12 de febrer, a la qual vaig arribar després de llegir múltiples elogis dels seus concerts a la Corunya, Sant Sebastià i Madrid, cosa que no vaig voler que predeterminés la meva assistència a la cita de presentació del seu sorprenent triple àlbum “Twilight Override” a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Encara amb el record recent del concert de juny de l’any passat de Wilco al Poble Espanyol, en què Tweedy va capitanejar la seva llegendària banda per desplegar els seus grans èxits i demostrar el seu poder instrumental, en aquesta ocasió la presència del músic de Chicago era en sala i amb una formació d’acompanyament que inclou els seus fills Spencer Tweedy (bateria) i Sammy Tweedy (veus, teclats i sintetitzadors), juntament amb tres noms de la nova escena de Chicago com són Sima Cunningham (baix i veus), Macie Stewart (violí i veus) i Liam Kazar (guitarra), cinc vintanyers amb molt talent i professionalitat als quals Jeff anomena els seus “nois”, i als quals, vist el resultat, dirigeix a la perfecció deixant-los els seus propis espais de desenvolupament.

Però abans de tot vam poder gaudir d’un breu set a càrrec de la mateixa Sima Cunningham, qui sola amb la guitarra elèctrica a la mà va desplegar la seva imponent veu per exhibir les cançons del que és fins ara el seu únic treball, “High Roller” (2024), evocant cert magnetisme propi de noms com Jeff Buckley o Laura Nyro. Temes com “Nothing” van omplir la sala sense cap suport, a excepció del moment en què va compartir escenari amb la seva companya Macie en un bonic joc de veus i guitarres.

Interessant aperitiu del que veuríem durant les dues hores següents: fins a vint-i-cinc cançons a càrrec d’un sextet que es va mostrar compacte i plusquamperfecte, donant la sensació de ser una banda que fa anys que toquen junts, quan la realitat ens revela que és la banda del projecte personal de Jeff. Un projecte, per cert, que està creixent moltíssim fins al punt que l’any passat va eclipsar la seva formació de referència. I és que el triple disc “Twilight Override” i les seves 30 cançons porten de tot i bo, aprofundint en un univers sonor personal que el líder de Wilco ens ha anat regalant al llarg dels anys i que continua sorprenent-nos i atrapant-nos encara avui.

Aquest va ser precisament l’eix d’un concert que, igual que el de Madrid, es va centrar en el seu últim treball i en les seves cançons en solitari, a diferència dels concerts de Donosti i la Corunya, en què va aparèixer sol sense banda i en què majoritàriament va desplegar els seus èxits amb Wilco, amb presència dels seus altres projectes. Però, a dir veritat, va donar igual que la banda no interpretés els èxits de la que és sens dubte una de les millors formacions dels darrers trenta anys, perquè amb les noves peces el concert va enlairar-se molt amunt.

Amb un inici a càrrec de quatre temes que coincideixen amb els quatre primers del nou àlbum, el concert ens va endinsar de ple en aquella intimitat que aconsegueix evadir-nos de tota realitat. Parlem de la delicada i mística “One Tinny Flower”, dels cors meravellosos de “Caught Up In The Past”, de la taciturna “Parking Lot” i d’aquell mig temps country tan fenomenal anomenat “Forever Never Ends”. Altres del “TO” que van sonar van ser “Stray Cats In Spain”, segons Jeff basada en un fet real, o la reivindicativa “Feel Free”. Preciosa em va semblar l’acústica “Having Been Is No Way To Be”, del disc “Warm” (2018), del qual, si no fallen els meus càlculs, va ser l’única que va sonar. Del seu anterior “Love Is The King” (2020) es van deixar veure la folkie que dona títol al disc i la popie “Gwendolyn”, amb aquella guitarra rítmica tan enlluernadora.

Tot plegat ens va fer transitar de moments vibrants amb solos de guitarra del frontman cap a instants més eteris o fràgils en què els instruments ens portaven enlaire, o altres en què les descàrregues electrificants van resultar autèntiques bogeries. Són les pujades i baixades d’aquest univers de cançons que aquest tipus de 58 anys no deixa mai de compondre. Com aquell divertit homenatge a un dels grans genis del rock de tots els temps titulat “Lou Reed was My Babysitter”, el tornada del qual diu “rock 'n' roll is dead, but the dead don't die”, acompanyat d’uns udols que van ser el clímax final del set abans d’uns bisos que ens van portar Tweedy sol amb la guitarra per abordar la mateixa “Twilight Override” i una sorprenent “Spanish Bombs”, dels Clash, que va ser la versió que va tocar en aquest concert.

Molts recordaran el passat 12 de febrer com la jornada de les restriccions de mobilitat a Catalunya davant l’amenaça de forts vents; el dia en què els nens no van anar a l’escola, en què moltes empreses van imposar el teletreball i en què la ventada va deixar arbres caiguts, semàfors arrencats i milers de desperfectes. Jo, en canvi, el recordaré com la nit en què aquest geni arribat de la “Windy City” va desfermar a Barcelona un altre vendaval ben diferent: un carregat d’emocions, electricitat, sensibilitat i passió. Colossal.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/un-vendaval-llamado-jeff-tweedy.html

MILLORS DISCOS DE 2025 (I):

Quina millor manera d' encetar l' any que repassant els millors treballs de l' any anterior. O al menys els que més ens han agradat, que de gustos n' hi ha de tots els colors. Per això us proposem un petit viatge a través de 25 discos que esperem que n' hi hagi molts de desconeguts i pogueu descobri-los. Ah! I que tingueu un feliç 2025!

CAR SEAT HEADREST- The Scholars:

OPERA INDIE ROCK- L' any 2020 Will Toledo va estar al llit afectat pel covid durant 6 mesos. Un cop s' ha recuperat ha tornat a per totes amb la seva formació enregistrant aquest disc monumental amb el que ha trencat les pautes, s' ha saltat els minutatges de les cançons, els esterotips de gèneres i qualsevol altre norma preestablerta per construir.  "The Scholars" és un discàs amb esperit d' òpera rock i una producció d' acabats brillants que val per tots els discos del curs i que d' aquí uns anys de ben segur serà una referència. Intens, emocional, sarcàstic, dinàmic, pulit, innovador i mil adjectius més per lloar aquest treball que no hem deixat d escoltar des que va sortir a la llum.

  

Cançons preferides: CCF (I' m Gonna Stay With You), Gethsemane, Reality,...

SUEDE- Antidepressants:

POST-PUNK: Mare meva quin discarro s' han tret els Suede i això que la darrera referència era potent ja. Possiblement aquest nou és el seu millor disc des de l' època daurada dels 90 amb els seus tres primers treballs. I és que amb aquest "Antidepressants" han demostrat tenir inspiració, espontaneitat, energia i força amb el que és un disc espontani, gens repetitiu ni previsible i que tira de post-rock amb guitarres afilades, secció rítmica poderosa i una veu vibrant del Brett Anderson. Letals.

Cançons preferides: Dancing With The Europeans, Trance State, June Rain.

GARRETT T. CABS - Life Is Strange:

AMERICANA - Un dels millors treballs d' Americana de l' exercici el protagonitza aquest jove de Sant Antonio (Texas) que ja du set àlbums des que va debutar fa deu anys. Amb "Life Is Strange" tanca un triologia on ha cantat sobre temes personals i on s' ha rodejat d' altres bons músics. Les noves cançons atrapen com mai amb una versió actualitzada i modernitzada dels sons d' arrel de l' Amèrica profunda. Simplement és un disc deliciós. 

Cançons preferides: Time Ain't Nuthin,  Endless Hole, Toxic Serenity.

THE DIVINE COMEDY - Rainy Sunday Afternoon:

POP - Després d' endinsar-se sense gran èxit amb les tesxtures electròniques el bo d' en Neil Hannon torna amb la versió més encertada del seu pop barroc. Amb una orquestració molt cuidada, veus treballades i unes harmonies de nou brillants, el disc despega com pocs, lluminós, clàssic i radiant, en un dels grans treballs pop d' aquest 2025.

Cançons preferides: I Want You, All The Pretty Lights, Invisible Threat.

KINGFISHR - Halcyon:

FOLK/POP : Aquest trio de Dublín després d' anys de fogerar-se tocant en sales i festivals, han debutat amb aquest llarga duració ple de grans cançons (el disc té 16 talls) amb els que demostren una versatilitat abordant balades folk, pop comercial, indie, .... amb el banjo com a tret instrumental diferencial, una veu poderosa i unes melodies infalibles. A sobre com a bons irlandesos cuiden la poesia de les seves lletres. No sabem si arribaran gaire lluny i si seran ídols de grans estadis, però de moment han fet el primer pas demostrant el seu gran talent. Estarem molt atents a ells.

Cançons preferides: Band On The Moon, Gloria, Caroline, ....

MS. EZRA FURMAN- Goodbye Small Head:

INDIE POP- Un altre dels anti-herois de l' indie preferits és l' Ezra Furman, qui un cop conclosa la seva transició de gènere sembla més inspirat que mai amb el seu setè disc en solitari i on les peçes del seu particular puzzle d' estils (punk, pop, grunge, glam...) semblen encaixar més que mai. Amb cançons fresces i contagioses i la seva particular poesia, "Goodbye Small Head" és potser el seu treball més rodó.

Cançons preferides: Submission, Veil Song, I Need the Angel.

THE MURDER CAPITAL- Blindness:

ROCK - The Murder Capital semblen estar a punt de fer aquest salt amb el seu tercer disc, Blindness, amb el que abandonen el so post-punk per adoptar un estil més rocker i grunge. Amb aquest disc, la banda irlandesa aconsegueix una maduresa artística destacada i una sonoritat que els consolida com una de les bandes més interessants del moment.

Cançons preferides: "That Feeling", "Death Of A Giant","Love Of Country".

LARKIN POE: Bloom:

SOUTHERN ROCK- Larkin Poe, formades per les germanes Rebecca i Megan Lovell, han consolidat el seu lloc en el rock sureny amb un talent musical innat que les va portar a guanyar un Grammy el 2024. El seu vuitè àlbum, Bloom, mostra una gran versatilitat, combinant rock, blues i tocs de pop de manera subtil, mantenint la seva identitat com a banda. Destaca el single "Bluephoria" amb riffs poderosos i balades emocionants com "Little Bit" i "You Are The River". Les germanes Lovell superen expectatives, demostrant maduresa i un so únic que continua captivant els fans.

Cançons preferides: "Bluephoria", "Little Bit", "You Are The River".

DEAN WAREHAM- That' s The Price Of Loving Me:

POP - Pel quart disc en solitari del líder i ànima dels icònics Galaxie 500 i Luna ha recuperat al productor Kramer i certa reminiscència a la formació adolescent que amb aquell van catapultar. Cançons plàcides, tranquiles i reflexives, instrumentació acurada i aquell cantar suau del Dean que a diferència amb els Galaxie 500 ara s' apropa al micro per sonar més càlid. Un disc proper i madur d' un dels grans genis del pop i del rock novaiorquès de les darreres dècades.


Cançons preferides: You Were the Ones I Had to Betray, We're Not Finished Yet, Bourgeois Manqué.

BIG THIEF - Double Infinity:

INDIE POP - "Double Infinity"confirma a Big Thief com una banda clau del moment.  Malgrat la sortida del baixista fundador i el pes de l' èxit del seu anteior treball, el trio s’ha reinventat amb un disc gravat gairebé en directe, obert a la improvisació i amb col·laboradors de luxe. El resultat són unes cançons fresques alhora que íntimes i emotives, cantades per una Adrianne Lenker excepcional, que aporta intensitat, bellesa i espontaneïtat per consolidar definitivament el grup entre els grans de l’actualitat.

Cançons preferides: Incomprensible, Words, Los Angeles.

MANIC STREET PREACHERS- Critical Thinking:

ROCK - El febrer passat es van complir trenta anys de la desaparició de Richey Edwards, membre dels Manic Street Preachers. La banda, que va continuar com a trio, va aconseguir l'èxit massiu amb discos com Everything Must Go i This Is My Truth Tell Me Yours. Des de llavors, han publicat fins a quinze àlbums, amb Critical Thinking com el més recent. Aquest disc manté la seva fórmula característica de pop energètic i lletres reivindicatives, amb cançons destacades com "Decline & Fall" i "Hiding In Plain Sight". Els Manics segueixen oferint la seva visió crítica del món amb la seva música inconfusible.

Cançons preferides: Decline & Fall, Hiding In Plain Sight, My Brave Friend.

WEDNESDAY - Bleeds:

ALT- COUNTRY - Wednesday, banda d’Asheville, presenta el seu sisè àlbum Bleeds, marcat per ruptures personals i un so més madur. El disc combina rock alternatiu noventero amb tocs de country rock, amb cançons sinceres i melodies treballades. Temes com “Reality TV Argument Bleeds” i “The Way Love Goes” reflecteixen el desig i el dolor de les experiències vitals dels membres. Amb composicions inspirades i arranjaments cuidats, el disc consolida Wednesday com una de les grans referències del indie nord-americà actual.

Cançons preferides: “Elderberry Wine”, "Reality TV Argument Bleeds”, "The Way Love Goes".

LAMBRINI GIRLS- Who Let The Dogs Out:

PUNK - Lambrini Girls és un jove combo punk de Brighton, format per Phoebe Lunny i Lilly Maceria (i la miesteriosa Banksy, que arriben amb força amb el seu debut Who Let the Dogs Out. Les seves cançons combinen actitud rebel i crítiques contundents al masclisme, a l' especulació i cap a d' altres injustícies socials. Amb una energia desbordant i una sonoritat punxant, la banda es posiciona com una de les noves veus del punk femení, seguint l’estela de grups com Fontaines D.C. i Idles. El seu disc és un autèntic atac sonor que deixarà empremta.

Cançons preferides: Company Culture, Big Dig Energy, Love.

THE LOFT- Everything Changes Everything Stays The Same:

BRIT POP - Per qui no els conegueu, The Loft és una banda britànica que, tot i formar-se el 1980, no han publicat el seu primer disc fins aquest 2025, 45 anys després! Van desaparèixer quan estaven a punt de triomfar, tot i haver estat descoberts per Allan McGee de Creation Records. Amb el temps, es van convertir en una banda de culte amb només alguns singles i recopilatoris. Ara tornen amb un àlbum de pop melancòlic i atemporal, ple de melodies brillants i lletres reflexives. Aquesta nova obra mostra la seva maduresa i reafirma que el seu talent es troba intacte per triomfar.

Cançons preferides: "Feel Good Now", "Ten Years", "The Elephant".

BRIAN D' ADDARIO- Till The Morning:

FOLK POP - Desconeixem el perquè el debut en solitari de Brian D’Addario no ha sortit com a disc dels Lemon Twigs, ja que la participació d' en Michael és força present. Segurament per tractar-se de peces descartades i perquè mostren una faceta més íntima i serena, allunyada del glam teatral i del pop energètic de la banda. Amb influències del folk i de la música barroca, les composicions són delicades, plenes d’harmonies i arranjaments detallats. D’Addario demostra una nova faceta molt més madura i sensible, que ens fa adonar que aquest parell de germans tenen moltes coses a dir.

Cançons preferides: Till The Morning, Nothing On My Mind, Flash In The Pain. 

MY RAINING STARS- Momentum:

BRIT POP - My Raining Stars és una banda liderada pel francès Thierry Haliniak, però influenciada pel pop britànic dels 80 i 90. Tot i debutar tardanament el 2008, no va consolidar la seva trajectòria fins al 2020 amb un EP i l’àlbum 89 Memories, d’estètica propera a Belle & Sebastian. El seu so combina l’elegància melòdica de Johnny Marr amb tocs shoegaze a l’estil Slowdive. Ara, amb Casper Iskov, en Thierry presenta un disc ple de nostàlgia, guitarres lluminoses i melodies romàntiques i etèries. Si t' agranen bandes com Ride, The Auteurs o The House of Love, aquest és el teu disc.

Cançons preferides: For Good, Better Life, Stop The Time.

MATT BERNINGER - Get Sunk:

INDIE - Dos anys després de publicar dos dicsos en un any amb The National, i un any després del formidable directe "Rome", el seu vocalista i líder Matt Berninger reempren la seva carrera en solitari per treure el seu segon treball. Un disc que no inventa la pólvora però on les melodies pop marca de la casa tornen a lluir, aquest cop amb la seva veu relaxada i sense la bateria habitual de la seva formació. Un disc que obre espais i fuig de la rigidesa de la banda però que son a pur indie pop deluxe.

Cançons preferides: Inland Ocean, Bonned Of Pins, Breaking Into Acting.

THE MARCUS KING BAND-  Darling Blue:

COUNTRY - Marcus King torna a gravar amb la seva banda en un disc que aposta sobretot pel country-rock, sense renunciar al soul ni al rock sudista. El so és més orgànic i clàssic que al seu anterior treball pel qual s' ha ajudat de la producció d’Eddie Spear i col·laboracions destacades. Les noves cançons combinen melodies íntimes, arranjaments cuidats i una clara influència de la tradició nord-americana. Es tracta d' un disc madur i variat que confirma al Marcus King com a una de les grans veus joves de la música d’arrel actual.

Cançons prefereides: "Here Today",  "Dirt", "Carry Me Home".

JEFF TWEDDY- Twilight Overide:

FOLK- ROCK - Jeff Tweedy es consolida com un creador incansable tant amb Wilco com en la seva creixent carrera en solitari, que ha culminat enguany amb aquest ambiciós triple disc de 30 cançons. El treball, gravat amb els seus fills i col·laboradors habituals, mostra un univers acústic ric i variat, ple de reflexions madures i històries personals. Lluny de ser excessiu, el projecte confirma el seu talent i la necessitat vital de crear que té, situant-lo entre els grans autors del rock contemporani.

Cançons preferides: "Forever Never Ends", "Out In The Dark", "Lou Reed Was My Babysitter".

FRANZ FERDINAND- The Human Fear:

INDIE- Han tardat set anys en publicar un nou treball, però com es diu en ocasions, l' espera ha pagat la pena, doncs els escossesos han tornat amb un treball notable on no abandonen la seva fòrmula Art-Pop amb les habituals melodies implacables, ritmes de ball i la carismàtica veu d' Alex Kapranos. Però per a l' ocasió sonen més profunds i treballats en estudi, en un disc on (com indica el títol) parlen de les pors humanes. 

Cançons preferides: Audacious, Black Eyelashes, Bar Lonely.

DISCOS DE 2025: JEFF TWEDDY - Twilight Overide:

Jeff Tweddy es único en su especie, sólo hace falta leer sus libros “Vámonos (para volver)”, “Un mundo en cada canción” y “Cómo componer una canción” para comprender su mentalidad artística, sus influencias musicales y su afán creativo inagotable. Es lo que le lleva a seguir adelante con su banda a pesar de que, como mucho afirman, sus mejores días puede que hayan pasado; y es lo que le ha llevado a tirar adelante con una carrera en solitario que ya va cogiendo bastante envergadura.

Uno que es fan de Wilco desde el enamoramiento de “AM” en los noventa, comenzó con ese “Together at Last” (2017) por curiosidad, tras ver que en él Jeff abordaba en acústico algunos de los éxitos de su formación, grabados en su sacrosanto The Loft de Chicago. De hecho, ese disco era su segundo álbum tras su debut “Sukierae” en el que contaba con la batería de su hijo Spencer. Pero los toques de alerta respecto a que estábamos ante una carrera en solitario muy interesante llegaron con dos grandes álbumes como son “Warm” (2018) y “Love Is The King” (2020), en los que apreciamos algo más que versiones acústicas y descubrimos una cara nueva, distinta a la del líder de la banda de Alt-Country por antonomasia.

Precisamente junto a ellos le tuvimos por nuestros escenarios el año pasado y repasando la fornida trayectoria de la formación, pero también apostando por temas de sus últimas entregas: el doble “Cruel Country” (2022), "Cousin" (2023) y el EP “Hot Sun Cool Shroud” (2024). Y sin apenas descanso va y nos cae la bomba este año con su proyecto individual más ambicioso y arriesgado: un triple disco de 30 canciones.

¿Era necesario? ¿Aporta algo nuevo? Pues me decanto por responder un sí rotundo a ambas preguntas y lo hago tras dar varias vueltas a las seis caras del disco. En primer lugar porque a estas bestias de la composición como Jeff Tweedy hay que dejarlas fluir, está en su ADN escribir y grabar canciones y lo van a seguir haciendo siempre. Mirad a Ryan Adams el año pasado que nos sorprendió el día 1 de enero publicando cinco álbumes muy aprovechables; o leyendas como Paul Weller, Van Morrison o Neil Young que van prácticamente a disco (o más) por año. Así es Tweedy y así necesita expresarse, creando y tocando.

En segundo lugar me decanto por el sí porque tenemos que evitar la inmediatez que reina en nuestros días y poder degustar las composiciones poco a poco. Y es bajo esas premisas como el disco fluye y ofrece mucho, en lo musical donde transita por distintos ambientes de su universo sonoro, pero también en lo personal, pues el disco nos regala maduras reflexiones de la sociedad y del mundo en el que vivimos, del paso del tiempo o simplemente nos relata esas historias de esos personajes tan particulares a los que nos tiene acostumbrados.

Grabado, cómo no, en The Loft (Chicago) junto a sus hijos Spencer (batería y voces) y Sammy (sintetizadores y voces), más los músicos Liam Kazar, Sima Cunningham, Macie Stewart y James Elkington., el plantel se completa con la producción del propio Tweedy y Tom Schick, quienes realizan una gran labor puliendo los instrumentos, que se erigen en grandes protagonistas de este macro-álbum.

Arranca el álbum con la ensoñadora "On Tiny Flower" de tintes ecologistas y más de seis minutos de duración, es la entrada de un disco mayoritariamente acústico. De esta primera parte destacaría la melodía dulce de "Caught In The Past", el temazo "Forever Never Ends", digno de los mejores momentos de Wilco, la barroca "Love Is For Love", "Secret Door" con sus aromas Nick Drake, la rítmica "Betrayed" y la taciturna "Trowaway Lines".

Justo al cambiar de disco escuchamos "KC Rain (No Wonder)", de magníficos coros, aunque no tan inquietantes como los que se escuchan de fondo en "No One's Moving On", una canción que incluye solo de guitarra acústica, por cierto. El segundo disco es quizás el menos brillante de los tres, aunque en realidad a todos ellos los deberíamos analizar como una unidad. Sin embargo encontramos la pegadiza "Out In The Dark", los arpegios de guitarra de "Better Song" que no es tal, "Western Clear Skies", en la que Sammy dobla fantásticamente la voz, la etérea "Blank Baby" o la final y directa balada acústica "Feel Free", en donde se confirma que en lo sencillo está lo bueno.

No se me ocurre mejor homenaje a un músico que "Lou Reed Was My Babysitter", con ese plagio con el que el bueno de Jeff nos hipnotiza aporreando esa guitarra rítmica y sacando su lado salvaje al gritar en medio del estribillo. Es el arranque del tercer disco que incluye una de las joyas de este "Twilight Override", se trata de "Stray Cats In Spain", con esos violines maravillosos y esa melancolía preciosa. También tenemos experimentos raros como "Wedding Cake" con las cuerdas de las guitarras acústicas distorsionadas, la solemnidad celestial de "Too Real", las perezosas "Ain' t A Shame" y "Cry Baby Cry", la balada Country "Saddest Eyes" y la final y animada "Enough", con la que nos viene a decir que ya tiene suficiente de escribir canciones.

Con esa proeza Jeff Tweedy no sólo sale airoso si no que recoge el testigo de los más osados rockeros. Hablo del George Harrison de "All Thing Must Pass" (1979), de Yes y su "Yessongs" (1973), de los Clash del "Sandinista!" (1980), de Prince con "Emancipation" (1996), del "69 Songs" de los Magnetic Fields o incluso podríamos incluir el "Triplicate" (2017) de Dylan. A diferencia de ellos, el de Chicago ha arrojado los tres vinilos sin hacer apenas ruido, sin pretensiones, sin querer complacer a nadie más que a sí mismo y a su familia -su proyecto en solitario es su vehículo para poder hacer música con sus hijos- , pero que acaba complaciendo a los seguidores del cantautor.

El próximo febrero lo tendremos por Madrid (11 febrero, sala teatro Eslava) y por Barcelona (12 febrero Sala Paral·lel) para podernos deleitar de su visión más íntima después de gozar de la potencia de su banda. Son las dos versiones de un artista que no cesa en crear nueva música, para acabar saliendo siempre vencedor con los dos puños en alto.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/11/jeff-tweddy-twilight-override.html

ROCK' N BOOK (IX):

• JEFF TWEEDY - Un mundo en cada canción- Editorial Contra (2023).

• JARVIS COOKER- Buen pop, mal pop. Un inventario: Un inventario. Las memorias definitivas del genio del pop. Editorial Blackie Books (2003).

                                             

• LUGARES MÍTICOS DEL ROCK- 300 escenarios que han hecho historia. Por Ferran Sendra. Editorial MANON TROPPO (2024).

• MIS AÑOS ROCKEROS - Jordi Sierra i Fabra. Editorial SILEX. 2024.

• JIMI HENDRIX. Eduardo Muniesa. Cátedra Ediciones. 2005.

DISCOS DE 2018: JEFF TWEEDY- Warm:

Que el de Chicago es uno de los mejores músicos de nuestros tiempos, no lo discute nadie a estas alturas. Sus logros creativos al timón de Wilco así lo atestiguan, pero sus aportaciones en Golden Smog , sus primarios Uncle Tupelo o el proyecto Tweedy junto a su hijo Spencer lo confirman más si cabe. Con unos últimos trabajos "Star Wars" (2015) y "Schmilco" (2016) de su banda de referencia, en los que la balada y los ambientes íntimos tomaban protagonismo, el bueno de Jeff se atrevió a debutar en solitario en "Together At Last" (2017). Un disco que revisaba  el cancionero Wilco de un modo oscuro, tedioso, sereno y sosegado, recuperando los mejores momentos de la figura del cantautor folk-rock.

                               

Y parece que con "Warm" Tweedy ha querido ir por los mismos derroteros explorando esa cara más íntima de su música, buscando una simpleza instrumental y una autenticidad que los avances en la producción parece que nos quieran hacer olvidar. Para la aventura se acompaña de su vástago y de su amigo y compañero Glenn Kotche (baterista de Wilco), en lo que parece ser una vuelta al Lo-Fi.  

Con cierto espíritu de las míticas sesiones de la Pink House de The Band y Dylan respirándose en el empaque de las canciones, el perezoso arranque  de "Bombs Above" cantada con esa voz lennoniana que últimamente se gasta el solista, es seguido por la recitada "Some Birds".

                              

Si bien son las canciones taciturnas y pesadas (en el buen sentido) las que reinan en el elepé. Hablamos de "How Hard It' s For A Desert To Die", "Having Been is No Way To Be",  " Warm (When The Sun Was Died)"  y "How Will I Find You? ", esta con su ritmo trap.

En "Red Brick", los amagos al noise diluyen unas fabulosas guitarras sixties,  y la parte más vanguardista del lote nos lo trae "From far Away" con sus ambientes espectrales. 

Aunque las mejores composiciones que encontramos puede que sean las más poperas y simples "I Know What It' s Like" y "Don' t Forget" , esta última con un violín letal; también  "Let's Go Rain" que cantada a modo de himno podrían haberla firmado los Grateful Dead del 73.

Lejos quedan ya  los grandes discos "Being There" (96) o "Yankee Hotel Foxtrot" (02),  Tweedy se ha hecho mayor, y afortunadamente sigue publicando nuevo material sin parar. Si bien ha rebajado el tono y ha optado por las acústicas, el intimismo y la calma, sigue aportándonos cosas nuevas e interesantes. Es lo que definiríamos como talento y coherencia.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2019/01/jeff-tweedy-warm.html