DISCOS DE 2026: THE BLACK KEYS – Peaches!:

 

Tot i que l'any passat van publicar “No Rain, No Flowers”, no va ser un bon any per als integrants de The Black Keys. Primer perquè el disc va rebre males crítiques per falta de risc i autenticitat, i per tenir un so que no posseïa la cruesa dels seus millors treballs; però també van patir la cancel·lació dels concerts de la seva gira llatinoamericana per la prèvia pobra venda d'entrades. Per si no fos poc, la vida personal de Dan Auerbach es va veure afectada per la malaltia, la cura i la mort del seu pare. Va ser en aquest context turbulent que el propi músic va decidir trencar amb tot i tornar a les arrels de la música que ell i el seu company de fatigues, Patrick Carney, porten dins: el blues.

És precisament per això que els Black Keys són una banda a reivindicar, amb un valor incalculable en el panorama actual del rock, en haver expandit el blues-rock en el nou mil·leni, i especialment per haver-lo traslladat al —sovint— quadriculat món indie en paral·lel a una altra gran dupla com van ser els White Stripes. Amb, fins a la data, 13 àlbums publicats, i algunes obres mestres (penso sobretot en “Brothers” del 2010 i en “El Camino” del 2011), les seves cançons han manllevat moltíssim de la tradició del blues, regant-les d'una sonoritat i una producció molt actual i atractiva.

I aquí encaixa perfectament aquest “Peaches!”, amb portada a càrrec de Michael, germà d'en Patrick, per al qual el duet d'Akron va seleccionar de la seva col·lecció de vinils fins a 10 clàssics del blues que van gravar en directe juntament amb els seus col·laboradors habituals i convidats de pes com Jimbo Mathus o Kenny Brown, buscant reviure els concerts dels clubs de Chicago dels anys cinquanta i seixanta.

La tempesta sònica arrenca amb “Where There's Smoke, There's Fire”, de Willie Griffin —també versionada l'any passat per Paul Weller a “Find El Dorado”—, amb aquesta cadència rítmica incansable i aquesta sensació de descontrol de les guitarres. Els compassos i les escales es repeteixen a “Stop Arguing Over Me”, on apareixen les primeres notes d'òrgan. Tot i que destacaria més l'Hammond de “Who's Been Foolin' You” a càrrec de Jimbo, que resulta digne dels primers Deep Purple. I just quan trobàvem a faltar l'harmònica, apareix en la colpidora “It's A Dream”. El riff de guitarra de “Tomorrow Night” ens retrotreu a l'Eric Clapton dels seixanta, mentre que “You Got To Loose” és pur rhythm'n'blues salvatge.

Als setanta els Dr. Feelgood van renovar els vots amb el blues gràcies a peces com “She Does It Right”, que ara el duet ha volgut recuperar i portar al seu terreny. Especialment crua és “Fireman Ring The Bell” amb aquelles guitarres brutes i aquella veu que es lamenta amb frases com “Don't you let nobody tear my playpen down”. El tancament perfecte arriba de nit, amb molt de fum i whisky, en la trista “Nobody But You Baby”, que s'allarga fins passats els set minuts i ens deixa sotmesos davant del poder d'un gènere musical que continua sent el millor refugi per a aquells que encara creuen que una guitarra, una harmònica i una veu trencada en tenen prou per aturar el temps.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2026/06/the-black-keys-peaches.html