Com de gratificant és la sensació de poder veure un dels teus herois musicals al teu poble (ara ciutat) natal. De fet, fa uns anys (el 13 de gener de 2007, segons indica l’entrada que conservo) ja l’havia vist a l’Auditori de Sant Cugat en un homenatge a Leonard Cohen que ens va portar noms de la talla de Suzanne Vega, Jackson Browne o el mateix John Cale. I entre ells, una dupla enèrgica formada per Eliott Murphy i Olivier Durand va abordar “Diamonds in the Mine”. En aquella època el cantautor de Long Island ja es trobava en aquell segon acte de la seva vida que tan brillantment va reflectir Jorge Arenillas en el seu documental de 2015 “The Second Act of Elliott Murphy”. Un segon acte en què ha sabut reinventar-se, formar una família i envoltar-se de músics interessants per desplegar allò que millor sap fer (amb perdó de la seva faceta d’escriptor): fer música.
Han passat gairebé 20 anys des de llavors i Elliott gaudeix de bona salut i continua establert a París, cosa que ens permet poder gaudir dels seus directes amb certa regularitat al nostre país i en poblacions i sales impensables. Com aquella meravella anomenada “El Siglo”, adornada amb milers de llibres a les seves parets. No se m’acut un entorn millor per gaudir d’un bon concert.
Puntuals a les vuit i amb l’aforament ple a vessar, el roquer septuagenari apareixia davant nostre junt amb el seu inseparable Olivier, el percussionista Alan Fatras i la violinista Melissa Cox. Una formació que és una extensió de la fórmula que tan bé li ha funcionat al llarg dels últims anys. Al duet de guitarres amb el seu amic francès s’hi afegeixen una percussió de caixa, tambor i plats i un violí, per oferir novament aquelles guitarres perfectament compactes juntament amb uns suports instrumentals molt encertats, cosa que dona un so que recorda la fórmula “Unplugged” que tants èxits va donar a la MTV fa unes dècades.
Amb un inici a càrrec de la clàssica “Last Of The Rock Stars” del seu debut “Aquashow” (1973), tocada només amb les guitarres i de manera calmada, van començar gairebé dues hores d’espectacle, bones cançons i simpatia d’uns músics plens d’humilitat i elegància. Cal tenir en compte que la gira, que passarà per diferents ciutats espanyoles, té com a excusa la promoció del seu últim àlbum “Infinity”, de l’any passat, per la qual cosa van sonar temes nous com “Granny Takes A Trip”, “Baby Boomers Lament” o aquella “The Miracle Zone” que no és al disc sinó en un EP acabat d’estrenar i que dona títol al tour.
Però el primer gran moment de la nit va arribar amb els ritmes de “Green River”, que van encendre tots els assistents; després vindrien altres grans moments com la cabaretera “Deco Dance” d’aquell discàs que és “Night Lights” (1976) o la “dylaniana” “Destiny”. Grans moments en què no van faltar els trepidants cops d’Alan (colpejant la caixa i els plats amb les mans), els pizzicati i els rasgueigs del violí de Melissa, i sobretot els solos del virtuós Olivier amb aquella guitarra acústica amb la qual omple els concerts de manera tan poderosa.
Per la seva banda, Eliott no va deixar de capitanejar el xou amb un somriure que no va deixar de lluir, la seva veu encara fresca (especialment en els tons greus) i els seus ritmes a la guitarra. Fins i tot va tenir temps de comentar-nos que “era avi”, va bromejar amb l’edat del públic i ens va explicar quan la seva mare Josephine va parlar per telèfon amb el seu ídol Lou Reed (a qui va dedicar una cançó) explicant-li que ell n’era un gran fan, a la qual cosa el mateix Lou va respondre: “que no ho és tothom?”. Una supèrbia del desaparegut roquer que és clar que Eliott no té, ja que es nota que busca la proximitat amb els seus seguidors tant quan és damunt de l’escenari com quan està pacientment signant discos al lloc de marxandatge.
És aquesta amabilitat de la qual fa una sana apologia a la formidable “A Touch Of Kindness”, que va tocar a la recta final, amb aquella melodia de guitarra tan hipnòtica i amb un desenvolupament final que ens va portar cap als esperats bisos. Just abans ens havia delectat amb una de les seves millors peces de sempre, “You Never Know What You’re in For”, aquell retrat dels carrers bruts de Nova York que va començar de manera pausada per acabar amb la banda a tot gas. I què dir d’aquella poètica “On Elvis Presley’s Birthday”, cantada amb el vestit de rapsode.
Després dels aplaudiments, Eliott ens va oferir una versió lànguida de “Just Story From America”, per a la qual va recordar que el Gran Somni Americà per a ell es va convertir en el Gran Malson Americà als anys setanta. La va seguir la magnífica i enganxosa “Come On Louann”, amb tothom allà corejant a ple pulmó, i ja que estava llançat i s’ho estava passant d’allò més bé, van arribar dos clàssics més del seu cançoner com a regal: “Drive All Night”, amb el violí fent les funcions del teclat, i una “Rock Ballad” el tornada de la qual va arribar una mica desdibuixada. Magnífic colofó d’un concert que ens va portar a casa tot allò que més estimem de la música, de la mà d’un tipus únic en la seva espècie.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/elliott-murphy-band-el-rapsoda-amable.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario