Sembla mentida que en plena era del 3D el millor espectacle visual musical que podem trobar vingui de la mà d´ un vell rocker de 67 anys. També em sobta que després de 31 anys de la publicació d´ un àlbum aquest segueixi tant fresc i actual com el primer dia. I això ho dic arrel que Roger Waters i la seva particular alquímia estiguéssin els passats dies 29 i 30 de març a Barcelona oferint un prodigiós número d´ entreteniment que s´ em presenta impossible de superar. En el meu cas, vaig poder gaudir del primer dels dos concerts de la Ciutat Comtal –el del dimarts dia 29 - i ho vaig fer fruit d´ una sèrie de circumstàncies en les què els estels es van alinear a favor meu. Segurament estava escrit en algun lloc que hi havia d´ anar. Agraeixo al meu destí (però per damunt de tot als meus amics per haver-me convidat!) el haver pogut ser testimoni de tal meravellós entreteniment que és i ha sigut al llarg dels anys “The Wall Life”.
Dic al llarg dels anys perquè després de publicar el disc conceptual “The Wall” a finals de l´ any 1979, la formació d´ aleshores de Pink Floyd liderada per Roger Waters va idear un muntatge per reproduir l´ elepé en viu que incloïa projeccions d´ animacions creades per Gerald Scarfe , marionetes dels personatges, màscares, disfresses i un mur que era destruït al final dels directes. L´ espectacle va dur-se a terme en poques ciutats entre 1980 i 1981 (Nova York, Los Angeles, Dormund i Londres) ja que degut a la seva insostenibilitat econòmica atesos els elevats costos de producció, van fer que els londinencs desistissin de perllongar la gira.
Anys més tard (concretament el juliol de 1990), Roger Waters, el qual ja havia abandonat la banda, va organitzar un fantàstic concert benèfic a la recent unificada Berlín on es va comprovar com la ficció que havia sorgit de la seva ment encaixava més que mai a la realitat. Feia pocs mesos en aquella mateixa ciutat un mur s´ havia enderrocat i amb ell moltes més coses. Aquest directe està a totes les videoteques dels fans de Pink Floyd i des de l´ any passat s´ ha recuperat de nou per dur-lo al llarg de tot el planeta.
Al marge del directe, el propi disc “The Wall” és tot un referent en la història del rock. Creat com a una espècie d´ òpera rock fou concebut a mode de crítica al•legòrica a la societat capitalista alienant, als ismes (nazisme, capitalisme, fanatismes,...) i especialment als efectes que tots ells poden causar en l´ individu com a tal. Una epopeia pacifista i humanitzadora que molt ens hauria de fer pensar, més en els temps que corren amb la crisi econòmica i de valors. El mur és per damunt de tot, un símbol de l´ aïllament entre el subjecte i una societat que està completament corrompuda .
L´any 1982 el director de cine Allan Parker (també de la gloriosa The Commitments) va recollir l´ argument, la música i les animacions dels concerts per produir un film que plasmava tot el concepte que Waters havia inventat amb un Bob Geldoff que es mostraria fabulós en la interpretació.
Amb tals antecedents em vaig trobar al Palau Sant Jordi a dos quarts de deu davant d´ un escenari que presentava blocs del mur i amagava forces misteris a excepció del Setlist, el qual tots coneixíem a la perfecció. Més de cinc minuts després de l´ hora prevista començava un espectacle on la màgia i el virtuosisme tecnològic tenia molt a dir...
Per anar fent boca un començament simplement colossal: amb un soroll d´ helicòpters, llums, ambient de caos, soldats a l´ escenari desfilant,.... fins a que un joc de focs artificials va invadir l´ escenari i un avió va xocar contra la part dreta del que hi havia de mur. Autèntica tridimensió per l´ espectador, talment com si un es trobés al ben mig de l´ esmentada pel•lícula de Parker. O potser en algun passatge de la inspiradora“1984” de George Orwell. I tot just érem a l´ inici.
Acte seguit les primeres notes d´ “In The Flesh” es deixaven caure, el disc ja havia arrencat a tota pastilla i no hi havia marxa enrere.
La banda, formada per 11 músics més l´ ex Pink Floyd, anava tocant les cançons darrere d´ un creixent mur i sota una pantalla circular (a l´ estil del “Pulse”) en els quals s´ emetien jocs d´ imatges i llums. El so pulcre i depurat es filtrava a tots els racons de l´ estadi. Un dels moments àlgids de la vetllada va venir amb “Another Brick In The Wall (Part 2)”, la peça més reconeguda de l´ obra, que es presentava amb un cor infantil de nens, l´ inflable gegant del maligne-manipulador professor i amb tota l´ audiència entregada al que és un dels himnes més aclamats dels anys vuitanta.
Mentrestant el mur s´ anava construint, poc a poc però sense pausa.
La balada “Mother” va ser tocada per un solitari Waters, que va abandonar el baix per l´ acústica per fer el que ell va denominar l´"experiment" de ser acompanyat per la guitarra que ell mateix va gravar a L. A. l´ any 1981. La visió del jove Waters projectada en el mur i en la pantalla circular junt amb l´ actual va simplement emocionant. El talent no envelleix. Mentres, la sobre protectora i controladora mare gegant presenciava l´ estampa i l´ enèsima frase lapidària quedava dibuixada sobre el mur per cloure el fragment: The Big Mother Is Watching You” (joc de paraules amb el “Big Brother” del citat “1984”). I enllaçada amb aquesta un altre dels meus temes preferits, “Godbye Blue Sky” amb un impecable joc de veus. Seguidament la part canyera i guitarrera del disc arrencada amb “Empty Spaces” i closa amb la tercera part de “Another Brick On The Wall”. 
La banda s´ anava perdent entre totxanes.
La banda s´ anava perdent entre totxanes. I abans de l´ Intermission, mentre el mur s´ acabava de construir, la delicada “Goodbye Cruel World”. Fins aleshores el concert havia ofert de tot. Amb una sonoritat envolvent i d´ última generació (dubto que cap artista o músic dugui tanta precisió de so), jocs de llums memorables, video-muntatges fascinants, i múltiples missatges en forma d´ inscripcions al mur - el meu preferit la resposta a la pregunta del popular baixista “Should We Trust in Goberment?”: No Fucking Way! (hauriem de confiar en el Govern? No fotem!)- . El record constant a assassinats en conflictes bèlics, va tenir especial atenció a l´ intermedi on famosos i anònims morts en guerres eren homenatjats en el mur (Ghandi, Lorca,...).
El segon set va arrencar després d´ un intermedi un pèl llarg pel meu gust i amb una “Hey You” cantada des de l´ altre part del mur i sense veure ´ s el grup en la més mínima part. Massa poc per tanta cançó. A “Is There Anybody Out There?” s´ entreveien els músics entre petits forats del mur i a “Nobody Home” del mur es va desplegar una sala d´ estar en què Waters cantava apoltronat en una còmode butaca.
I per fi peça esperada per molts, “Confortably Numb”, per la que Roger va traspassar el mur per cantar les primeres estrofes abans que apareguéssin per la part de dalt del mur Robbie Wycoff interpretant la tornada amb la seva veu potent i el guitarrista Dave Kilminster clavant el solo de Gilmour i aconseguint emocionar a tot aquell que respirava per allí. El segon set anava avançant. Després vindrien moltes coses més. Com les simbologies eròtiques i l´ eterna lluita de l´ eros contra el tànatos, la mirada cap al sofriment infantil a través d´ imatges captivadores i els anuncis de “Proyecto Hombre”. Als projectors uns avions bombarders llançaven a mode de bombes símbols com el dòlar, signes religiosos, el petroli,... I un senglar – zeppelin sobrevolant els nostres caps amb missatges pintats en el seu cos, homenatge al “pig” pinkfloydià. I també Waters i els seus situant-se a la part del davant del mur, engalanats amb els trajos de l´ exèrcit dels martells seguien interpretant el disc amb troços com “The Show must Go On” i “Run Like Hell”. Roger, exercint de líder de l´ escena, feia mítings amb el megàfon i inclòs es va prendre la llicència d´ ametrallar el respectable. De impressió!
I ja a les acaballes, vàrem arribar al moment en que el creador d´ aquella bogeria posava veu als personatges de dibuixos de la peli a "The Trial" mentre aquests es projectaven en el mur. En un moment determinat el protagonista Pink era sentenciat a sortir de l´ aïllament i enderrocar el mur. Aleshores va ser quan tot va trontollar. I el mur va caure... Després de més de dues hores de concert, si descomptem el descans, el grup amb alguns instruments a la mà (Waters amb la trompeta) va interpretar "The Tide Is running" i l´afegida "Outside The Wall" posant la rúbrica a una vetllada que sempre quedarà al record dels privilegiats que com jo vàrem poder gaudir d´un dels directes musicals (per no dir el que més) més especials que s´han projectat mai en la societat del show bussiness. I tot i que la frase soni contradictòria amb el missatge que el Roger ens volia transmetre, només queda afegir que l´humil testimoni que ha relatat tant entranyable concert espera amb totes les ànsies del món que el mur mai és deixi de construir.
Per Àlex Guimerà
SETLIST: SET 1: In the Flesh? The Thin Ice Another Brick in the Wall Part 1 The Happiest Days of Our Lives Another Brick in the Wall Part 3 Mother Goodbye Blue Sky Empty Spaces Young Lust One of My Turns Don't Leave Me Now Another Brick in the Wall Part 3 Goodbye Cruel World SET 2: Hey You Is There Anybody Out There? Nobody Home Vera Bring the Boys Back Home Comfortably Numb The Show Must Go On In the Flesh Run Like Hell Waiting for the Worms Stop The Trial The Tide Is Running Outside the Wall
Concertàs inesperat i no per previsible menys sorprenent. Que n'aprenguin els U2, Coldplays i companyia, això si que és un senyor pollastre!!!!
ResponderEliminar