Una de les bandes més infravalorades de la història del rock és, sense cap dubte, The Flamin' Groovies. Malgrat haver sorgit el 1965, en ple apogeu de la San Francisco més psicodèlica i florida, van preferir abraçar el rockabilly de la dècada anterior. Un quants anys després, en ple sorgiment del punk, ells continuaven arribant tard a les modes per descobrir la "British Invasion" i rendir-se d'igual manera als Beatles i als Rolling Stones. Encara que el seu veritable segell d'identitat va ser sempre l'energia aclaparadora de les seves actuacions i el poder de les seves guitarres. Pioners del garage rock, van obrir camins per al proto-punk i per al power pop. Tanmateix, i malgrat que la formació encara està viva, no gaudeixen del reconeixement i seguiment merescuts actuant, almenys sempre que passen per les nostres ciutats, en sales petites salvant les seves dues presències a l'Azkena, on els avispats organitzadors els van donar l'espai merescut.
Per a aquest setembre, la gira dels Flamin' celebra els més de seixanta anys de la seva fundació i els 50 de la publicació del seu emblemàtic disc "Shake Some Action" (1976). Una banda original de la qual, tanmateix, només es manté el seu líder i ànima Cyril Jordan, que s'acompanya pels membres "sobrevinguts": Tony Sales (des de 2017) a la bateria -per cert, fill del baixista de Tin Machine-; Atom Ellis (des de 2019) a la guitarra solista, Sean Fitzsimmons a la guitarra rítmica, i Miki Rogulj al baix, aquests dos últims fitxats fa només un parell d'anys. O dit d'una altra manera perquè quedi ben clar: els actuals Flamin' Groovies són bàsicament la banda de Cyril Jordan.
.jpeg)
Amb tot, sempre sembla una bona oportunitat retrobar-se amb aquest llegat de guitarres i temassos que mai hem deixat d'escoltar, per la qual cosa acostar-se cap a la sala Upload era una manera perfecta de començar el curs de concerts, lloc al qual vam accedir per la porta del darrere a causa de la coincidència del concert de Julieta Venegas al Poble Espanyol.
Certament el concert va estar bé, potser sí que va arrencar de manera irregular però va anar de menys a més, amb una banda que li dóna l'energia deguda per defensar bé el llegat que representen. Perquè al cap i a la fi, els Flamin' Groovies actuals no deixen de ser una mena de banda de versions de la llegendària formació amb un dels seus capitans a bord. I cal reconèixer que el bo d'en Cyril està bé per tenir 78 anys, que els va fer el dia abans del seu concert a Saragossa, per cert. Va complir dignament amb la seva desgastada veu en algunes cançons, ens va recordar com de bon guitarrista ha estat sempre (atenció a la guitarra transparent molona que porta) i no va donar pistes d'una aviat retirada dels escenaris. Però la clau de tot plegat al final és que el septuagenari s'ha sabut envoltar molt bé amb aquest quartet de músics que imprimeixen l'energia necessària (i exigible per a la banda), destacant a Tony Sales amb la seva destresa i impacte des de la bateria i la seva potent veu.
Així van sorgir gemmes de l'àlbum cinquantenari com "You Tore Me Down", "I'll Cry Alone", “Please Please Girl” o aquella versió de “Misery” dels Beatles tan accelerada. També vam escoltar la guitarra hipnòtica de “Between The Lines" o l'empat entre els Fab Four i els Rolling Stones amb “Yesterday’s Numbers”, tot i que va ser significatiu que obrissin amb el rock-and-roll “Let Me Rock”. La trilla de guitarres, la bateria a tot drap i els jocs de segones veus ens van recordar per què ens té encandilats aquesta banda, que és de culte. Per a la recta final la meva esperada "Shake Some Action" encadenada amb "Teenage Head" i una "Jumpin' In The Night" van tancar el set abans del bis -previ pas per l'escenari del llegendari fotògraf local Flowers- amb una aclaparadora “Slow Death” que va posar fi a la megra però intensa hora i quart de concert.
Un concert que ens va retornar la certesa que, sense importar les dècades, els pedaços o les mutacions a les seves files, la llegenda continua viva. Pot ser que sobre l'escenari veiéssim una mena de banda tribut capitanejada pel seu últim gran heroi històric, però quan el motor rítmic va rugir i les guitarres es van encendre, com ho van fer a la petita Sala Upload, van demostrar que el rock underground de culte no hi entén de jubilacions, només entén d'actitud, de suor i d'aquesta incombustible necessitat de continuar buscant un mica d'acció.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/09/the-flamin-groovies-legendarios-pese.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario