MILLORS DISCOS 2014 (II): Mencions especials veterans:

Un any on els "Grans" (d' edat, llegat i talent) han estat molt prolífics. Alguns d' ells des del traspàs han publicat discos pòstums, d' altres s' han reinventat explorant noves formes, també n' hi ha que han repetit fórmules infalibles, o els qui han buscat la tirada comercial o els qui simplement ho fan per ells. En qualsevol cas els respectem per tot el que han fet i pel que encara tenen a dir-nos de nou. Esperem que en el nou any segueixin tant en forma.

BOB DYLAN AND THE BAND-The Basement Tapes Complete- The Bootleg Series Volum.11:




El volum 11 de The Bootleg Series de Bob Dylan acaba amb un deute pendent a la història del rock, la publicació complerta -130 temes en sis discos -  de les gravacions del soterrani de la casa "Big Pink" que el cantautor va enregistrar en 1967 amb els seus amics de The Band (aleshores Hawks). Alternant temes de nova creació (hi ha fins a 30 noves composicions de Dylan), amb versions d' altres músics (Johnny Cash, John Lee Hoker, Hank Williams, Pete Seeger,...) i amb temes del "cançoner popular americà", l' agrupació experimenta, juga, s' emociona, apren i en definitiva, gaudeix de fer música amb tota la llibertat, allunyats de la societat canviant d' una època i de les imposicions comercials que imposen la fama. Tot després de l' accident en moto que va patir en Bob a Woodstock. Unes gravacions que també es venen en format "RAW" de dos volums, que es queden curts davant de tal magnífic i macro llegat.

Cançons preferides: Odds And Ends, Tears Of Rage, People Get Ready, Folsom Prison Blues, Bells Of Rhymney, You Ain't Going Nowhere, Quinn The Eskimo (Mighty Quinn),  I Shall Be Realised....



BRUCE SPRINGSTEEN-High Hopes:




Just abans de complir l' edat de la jubilació, el Boss ha publicat el seu 18è disc d' estudi, que és en realitat una compilació de cares B i temes descartats d' anteriors treballs que ha gravat amb la col·laboració del guitarrista Tom Morelo (Rage Against The Machine). Tot i que el disc ha estat criticat per la falta de columna vertebral artística i pels excessos d' ampulositat, de fet és un bon recull de temes desperdigats que ens permet tornar a gaudir d' un rocker que sembla que té metxa per estona.

Cançons preferides: High Hopes, Just Like Fire Would, Frankie Fell In Love.




DAVID CROSBY.- CROZ:




Llegenda amb els Byrds i després amb els CSNY, enguany ha publicat el seu primer disc d' estudi en solitari en 20 anys. Onze bones cançons plenes de maduresa, calma i melancolia crepuscular de la mà d' una veu que ha quedat força indemne al pas del temps, unes acústiques senzilles y acompanyaments acurats tot enregistrat en els estudis de Jackson Browne i amb l' ajuda del fill d' en David, James Raymond. Diu l' autor que el disc segurament no vendrà quasi copies i que l' ha fet per ell mateix. Per sort som molts els qui hem apreciat aquest silenciós retorn d' un nom molt gran.

Cançons preferides: What' s Broken, Time I Have, Radio.



MIKE OLDFIELD.- MAN ON THE ROCKS:




El disc número 25 de l' autor de Tubullar Bells arriba després de sis anys de silenci on a part del seu directe a l' acte d' ignauguració dels Jocs Olímpics de Londres i les constants reedicions Deluxe del seu material clàssic, poca cosa ens ha ofert. Per aquest any finalitzat aquest "Man On The Rocks" que com indica el títol es un dels treballs més rockers de la seva trajectòria (sinó el que més) on exhibeix el seu domini de la guitarra i pel que ha necessitat la veu de Lucas Spliler (The Struts) i la col·laboració de músics d' estudi de primera divisió. Aconsellable l' edició Deluxe que té un segón disc amb les versions instrumentals.

Cançons preferides: Sailing, Minutes, Chariots.



JOHNNY CASH- Out Among the Stars:



Deu anys després de la seva desaparició, el fill de l' "home de negre" John Carter ha rescatat unes gravacions perdudes de son pare per possibilitar aquest bon disc pòstum, que ha alegrat als fans nostàlgics de la seva música. I és que el bo del Johnny està més viu que mai a través de temes com el que dona nom al disc o She Use To Love Me A Lot. Sembla mentida que tantes bones cançons no s' haguessin publicat abans.

Cançons preferides: Out Among the Stars, Baby Ride Easy, She Use To Love Me A Lot.





NEIL YOUNG- A Letter From Home / Storyton :

Ja ho deia el canadenc a "Hey Hey My My" : el rock' n roll mai morirà. I com a bon mestre que és predica amb l' exemple publicant material cada any com aquesta "Carta des de la llar" (maig) on versiona a mode "low-fi" a gent de la talla de Phil Ochs, Willie Nelson, Bob Dylan o Bruce Springsteen. I el resultat és un disc molt personal on fa seves les cançons alienes enmig d' un ambient casolà que li dona autenticitat i cruesa. Per cert, el disc el produeix un senyor anomenat Jack White.


I pels que els hi sembli poc aquest disc tenen una segona oportunitat ja que el canadenc ha publicat un segon disc a aquest 2014 anomenat "Storyton" (novembre) on aborda deu composicions pròpies amb una doble edició: una d' instrumentació minimalista a càrrec del músic i una segona on la música la posa una orquestra simfònica i ell només hi canta (és el primer cop que només posa la veu en un disc seu). L' experiment es queda a mig camí ja que no acaba de rutllar ja que ni les cançons desprenen el millor de l' artista ni el vell rocker ha nascut per cantar amb una big band a mode de crooner. No obstant trobem perles com "Tumblewed" o "Who' s Gonna Stand Up" tocades amb l' ukelele.

No està malament per un paio de la seva edat, tres àlbums en un any. I a sobre li ha donat temps per ennoviar-se amb Darryl Hanna, ser activista ecologista, escriure les seves memòries mentre no està damunt de l' escenari.

Cançons preferides: Girl From The North Country, On the Road Again, My Hometown/ Who' s Gonna Stand Up, Tumblewed, All Those Dreams.



JOHNNY WINTER- Step Back:




Un altre disc postum, aquest cop només mesos després de la desaparició del seu autor. El bluesman albí, ens deixa aquest disc com a comiat ple del que millor va saber fer en vida: tocar Blues i Rock' n roll. I a més ho fa acompanyat amb el bo i millor del gènere com Eric Clapton, Billy Gibbons (ZZTop), Dr. John, els Blues Brothers, Ben Harper, Brian Setzer, Dr. John o Joe Perry (Aerosmith). Repassant clàssics de Willie Dixon, Howlin' Wolf, Lightin Hopkins o B.B. King, la guitarra del Johnny sona afilada com mai en aquest discarro de rock clàssic que sense complicacions sona a les mil maravelles. Gràcies pel darrer esforç.

Cançons preferides: Who Do You Love, Okie Dokie Stomp, Mojo Hand.




ROGER DALTREY /WILKO JOHNSON- Going Back Home:





Recentment s' ha sabut que el bo de Wilco Johnson (Dr. Feelgood) ha superat el càncer contra el que lluitava els darrers temps. Pel camí, com si fora poca cosa, es va marcar aquest treball amb el Roger Daltrey (The Who) ple de força rocknroll. El disc, format per deu cançons del Wilco i una versió de Dylan i amb una instrumentació potent i molt ben produïda, ha estat molt ben acollit al Regne Unit arribant fins al tercer lloc de les llistes. Pura energia y ritmes per curar-se de tots els mals.

Cançons preferides: Going Back Home, Some Kind Of Hero, All Trought The City.



LEONARD COHEN- Popular Problems:




No sabem si va ser arrel de l' estafa de la seva mànager o si és per aprofitar el temps, però cert és que la vellesa del cantautor canadenc està sent molt prolífica. Amb constants gires on es buita per complert en cada concert, i amb la publicació de dos discos d' estudi en dos anys, sembla ser que tenim Leonard Cohen per temps. A més, se' l veu bé cantant i còmode sobre els escenaris. I ara aquest "Popular Problems" on demostra novament el que millor sap fer: crear boniques melodies, amb la seva poesia infinita i adornar-ho tot amb els millors arrenjaments musicals i de cors. Que no se' ns cansi.

Cançons preferides: Almost Like The Blues, Did I Ever Love You, My Oh My.



JERRY LEE LEWIS- Rock & Roll Time:



Un dels tres grans supervivents del rock' n roll pioner (junt amb Little Richard i Chuck Berry) ha demostrat que es troba més viu que mai als seus quasi vuitanta anys, exhibint un to al piano del que és mestre i fugura d' un gènere que va néixer i créixer amb ell. Amb versions dels seus coetanis com Johnny Cash, Fats Domino o el propi Berry, però també atrevint-se amb folkies com Dylan i Kris Kristofferson, l' autor de "la gran bola de foc" s' ha rodejat d' altres grans com Neil Young, Nils Lofrgen o Robbie Robertson per manufacturar el seu enèssim llegat de pur rock' n roll.

Cançons preferides: Little Queenie, Mississipi Kid, Promised Land.



PINK FLOYD- The Endless River:





Vint anys després del seu darrer treball, les diferències entre David Gillmour i Roger Waters continuen igual d' insalvables, malgrat la retrobada el 2005 en el concert benèfico del "Live 8" . Per el camí les morts de Syd Barrett i Richard Wright, però els Pink Floyd segueixen d' actualitat amb aquest 15è disc d' estudi, un doble àlbum instrumental conformat per material sobrant de les sessions de gravació de l' anterior "The Division Bell" de 1994, del que s' han regravat i pulit algunes parts i afegit d' altres noves, buscant en tot moment un so del nou segle a través de les noves tecnologies,

Cançons preferides: Allons (1), Surfacing, Louder Than Words.

ROBERT PLANT- Lullaby and... The Ceaseless Roar

No podia faltar a aquesta llista l' aclamat per la crítica desè disc en solitari de l' ex-zep. Mentre en Jimmy Page es desgasta filtrant la discografía dels Led Zeppelin, el Robert Plant s' ha ajuntat amb una nova banda - els The Sensational Space Shifters- fugir de lo fàcil (fer cançons canyeres de rock) i aprofundir-se en les sonoritats aràbigues i textures més suaus que tant li agraden.  Amb arrenjaments i una elaborada producció, es nota que  és el disc que volia el solista,  allunyat d' imposicions discogràfiques i sobre tot d' autocomplaències del seu passat. Un recull que sona actual, sona novedós i sona a rock, de matitzos i relaxat, però  en definitiva a rock. Perquè hi ha vida després dels Led Zeppelin!

Cançons preferides: Little Maggie, Rainbow, Turn It Up.

JOHN MAYALL- A Special Life:

De ple a la gira del seu  80 aniversari (amb parada a Barcelona i Girona), el Bluesman ha publicat el seu enèssim treball  de Blues amb el que ens torna a atrapar amb un gènere que ell va fer créixer a Anglaterra. Amb sols quatre temes del seu puny i lletra, la resta són versions, algunes robades dels seus majors, gent amb la que ha crescut i sempre ha anat homenatjant amb el seu particular estil, per a l' ocasió són els  Eddie Taylor o Albert King. Un disc que mostra com la història d' amor de Mayall amb el Blues sembla no tenir final.

Cançons preferides: Floodin' In California, Big Town Playboy, Heartache.

BRYAN FERRY- Avonmore: 

Deu ser que anar de gira li prova al ex-líder dels Roxy Music, però aquest disc recupera les millors essències pop del seu pas als setanta i vuitanta i s' allunya de les versions "per a mestreses de casa". Pop molt ben instrumentat, enèrgic i refrescant, segurament hi ha ajudat el fet que hi ha ficat mà el Rhett Davies col·laborador dels millors dies de l' anglès ("Avalon" i "Boys And Girls"). A més, hi ha col·laborat en Johnny Marr (Smiths) amb qui ha escrit a quatre mans "Soldiers Of Fortune".  Bona gira, bon nou disc.

Cançons preferides: Loop De Li, Soldiers Of Fortune, One Night Stand.

MARIANNE FAITHFULL- Give My Love To London: 

La qui fora musa als seixanta està tenint un envelliment no mancat de creativitat, com la que hi ha en aquest darrer treball que fa el 20è de la seva carrera i on hi han col·laborat en  Nick Cave, l' Steve Earle, l'  Adrian Utley (Portishead), Brian Eno i el Roger Waters. Amb cançons pròpies i dels seus "socis", també s' atreveix a versionar al Leonard Cohen i als Everly Brothers, mostrant-se còmode amb el Blues, misteriosa, inquietant, poderosa, tímida, rockera, marchosa o reivindicativa. El crepuscle d' una diva.

Cançons preferides: Give My Love To London, true Lies, The Price Of Love.

TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS- Hypnotic Eye:

El Tom Petty i els seus "trenca cors" han assolit el número u de llistes de vendes aquest any i ha estat gràcies a aquest  discarro ple d' urpes rockeres. Guitarres afilades, bateries contundents, muscle al baix i molta compenetració d' una banda amb el seu líder que canta com si no haguéssin passat els anys per ell. Amb elements de blues, de hard-rock, alguna pinzellada jazz, melodrama habitual de l' agrupació y riffs  per tots els costats,

Cançons preferides: American Dream Plan B,  Fault Lines, Red River. 

MILLORS DISCOS 2014 (I):

Com passa el temps. L' any se' ns ha anat de les mans, per sort ens queda tota la bona música que ens ha anat deixant. Anem a repassar quins són els millors discos, o més ben dit els que més ens han agradat d' aquest passat 2014 i ho fem com hauria de ser: acabat l' any. Esperem que el llistat us sigui útil i pugueu descobrir alguna que altre joia que se us havia passat per alt. Bon 2015 per tots i rock' n roll!

1.- TEMPLES - SUN STRUCTURES:

Gran cop d' efecte retro el que ens ha dut la fabulosa la nova sensació britànica, recuperant sensacions seixanteres a base de cops de guitarra a lo Roger Mc Guinn, distorsions psicodèliques que recorden als Beatles del Sgt. Peppers, i desenllaços Kaleidoscòpics ideals per deixar-se perdre. Les capacitats de James Bagshaw (veus i guitarra) i Thomas Warmsley (veus i baix) ens ensenyen com la millor psicodèlia ve de la mà de les guitarres i no dels sintetitzadors. Apostoflants!

Cançons preferides: Shelter Song, The Golden Throne, Colours To Life.

 2.- WEEZER - EVERYTHING WILL BE ALRIGHT IN THE END: 

Fabulós ha estat el nou disc dels de Rivers Cuomo amb el que recuperen els seus millors moments (dels Blue i Green àlbums) després d' oblidar-se dels experiments dels seus darrers treballs i havent-se pres quatre anys per preparar-lo i gravar-lo amb l' ajuda de qui mai haguéssin hagut de perdre, el seu productor Ric Oasek, factor decisiu del veritable"so weezer". Amb “ Everything Hill Be Alright In The End” recuperen el seu meravellós power-pop enèrgic, lluminós i de tronades rodones. Ara els aquells adolescents nerds dels 90 ja són pares de familia, però mantenen viu com mai el seu rock emotiu de sempre.

Cançons preferides: Eulogy For A Rock Band, British Are Coming, Cleopatra.

3.- BAND OF SKULLS- HIMALAYAN:

Malgrat la nova onada de blues capitanejada per Jack White i els Black Keys no els ha servit per assolir major notoreitat, aquests desconeguts son una de les bandes de rock a reivindicar de la cada cop més avançada dècada. Sobre tot amb la publicació d' aquests tercer treball que consolida la breu trajectoria que va arrencar a Londres a finals de 2008 de la ma de Russell Marsen (veus i guitarra), Emma Richardson (veus i baix) i Matt Hayward (bateria). Des dels seus inicis el combo de Southampton va apostar fort pel blues i pel garage, amb uns pulits jocs de veu noi-noia i un poder elèctric d' imprevisible desenvolupament. El resultat de tot és quelcom que pocs dels seus coetanis són capaços de conseguir: causar la sorpresa en el rock!

Cançons preferides: Nightmares, Brothers And Sisters, Cold Sweet.


4.- ROGER DALTREY /WILCO JOHNSON- GOING BACK HOME:

Recentment s' ha sabut que el bo de Wilco Johnson (Dr. Feelgood) ha superat el càncer contra el que lluitava els darrers temps. Pel camí, com si fora poca cosa, es va marcar aquest treball amb el Roger Daltrey (The Who) ple de força rocknroll. El disc, format per deu cançons del Wilko i una versió de Dylan i amb  una instrumentació potent i molt ben produïda,  ha estat molt ben acollit al Regne Unit arribant fins al tercer lloc de les llistes. Pura energia y ritmes per curar-se de tots els mals.

Cançons preferides: Going Back Home, Some Kind Of Hero, All Trought The City. 


5.- THE PINECONES - OOH!:



El pop retro d' aquest combinat canadenc ofereix deu talls de fàcil entrada i degustació, enquadernats en una atractiva portada que mostra els seus creadors amb equips stereo als caps. Amb el punto de mira cap el pop-rock americà de mitjans-finals dels seixanta, amb influències que van dels Byrds, als Loovin' Spoonful, Turtles a la psicodèlia californiana. Apassionats en les veus, contundents i experimentals a les guitarres i directes a les melodies, el tercer treball dels "Pinyes" no mereix caure en l' oblit dels nostres temps.

Cançons preferides: It' s Always On Her Mind, Kimberly Keeps, Come On Back.

6.- STEPHEN MALKMUS & THE JICKS- Wig Out At Jagbags:




El quart disc del Stephen Malkmus junt amb els Jicks (sisè en solitari) va ser un dels més matiners del 2014. Gravat a Holanda comptant amb la col·laboració de Fran Healy (Travis) a les veus, el nou disc de l' ex-Pavement ens ofereix un rock madur i menys sorollós del que ens té acostumats, amb melodies molt ben confeccionades i amb la guitarra variable com a fil conductor. La fina ploma, les ironies i els jocs de paraula de denominació d' origen posen la resta d' un disc que creix amb les escoltes.

Cançons preferides: Planetary Motion, Lariat, Rumble At The Rainbo.



7.- JAMES- LA PETIT MORT:

Amb els nous 10 talls els de Tim Both recuperen els seus dies perduts i ho fan explotant les seves inesgotables eines de sempre: carisma vocal, cors afinats, violins emotius, trompetes èpiques, guitarres pop engreixades, melodies rodones, ritmes ballables,... Tot i que "Le Petit Mort" du també una mica de sintetitzadors mal triats i balades al piano, realment s'omple a força de tornades pop capaces de tornar a seduir als fans. No hi ha dubte que es tracta del disc de tornada que esperàvem de James. Encara que hàgim hagut d'esperar 13 anys i deixar passar tres discos descafeïnats. Benvinguts de nou.

Cançons preferides: Walk Like You, Moving On, Frozen Britain

8.- DRIVE-BY TRUCKERS- ENGLISH OCEANS:

Aquests veterans del rock mai s' han apartat del seu camí de sons clàssics i americana amb pedigrí. I ara no havien de ser menys. Amb un major protagonisme compositiu del seu cantant Mike Cooley, que s' ha afegit al líder Patterson Hood, el resultat és un disc rock sobri i personal, replè de mig-temps a càrrec d' una producció sublim on no la millor instrumentació. Uns oceans inglesos ideals per submergir-se en el millor country rock d' avui en dia.

Cançons Preferides: Primer Coat, The Part Of Him, Natural Light.


9.- FANFARLO- LET' S GO EXTINCT:

Lo nou dels Fanfarlo es presenta amb una portada propia de "2001 Odissea a l' Espai" i molt alegre i desenfadat, bones melodies i un halo misteriós quelcom "espacial". La instrumentació torna a ser molt pensada, donant protagonisme al vent quan toca, però amb els teclats i sintetitzadors prenent el domini. Un disc que ningú hauria d' infravalorar ja que aconsegueixen fer fàcil el difícil, amb un pop vuitanter força atractiu.

Cançons preferides: Life In The Sky, Landlocked, Myth Of Myself (A Ruse To Exploit Our Weaknesses)



10.-DROPKICK - GOOD VIBES: THE DROPKICK SONGBOOK. VOL. 1:

Aquest disc no apareixerà en quasi ninguna de les llistes del millor d' enguany. Però no serà per manca de mèrits doncs amb la col·lecció de "Good Vibes: The Dropkick Songbook Vol.1" els escocesos Dropkick ofereixen un recital memorable d'  indie rock a base de guitarres lluminoses, belles armonies vocals i altes dosis de dolcesa que evoquen inevitablement als referencials Teenage Fanclub més melosos. 

Cançons preferides: Breakdown, Obvious, Good Vibes.

11.- THE NEW MEDICANTS- INTO THE LIME:



Ja que parlem dels Teenage, beneïda associació The New Medicants, doncs han donat un dels millors tractats pop de l' exercici. Norman Blake (Teenage Fanclub), Joe Pernice (Pernice Brothers) i Mike Belitsky (Pernice Brothers i The Sadies) han millorat el que van anticipar amb l' EP Australia (2013), a base de tornades rodones, desplegament vocal lluent, romanticisme i producció delicada. No us el deixeu perdre!

Cançons preferides: A Very Sorry Christmas, Shouting Match, High On The Skyline.

12.- WOODS- WITH LIGHT AND WITH LOVE:



El setè disc dels de Brooklyn en vuit anys manté molt dels elements dels anteriors com son les estructures folk-rock, la lluminositat melancòlica, la veu en fals a lo Neil Young, els cors acurats, la baixa fidelitat,... Com a novetat pinzellades psicodèliques en unes cançons rodones que llueixen com mai gràcies a una treballada instrumentació que du slide guitars ("Shepard" o "Full Moon"), òrgans Hammond ("Leaves Like A Glass") , guitarres lisèrgiques ("Twin Steps"),... Un bon disc, ple d' inspiració, llum i amor.

Cançons preferides: Shepard, Mooving To The Left, Full Moon.



13.- JACK WHITE- LAZARETTO:




Després d'un 2013 i inici del 14 una mica mogudet per a l'ex-WHite Stripes, amb polèmiques amb els Black Keys o Lana Del rey, una separació i un record Guiness de publicació de disc més ràpid, el Jack ha volgut titular el disc com els històrics hospitals d'aïllament insinuant com se sent. Amb unes lletres basades en escrits que va fer quan tenia 19 anys (de vegades no acaben de convèncer), el nou treball du molt de rock‘ n roll clàssic, country i folk, i molta experimentació sonora, a vegades minimalista, d'aquella que tant li agrada al guitarrista. Enèsim lliurament aquest inquiet creador de xistera inesgotable que disc a disc, i projecte a projecte, fa reviure les millors pureses del rock.

Cançons preferides: Three Woman, Lazaretto, Just one Drink.



14.- TOM PETTY AND THE HEARTBREAKERS- HYPNOTIC EYE:

El Tom Petty i els seus "trenca cors" han assolit el número u de llistes de vendes aquest any i ha estat gràcies a aquest  discarro ple d' urpes rockeres. Guitarres afilades, bateries contundents, muscle al baix i molta compenetració d' una banda amb el seu líder que canta com si no haguéssin passat els anys per ell. Amb elements de blues, de hard-rock, alguna pinzellada jazz, melodrama habitual de l' agrupació y riffs  per tots els costats,

Cançons preferides: American Dream Plan B,  Fault Lines, Red River.

15. - LUCINDA WILLIAMS - DOWN WHERE THE SPIRIT MEETS THE BONE

La dama del rock ha tornat a la càrrega amb aquest "Burning Bridges" per tornar a colar-se en una llista del millor de l' any. Aquest cop ha fugit de les imposicions discogràfiques i ha creat el seu propi segell "Higway 20 Records" per editar un recull de 20 temes repartits en dos discos on torna a adentrar-se en els sons d' arrel amb el sentimentalisme de sempre. Des de Blues amarg, a balades acústiques o rocks salvatges, de nou la Lucinda  torna a tocar el moll de l' os.

Cançons preferides: East Side Of Town, Wrong Number, Temporary Nature (Of Any Precious Things)


16.- SPOON- THEY WANT MY SOUL:



Just han passat deu anys d' ençà aquest convinat d' Austin (Texas) va publicar el seu EP de debut. Els anys han volat i sense adonar-nos els Spoon s' han anat assentat en un segon pla del circuit alternatiu gràcies a una extensa discografia (8 discs ja!) on han anat construint un so propi pop-rock regat per d' altres esils, que han ofert cançons captivadores. Com moltes de les que ofereixen en aquest comfeccionat llarga duració de preciosa portada i pausada degustació, ple de matitzos i arrenjaments i capaç de causar les millors sensacions. Cullerades del millor rock d' uns nordamericans que deixen emprempta sense fer gaire soroll.

Cançons preferides: Rent I Pay, Rainy Taxi, Do You.

17.- BECK- MORNING PHASE:

 Lluny queda aquell jove músic eclèctic que va revolucionar el panorama a mitjans dels noranta amb experiments amb caixes de ritme, textures folk i melodies pop. Ara el ros californià ja fa temps que ha superat la quarentena i la familia i la cienciologia ocupen la major part de la seva vida. Per sort ha tingut temps per grabar aquest "Morning Phase" on ens sumergeix en sons emocionals, melancòlics i fragils, amb una instrumentació deliciosa i una veu més treballada.  Un disc madur que deixa a l' oient una inmensa sensació de pau i serenitat. Com sol dels bons matins el Beck torna a brillar.

Cançons preferides: Heart is A Drum, Say Goodbye, Country Down.


18.- TWIN PEAKS- WILD ONION:



Aquesta banda de garage-rock americà amb nom de sèrie de culte ha manufacturat un dels millors treballs d' enguany. El nou treball dels de Chicago està ple de grans temes de guitarres i melodies en un clima proper a la vessant més pop del shoegazing. Fins a setze temes de cop - i cap sobrant - que té doble mèrit atès que el seu debut va ser l' any passat amb "Sunken". Veurem com evolucionen, de moment són uns desconeguts que mereixen ser descoberts.

Cançons preferides:  I Found A New Way, Mirror Of Time, Telephone.


19.- MAZES- WOODEN AQUARIUM:



Fundats a Manchester al canvi de dècada van debutar al 2011 amb "A Thousand Heys", que va tenir la continuitat amb "Ores & Minerals" l' any passat i ara aquest tercer llarga duració on el trio han pulit la seva proposta per oferir una de les recomanacions de l' exercici. Abandonant el Krautrock per abraçar un pop-rock més nítid de trasfons angustiós, guitarres a lo Ira Kaplan o J.Macis, ambients inquietants i molta influència yankee (Pixies, Feelies, Yo la Tengo,...). Per això sen van anar a viure a Nova York, sembla que l' enstança els ha estat profitosa.

Cançons preferides:  Explode Into Colo(u)rs, It Is What Is It, Letters Between U & V. 

20.- CHUCK PROPHET- NIGHT SURFER:

El "profeta" ens ha donat un discàs amb el segell propi del rock clàssic amb el que arriba a la maduresa d' una carrera que va arrancar als vuitanta amb els mítics "Green On Red" i que va continuar des dels 90 en solitari. Amb una visita per les nostres terres, lo nou ofereix honestedat i un pedigrí rocker difícil de trobar. A més, està gravat al seu estudi casolà de San Francisco. Si t' agrada Elliott Murphy, Tom Petty, Josh Rouse o Alejandro escovedo no te l deixis escapar. 

Cançons preferides: Wish Me Look,   Ford Ecoline, Tell Me Anything (Turn To Gold).


21.- PIXIES- INDIE CINDY:

Han hagut de passar gairebé cinc lustres perquè els "follets" publiquessin un nou llarga durada. Precedit per la marxa de Kim Deal i la publicació de 3 EPs i un single d'avançament, aquest any ens ha arribat "Indie Cindy", el contingut del qual ja coneixiem. Un contingut en què es nota el pas del temps, en forma de pèrdua d'energia i espontaneïtat juvenil, així com també d'embrutiment sonor i cruesa inquietant. A canvi tenim bones composicions molt ben produïdes, donant com resultat un compendi que supera amb escreix a la mitjana del que arriba a les nostres mans. La qual cosa hem de valorar-ho, en termes generals, com un retorn molt positiu.

Cançons preferides: Blue Eyed Exe, Greens And Blues, Another Toe In The Ocean.

22.- EELS - THE CAUTIONARY TALES OF MARK OLIVER EVERETT: 

En el seu nou disc, el Mark Oliver Everett es treu les caretes de "EELS" i "Mr. E" i inclou el seu nom real en el títol. Com si fos una espècie de catarsi (l'enèsima), el bard de Virgínia presenta 13 noves cançons on repeteix recursos propis amb una habilitat que fa que no ens cansem de les seves creacions, aquest cop des de la desolació, el minimalisme, la intimitat i la relaxació. Perquè proliferació i repetició poden ser compatibles amb la qualitat.

Cançons preferides: Where I' m From, A Swallow In The Sun, Mistakes Of My Youth.


23.- REAL STATE- ATLAS:



Com si es tractés d' un encreuament entre "Galaxie 500" i "Belle & Sebastian" en un dia plujós  (però de bon rotllo), Els RS han creat una fòrmula infalible basada en la veu susurrant de  Martin Courtney i la delicada i hipnòtica guitarra de Matt Mondanile. Amb aquest "Atlas" han manufacturat el seu millor treball en els més de cinc anys que duen entre nosaltres, amb 10 mapes intimistes i melancòlics  fets sense complicacions i molt discretament.

Cançons preferides: Primitive, Talking Backwards,  How Might I Live. 

24.-  THE WHIGS- MODERN CREATION:



Són de la prodigiosa Athems ( ciutat de R.E.M. i dels B-52) i duen més de deu anys junts i 5 àlbums, aquest darrer amb el que ho claven a base d' una barreja dels sons més durs del rock ( punk, garage,hard rock i power pop) als que inclouen efectes fuzz i distorsions guitarreres, i algún teclat retro. Un altre grup de pur rock a reivindicar.    

Cançons preferides: You Should Be Able To Feel It, Hit Me, Modern Creation.

25.- THE BLACK KEYS- TURN BLUE:




Després dels exitosos "Brothers" i "El camino" va arribar aquest "Turn Blue"enmig d' una enorme expectació i generant forces crítiques. En qualsevol cas es tracte d' un treball  preparat a consciència per Dan Auerbach i Patrick Carney durant dos anys. Enregistrat en tres estudis diferents sota la batuta del seu productor Danger Mouse, potser és cert que els ha minvat la immediatesa lúcida dels precedents però si que han millorat en tracte instrumental, arrenjaments i introducció de més recursos sonors electrònics. Un disc que manté el tipus a la vegada que aconsegueix que no soni a repetitiu, tot sense perdre gens la identitat blues dels seus autors. Rock' n roll del nou mil·leni.

Cançons preferides: Weight Of Love, Fever, Gotta Get Away.

JOE COCKER: With A little Help From Our Friend:

 

El pasado día 22 de Diciembre nos devastó la fatídica noticia del fallecimiento del gran Joe Cocker a los setenta años a manos de un cáncer de pulmón. El solista, cuya voz era pareja a la de grandes "soulmans" negros en los sesenta fue conocido principalmente por versionar a grandes clásicos del rock - "Unchain My Heart" de Ray Charles, "The Letter" de Box Tops, "You Can Leave Your Hat On" de Randy Newman",.... - dándoles una nueva capa a base de ponerles toda su alma  o lo que es lo mismo, reinventándolas del todo con su marca de la casa. El caso por antonomasia, o la que es su interpretación mas famosa, es el "With A little Help From My Friends" de los Beatles, cuya original viene cantada por la voz nasal (y mucho menos dotada) de Ringo Starr e incluida en el seminal "Sgt. Peppers"  (1967) en medio del "Across The Universe" .

Para la nueva versión Joe añadió coros, una poderosa guitarra y a la fin una mayor grandiloqüencia,  sirviéndole para titular su disco de debut de 1969, presentarse ante el hippismo ante todo un Festival de Woodstock e identificar una maravillosa serie de televisión - "aquellos maravillosos años" - que en los ochenta marcó a toda una generación.

Una buena canción para recordar y homenajear a este maravilloso cantante que siempre quedará en nuestros recuerdos. Descansa en paz Big Man.

 With a Little Help From My Friends- JOE COCKER

Shefield (UK) 22 de Mayo de 1944 - Crawford (USA) 22 de Diciembre de 2014

GRANDES DISCOS: Histoire de Melody Nelson (1971) por SERGE GAINSBURG:

Su imagen siempre va asociada a un cigarro, ojeras incipientes, un pelo enmarañado y una barba de dos días. Un aspecto que encajaba en el personaje de polifacético bohemio parisino con vida  digna de ser novelada.  Lo cierto es que la familia Gainsburg era de origen judío y había emigrado de Rusia  hacia la capital francesa huyendo de la guerra de los bolcheviques para luego caer en la hostilidad de la ocupación nazi. Al parecer en su infancia Serge tuvo que llevar por la calle el brazalete de la estrella de David . Ya de mayor, su verdadera vocación fue la de ser pintor, finalmente se decantó por el piano siguiendo los pasos de su padre y persiguiendo el jazz inconformista de su ídolo Boris Vian. Tras vagar por distintos oficios se afincó como músico de cabaret hasta que su inquietud artística le arrastró a publicar su propio material, el cual, hace falta decirlo, tuvo escasa repercusión y en cambio no le faltaron las críticas voraces.

Entrados en los sesenta y en la época ye-ye, atento a las nuevas formas empezó a componer para estrellas pop emergentes como Petula Clark, Francoise Hardy o una  cándida jovencita de 16 años llamada Frances Gall. Esta última escogió su canción “Poupée de cire, poupée de son” con la que obtuvo el primer puesto de eurovisión de 1965 con Luxemburgo saltando a la fama y arrastrando hacia ella a nuestro protagonista.

La comodidad del éxito favoreció su libertad creativa, le acercó al cine y ayudó al ascenso musical de la exuberante modelo y actriz (y amante suya) Brigitte Bardot para la que escribió la controvertida  y censurada “Je t´aime … moi non plus” o lo que es lo mismo: los jadeos orgásmicos femeninos más famosos del pop. Aunque realmente esta canción saltó a la fama cantada por su futura mujer, la bella actriz británica Jane Birkin. Con esta última, 18 años más joven que él, no sólo mantuvo un intenso y seguido affaire que culminó en matrimonio y una hija (la cantautora Charlotte Gainsburg) sino que compartió sus obras cumbres “Jane Birkin-Serge Gainsbourg” (1969) y  este “Histoire de Melody Nelson”, obra cumbre en su carrera.

Con los bolsillos llenos por su éxito comercial, Serge decidió tomarse un año sabático en 1970. Fue entonces cuando ideó y compuso este álbum conceptual, tan en auge en esos tiempos (The Who, Yes, Kinks, Bowie,...)  en el que narraría una historia pseudobiográfica  de un encuentro accidental entre un hombre maduro (el propio Serge) y una adolescente, Melody Nelson (interpretada por Birkin).  Con esta historia Serge quiso hacer realidad una idea que  albergaba en su mente desde hacía años: hacer un musical de "Lolita" de Naboikov, algo que encajaba con su espíritu provocador, lascivo  y transgresor.

Con la inestimable ayuda de Jean Claude Vannier en la producción y composición, el disco adoptó una compleja mezcla orquestal con grandes arreglos instrumentales y muchos elementos funkys, y en la que el bajo tomaba el protagonismo sobre el que se apoyaban unas voces que recitaban a la vez que susurraban.

La historia de "Melodie Nelson" arranca cuando el hombre maduro feo y adinerado conduce su Rolls Royce por un barrio humilde, absorto en sus pensamientos cuando tiene una colisión con una inglesa pelirroja de 15 años a que va en bici. En ese momento ambos conectan sexualmente, lo que culminan en un hotel particular (con espejo en el techo) en el que el hombre le enseña las artes amatorias mientras se convierte en su musa y obra de arte . Después Melody toma un avión para regresar a su Inglaterra pero el avión desaparece en la selva de Nueva Guinea, lo que causa mucha desesperación y delirios a su amante. 

La inicial "Melody" presenta unas guitarras y violines entrecruzados mientras da paso a la breve y sensual “Ballade De Melody Nelson” en la que la lolita da acto de presencia ante los deseos del adulto. Más breves son las que la siguen, la narcótica "Valse de Melody" y "Ah! Melody" con su amable trompeta. El clímax de esta ópera lo encontramos en la exuberante "L' hotel particulier", en dónde se narra el encuentro carnal y espiritual a través de apasionados diálogos instrumentales. La sigue "En Melody" alocada y desenfadada  contiene chillidos y risas de Jean como si le hicieran cosquillas bajo una voraz guitarra eléctrica. Es el preludio del fatal desenlace consumado en "Cargo Culte" en la que los tristes murmullos de Serge parecen desvanecerse entre el humo de su cigarro y la soledad, y en la que aparecen unos coros celestiales que parecen abrir las puertas del cielo al oyente.  

Este es el relato de un obsesivo disco lleno de calidez y sugerencia, a la vez que de oscuridad y de gran contenido  sexual, de una historia que desprende altas dosis de lujuria dulce y prohibida. Una obra hecha por y para su creador, un delirante personaje que marcó una época ejerciendo de elegante provocador del rock europeo.

Por Alejandro Guimerà

Publicada en http://www.eldestiladorcultural.es/musica/pop/viniloteca-s-xx-serge-gainsbourg-histoire-de-melody-nelson/

BALLADE DE MELODY NELSON

Ca c'est l'histoire
De Melody Nelson
Qu' part moi-mme personne
N'a jamais pris dans ses bras
Ca vous tonne
Mais c'est comme a
Elle avait de l'amour
Pauvre Melody Nelson
Ouais, elle en avait des tonnes
Mais ses jours taient compts
Quatorze automnes
Et quinze ts
Un petit animal
Que cette Melody Nelson
Une adorable garonne
Et si dlicieuse enfant
Que je n'ai con-
Nue qu'un instant.
Oh! Ma Melody
Ma Melody Nelson
Aimable petite conne
Tu tais la condition
Sine qua non
De ma raison

DISCOS DE 2014: WEEZER - Everything Will Be Alright In The End:

Digan lo que digan, que Weezer publique un nuevo trabajo es una gran noticia. Cierto es que entre lo estrenado quizás no encontraremos el temazo definitivo ni nos van a aportar nada que no conociéramos ya de ellos, pero no podemos decir otra cosa que no sea que nos encanta que los norteamericanos estén de actualidad con su mejor power-pop vacío de pretenciosidad. Pues en este “ Everything Hill Be Alright In The End” se acercan a sus mejores días y superan los fallidos experimentos de “Raditude” (2009) y “Hurley” (2010). Buena señal es que lo hayan cocido con la calma de cuatro años y que hayan rescatado a quien no deberían haber perdido nunca, su productor Ric Oasek. El ex líder de The Cars ha estado en la mesa de mezclas en los mejores momentos de los de Rivers Cuomo (Green y Blue Album) y es sin duda una de las claves del sonido Weezer.

Además, el flamante larga duración ha contado con curiosas y efectivas colaboraciones como la de su “fan” Bethany Cosentino (Best Coast) y la de un venido a menos Justin Hawkins (The Darkness).

Del nuevo paquete cabe destacar “Eulogy For A Rock Band” en la que reflexionan sobre el paso del tiempo de las bandas de rock, y con la que recuperan su acierto de los noventa a base de energía, luminosidad, y estribillos bien redondeados. A la par le van "British Are Coming", lo más pop que encontramos y que incluye unos coros que se lanzan hacia la épica. Interesantes son también “Ain’ t Got Nobody” y "Lonely Girl", que podrían haber sido descartes de las sesiones del álbum azul. Ni que decir de la memorable “Cleopatra”, que tiene de todo: potencia, dulzura, desamor y flujos guitarreros envolventes.

                                         

Significativa es la letra de "Back To The Shack", ya que se ha interpretado como una disculpa por los flojos discos precedentes, algo que les honraría por aquello que rectificar es de sabios. Mientras que en "Foolish Father" Cuomo exhibe sus temores de ser padre. Y es que estos tipos ya hace tiempo que dejaron de ser los adolescentes "nerds" que nos tenían acostumbrados para pasar a ser padres de familia, y eso se cala en unas letras que, eso sí, mantienen la misma emoción juvenil de antaño.

No está mal tampoco “I’ve Had It Up To Here” que desprende los aromas del glam rock “made in Darkness”, por algo el tema está compuesto a dos manos por el propio Justin Hawkins y Cuomo.

En definitiva, un regreso con todas las de la ley, del que soñamos que además venga aparejado con una gira de promoción por nuestro país. Quién sabe, los Festivales de primavera y verano tienen aún todo (o casi) el cartel para desvelar.

Por Alejandro Guimerà.

JOHN MAYALL en el festival Mil•leni (L' Auditori, Barcelona) 18/11/14:

Teníamos muy reciente su  paso por el  Black Music Festival y por el BBK, con llenos absolutos y buenas críticas. La fortuna (y los responsables de "Banc de Sabadell Festival Mil·leni"), pero,  quiso que en pocos meses este legendario hombre volviera por nuestras tierras en su gira de conmemoración de su 80 aniversario.

En una Sala 1 del Auditori llena de canas y madurez ávida de blues,  el "Padrino del Blues Inglés"  dio muestra de la puntualidad británica arrancando la sesión a las 9 clavadas. Le acompañaban los que él considera "la mejor banda con la que he tocado jamás", Rocky Athas a la guitarra, Greg Rzab al bajo y Jay Davenport a la batería, rodados músicos surgidos de la órbita de  Stevie Ray Vaughan.

                                   

Con el octogenario ejerciendo de maestro de ceremonias en el centro del escenario y a manos de un teclado Roland, y sin faltar su cabello plateado e inseparable coleta, se le vio en muy buen tono a lo largo de la hora y media en la que  nos deleitó con su música y nos contagió de su amor por el blues.

Un amor que se vistió de unos solos a la armónica que sólo él puede ofrecer, cuando no está compaginándola con el teclado, o haciendo solos con una voz que vimos repleta de salud, o dirigiendo a los distintos instrumentos dando entrada a los solos o bien fervorosamente atento a los otros instrumentos. El blues es eso, interacción instrumental y,  sobre todo, pasión.

A decir verdad, y poniéndonos exigentes y algo quisquillosos,  la banda se mostró algo estática para permitir el lucimiento de su líder, mientras que el ritmo de las canciones era quizás un poco perezoso. ¿Qué podemos esperar de alguien con esa edad?  No es lo mismo tocar con la energía de veinte o treinta años que con cincuenta o sesenta mas.

                                    

El  grueso del  setlist se nutrió con sendos homenajes a los mayores de nuestro protagonista,  a base de versiones como "Hide Away" a Freedie King (al que le dedicó un álbum) "Floodin In California" de otro King, en este caso Albert , incluida en su último disco "A Special Life" (2014), lo mismo que " Big Town Playboy" de Eddie Taylor, con la que aceleró motores. También una memorable "Mama Talk To Your Daughter" de J.B. Lenoir,  con un solo armónica con todo el auditorio alentándolo con sus palmas, y una aclamada "Early In The Mornin'" de Louie Jordan.

No olvidemos que Mayall bebió de los bluesmen afroamericanos,  a ellos debe su aprendizaje que le sirvió para abanderar a una generación de grandes músicos británicos que actualizaron y expandieron un género que a día de hoy no tiene fin - sin ir mas lejos en su banda tocaron Peter Green (Fleetwood Mac), Mick Taylor (Rolling Stones) y Eric Clapton -.

                           

De temas propios interpretó  "Not A Home" (del disco "Wake Up Call" de 1993) muy hipnótica aunque sin las flautas del original, claro está.

Y antes de terminar una alargada "Chicago Line" con la que mantuvo un diálogo teclado-bajo remarcable, antes del solo de su compañero Greg a las cuatro cuerdas, como los titánicos esfuerzos Jay luciéndose con los bombos, antes de que John presentara a toda la banda y fuera presentado como "Birthday Boy".

Como bis, la esperadísima "All Your Love" con él entrando disparado hacia el teclado, y sonando a las mil maravillas con los magistrales cambios de ritmo y con el espectro de Clapton por allí sobrevolando. Un final algo previsible de un directo que mostró como la historia de amor entre Mayall y el Blues parece no tener fin.

Por Alejandro Guimerà

Publicada en  http://notedetengas.es/john-mayall-en-el-festival-mil%C2%B7leni-l-auditori-barcelona-181114/

GRANDES DISCOS: Disraeli Gears (1967) por Cream:

Cream es quizás uno de los primeros supergrupos del rock, uno de los primeros tríos de los sesenta (fuera del rockabilly) y el claro predecesor de The Jimi Hendrix Experience. Sus comienzos dieron lugar a mediados de los sesenta cuando su cara visible Eric Clapton gozaba de cierta fama como guitarrista tras su paso en los Yardbirds, grupo al que abandonó cuando aquellos se alejaron del blues y empezaron a tontear con las modernidades del pop.

Ante ello “mano lenta” se refugió en la banda de blues tradicional de John Mayall con quienes grabó un fabuloso álbum aunque de hecho se sintió encorsetado al ser un proyecto ajeno. Con los Bluesbreakers de Mayall había entrado a tocar también un virtuoso bajista llamado Jack Bruce al que habían echado de la banda de jazz Grahm Bond debido a que alternaba con otros proyectos dispares como ser músico de acompañamiento de Marvin Gaye. Precisamente la persona que lo había echado de Grahm Bond - y de malos modos - fue el batería Ginger Baker.

Y fue este último quien sediento de nuevos horizontes abandonó la GBO decidido a formar un nuevo grupo. De este modo le propuso la idea a Clapton quien la recibió con mucho entusiasmo aunque este le impusiera como condición fichar a Jack Bruce el cual en ese momento se encontraba en las filas de Manfred Mann.

 

Con este entramado tan enrevesado se formó Cream llevando consigo las tensiones preexistentes entre Ginger y Jack y con tres músicos de ilimitada habilidad musical aunque con distintos puntos de mira. Clapton era el bluesman por antonomasia, Bruce era un virtuoso del bajo de doble cuerdas y su formación era clásica (cello) aunque en realidad su espíritu se hallaba en el rythm ´n blues; mientras que Baker era un hombre de jazz con intereses hacia las músicas del mundo.

Tras pequeños conciertos en tierras británicas Cream editaron su debut “Fresh Cream” (1966) y un single de pegada “I Feel Free” con su propio sello Reaction. Para la composición de material propio acertaron con incorporar como letrista al poeta underground  Pete Brown  quien les dotó de cierta profundidad y fue uno de los pilares de su posterior éxito masivo. En 1967 realizaron una mini-gira en EEUU al lado de los Who dónde Eric pudo tocar con alguno de sus ídolos como B.B. King. Rápidamente ficharon para la Atlantic Records y volvieron a Nueva York para gravar su segundo álbum el cual sería producido por una imposición del dueño de la Atlantic Ahmet Ergun, Felix Papparali. Este no era más que un ex cantante Folk y fan de Cream y fue  artífice de que aquellos consiguieran un sonido Blues evolucionado y superaran la etiqueta de grupo de versiones ruidoso del "Fresh Cream". Otro acierto fue encargar la portada al artista australiano Martin Sharp quien hizo un colorido collage en el que aparecían los rostros de los músicos algo que llamó la atención de muchos de los jóvenes de entonces sedientos de novedades. El título surgió de un roadie cuando hablaban de motocicletas y se trata de un juego de palabras entre cambio de marchas e Israel.

 

 

El interior de “Disraeli Gears” tiene un vendaval de sensaciones eléctricas. Desde el blues clásico con falsete y batería dispersa de “Strange Brew”, a la melódica “World Of Pain” que es la mas relajada del paquete llegando a lo hipnótico; pasando por la épica “Dance The Night Away” (Wah- Wah inclusive). Aunque si hablamos de épica tenemos “Tales Of Brave Ulises” que es una aventura sonora llena de matices a cargo de las seis cuerdas de Clapton que merecen ser escuchadas a todo trapo. Sin duda una de las mejores creaciones de “mano lenta” de siempre. Como lo es el “Sunshine Of Your Love”, auténtico hito de la banda que incluye uno de los riffs mas reconocibles del rock. Guitarra y bajo perfectamente acoplados y tras ellos un nada previsible repicar de los bombos dando dinamismo a la pieza. A pesar de ello Ginger no constó en los créditos, a diferencia de “Blue Condition” que es suya y cuya estructura sencilla pasaría por  canción de pub. Es lenta y tiene un cantar displicente de Bruce y una guitarra testifical. La breve “Swlabr” es un blues acelerado con chisposo riff y electrizante batería, mientras “We ‘ re Going Wrong” la voz  queda respaldada por un redoble de percusión e intermitentes solos que van apareciendo y desapareciendo. En “Take It Back” la harmónica toma relevo a los parloteos de un grupo de gente, y el resto son versiones, el blues clásico arreglado “Outside Woman Blues” que encajaría en el debut del combo y la tradicional “Mother’ s Lament” que está cantada a cappela con un tenue piano. Es un guiño para cerrar la tormenta sonora.

 

 

El disco conectó inmediatamente con el hippismo de la costa oeste ya por su psicodélica funda como por sus letras, lo que supuso introducir el blues en las nuevas generaciones que lo tomaron como uno de los estandartes musicales de la revolución, algo que luego personalizaron tanto Jimi Hendrix como Janis Joplin. Esto supuso que Cream tocaran en el festival de Monterrey y en el Fillmore de San Francisco catapultándolos hacia una macrogira por toda América y ante enormes audiencias. El cansancio de esta gira maratoniana, junto con los abusos económicos de sus manager, las constantes fricciones entre Jack y Ginger, y los problemas auditivos de éste último debido al alto nivel del volumen, hicieron que en 1968 terminara esta monumental odisea de tres años llamada Cream.

 

Por Alejandro Guimerà


Tales Of Brave Ulysses

You thought the leaden winter would bring you down forever,
But you rode upon a steamer to the violence of the sun.

And the colours of the sea bind your eyes with trembling mermaids,
And you touch the distant beaches with tales of brave Ulysses,
How his naked ears were tortured by the sirens sweetly singing,
For the sparkling waves are calling you to kiss their white laced lips.

And you see a girl's brown body dancing through the turquoise,
And her footprints make you follow where the sky loves the sea.
And when your fingers find her, she drowns you in her body,
Carving deep blue ripples in the tissues of your mind.

The tiny purple fishes run laughing through your fingers,
And you want to take her with you to the hard land of the winter.

Her name is Aphrodite and she rides a crimson shell,
And you know you cannot leave her for you touched the distant sands
With tales of brave Ulysses, how his naked ears were tortured
By the sirens sweetly singing.

The tiny purple fishes run lauging through your fingers,
And you want to take her with you to the hard land of the winter.