Poc temps havia passat des de la seva última visita a la Sala Apolo (6 de novembre de 2024), i, malgrat que en la gira no presentaven disc ni promocionaven res, no hi havia cap motiu per perdre'ns els Redd Kross. Sobretot en una sala tan petita com acollidora per al rock'n'roll com és la Sala Upload, situada al cor del Poble Espanyol. Però abans, amb la sala plena de gom a gom, calia veure què ens oferia aquesta banda nacional anomenada Geminiss, que és el projecte personal d'Olaia Bloom després del seu pas per altres formacions com Las Culebras o Los Ácidos. I tal com ella ens va dir, està formada per tres noies de Pamplona, Donostia i Bilbao. Amb una estètica glam i una bona posada en escena, ens va portar a trobar certs paral·lelismes amb Suzie Quatro i a celebrar el fet de veure noies donant canya a sobre de l'escenari en un món tan masculinitzat com el del rock. El repertori, molt ben acollit pel públic, va oferir les seves potents peces punk-rock, que van rubricar amb una versió en castellà dels Dictators, que realment van bordar.
Així de calents vam arribar al concert dels germans McDonald, que va arrancar amb aquesta energia abrasadora que sembla que no tenen intenció de perdre malgrat els anys que porten a sobre de l'escenari. Parlem de tipus que estan tocant des dels vuitanta i, així i tot, continuen donant-ho tot en els seus bolos, divertint l'espectador i encomanant la seva efervescència. Amb aquest estil complicat de catalogar i que beu de fonts tan diferents com les dels seus adorats Beatles o dels seus primers mentors Black Flag, és lògic que s'hagin convertit en una banda de culte capaç d'enamorar gent tan dispar com els amants del grunge, els seguidors del power-pop dels noranta, els vells rockers, o els seguidors de l'indie o del hard-rock més atemporal.
Molt aviat ens van fer vibrar amb gemmes com “Stay Away From Your Downtown”, del seu disc de retorn (“Researching The Blues” del 2012), del qual també van tocar “Uglier”, o aquella “Stunt Queen” del seu últim i homònim lliurament. Peces electritzants que van abordar amb un so dels amplis de la sala a tot drap i en les quals les guitarrades, els cops de martell a la bateria del també membre dels Melvins Dale Crover, i els gesticulacions de Steve i Jeff van encendre el públic. I sempre ens queda la sensació que el quartet hagi sortit d'un hospital psiquiàtric, ja des de la vestimenta blanca tacada de colors (que és el seu uniforme en els directes), fins a les cares d'alienats que fan quan interpreten les cançons o aquesta sensació de descontrol constant. Els Redd Kross van néixer per divertir-nos, encendre'ns i entretenir-nos, i no sembla que deixin de fer-ho veient els seus últims i sensacionals concerts, on el sentit de l'humor i la força escènica s'uneixen amb una musicalitat esplendorosa. Una musicalitat construïda a base de melodies i harmonies vocals que combinen amb el rock més dur i immediat possible.
Van sonar meravellosament “Lady In Front Row” o “Mess Around”, que vam escoltar con aquells acords tan beatleians, o la grunge “Candy Colored Catastrophe”, i també la irresistible “Neurotica”, rescatades dels seus discos dels noranta. Entremig, els salts de Steve i els seus acostaments a les primeres files del públic, els solos de Jason Shapiro que, en lloc d'empunyar una guitarra, sembla que empunyi una serra elèctrica en pla psicòpata. I Jeff, que amb tota la seva teatralitat es va amagar darrere d'un mocador de colors per cantar la mítica “Annie’s Gone”.
I per als amants de les versions —segur que tenen molt en compte el disc "Teen Babes from Monsanto" de 1984 i reeditat recentment— van tocar una versió punk d'“It Won't Be Long” dels Beatles, i per als bisos una “Crazy Horses” de The Osmonds de la qual Jeff va dir que havia après a tocar amb 12 anys, i una “Deuce” dels Kiss que va posar el tancament.
Aquests tipus sembla que es resisteixen al pas del temps, com si les lleis de la ciència no anessin amb ells, ja que continuen sent capaços d'oferir autèntics desoris rockanrollers com if fossin adolescents, cosa que fan amb un carisma esplendorós i un catàleg de cançons envejable, que costa d'acceptar que no hagi assolit quotes d'èxit més altes. Millor, així ens els quedarem per a nosaltres.
Per Àlex GuimeràPublicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/05/redd-kross-gemeniss-la-diversion-como.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario