jueves, 17 de junio de 2010

Slash & Myles Kennedy - Live @ Rock am Ring 2010

Aquí os dejo un par de vídeos, de gran calidad, de la reciente actuación de Slash en el Festival Rock am Ring 2010, celebrado los días 03 a 06 de Junio en el circuito de Nürburgring, Alemania.
Gran parte del concierto fue grabado en vídeo, por lo que hay más vídeos disponibles para el que esté interesado. De momento, aquí tenéis un par de ellos, que no requieren presentación alguna, y que demuestran el gran estado de forma de Slash, junto al cantante Myles Kennedy y el resto de la banda que les acompaña.
Los setlists de esta gira europea están formados por temas de su reciente disco en solitario "Slash", así como por temas de Slash's Snakepit, Velvet Revolver, Alter Bridge (la banda de Myles) y como no, por algunos temas míticos de Guns N' Roses.

Nightrain





Paradise City




R&Fn'R!

by Juanjo.

viernes, 4 de junio de 2010

GIGANTICS: PIXIES al Primavera Sound 28-5-10



No érem pocs els que frisavem perquè arribés el divendres 28 de maig per anar al recinte del Park del Fòrum i poder gaudir així d´ un dels concerts més atractius del carregat panorama rocker de Barcelona d´ enguany. Es tractava del retorn dels Pixies a terres catalanes, que ja havien tocat també en l´ immillorable entorn del Primavera Sound anys enrera, just l´ any del seu reagrupament, per vols del 2004.
Amb l´ escrupulosa puntualitat que marquen aquests events Frank Black, Kim Deal, i els menys populars David Lovering i Joey Santiago (darrere d´ una gorra) van aparèixer a l´ escenari com a velles relíquies del rock independent que són. Amb un aspecte que els permetria passar desaparcebuts a la parada del metro del barri o fent cua al supermercat de sota de casa, de nou em vaig quedar sorprès que puguin agafar els seus instruments i els toquin amb aquella estridència i energia, cantant sobre Ovnis, incest, la Bíblia o el suïcidi.
Sempre han estat músics i prou, al marge d´ actituds o posades en escena, revolucionaris en el seu moment i precursors del rock alternatiu nord americà dels noranta, és inabastable la llista de grups en els que han deixat empremta, i els que els seguiran. I ara els teníem davant nostre.
Per començar a fer boca, la instrumental “Cecilia Ann” amb tot l´ arsenal guitarrer surf de ple, una manera ideal per arrencar motors, de fet amb ella obren totes les seves audicions. En acabat els contrasts melòdics dels baix – alt de seguida els van fer palesos amb temes com “Bone Machine” o “Gouge Away” o la dolçor pop amb “Wave Of Mutilation” o “Monkeys Gone To Heaven”.Entremig uns tímids “Hola” i “Gracias” del refetó frontman i un educat “Gracias por invitarnos” de la Kim Deal que també va saber interpretar com mai “Caribou”. Els seus arguments eren musicals. I si bé es pot dir que no tenen la frescor juvenil d´ anys ençà, va quedar clar que cada un dels acords dels temes que van tocar els defensaven de manera aferrissada, inclús diria que es nota que se ´ls han fet més seus amb el temps. Tampoc crec que hagin envellit perdent força, tot i que per posar un però, potser sonen excessivament cuidats i pulits, menys distorsionats i espontanis que antany.


D´aquesta manera els hits anaven passant un a un, la bestial “Tame”, les esperades i aclamades “Debaser” i “Here Comes Your Man”, la spanglish “Isla de la Encanta”, la refrescant “Holyday Song”, la femenina "Allison".... I després de fer una finta de marxar-se, amb amables salutacions a l´audiència van tornar amb “Gigantic”, de nou amb la veu de Deal, i la darrera, la immortal i igualment intel·ligible “Where Is My Mind”.
I així va concloure el meravellós espectacle musical, dibuixant en mi un somriure de satisfacció per haver vist a uns llegendaris rockers que figuraven en la meva llista de pendents, havent saciat de ple tota la meva fam acumulada des del dia en que vaig escoltar per primer cop aquest fabulós quartet de Boston.

Per Àlex Guimerà

viernes, 7 de mayo de 2010

GRANDES DISCOS: Slayed? (1972) por SLADE :

La música popular siempre ha sido una de las idiosincrasias más palpables del Reino Unido. No en vano es una de sus identidades, quizás tiene que ver con el clima y con el hecho que sus gentes recurran a los pubs a resguardarse y hacer vida social. Allí es dónde se divierten, pinta de cerveza en mano a la vez que vociferan canciones que todos conocen a la perfección.
Y esta es precisamente la raíz y la huella de nuestros protagonistas Slade, formación de Birmingham nacida en 1966, inicialmente bajo los nombres In-Be-Tweens y Ambrose Slade, quienes no tuvieron más ambiciones que hacer rock y pasárselo bien. Ello, eso si, unido con la experiencia que atesoraban sus miembros, quienes provenían de distintas formaciones musicales: Dave Hill (guitarrista) y Don Powell (batería) en The Vendoors y el guitarrista y cantante Noddy Holder con Steve Brett & The Mavericks, a quienes se les unió el bajista Jim Lea.
Tras un periodo en que pasaron sin pena ni gloria, su suerte cambió cuando se les cruzó Chas Chandler, bajista de The Animals y famoso por haber descubierto a un joven talentoso llamado Jimi Hendrix, quien se encandiló con ellos para pasar a ser su manager. Con él, y tras un fallido intento de adoptar estéticas skinheads, llegaron los éxitos, de la mano del movimiento glam británico, de los que sin duda alguna fueron uno de sus mayores exponentes en los setenta junto a monstruos de la talla de David Bowie, Marc Bolan & T.Rex, Steve Harley o Roxy Music.
Slade representaban la parte paleta, gamberra y divertida del glam y su rock directo fue de gran atractivo para los jóvenes británicos que compraron devotamente sus singles. Con este “Slayed?”, además la banda llegó por primera vez a las listas de ventas internacionales y es quizás su mejor y mas significativa obra de larga duración. En él reunieron algunos de sus célebres hits y sobre todo sus ingredientes infalibles: rock´n roll herencia de los 50, la voz poderosa de Holder, letras simples con sus faltas ortográficas (santo y seña del grupo), riffs memorables, estribillos pegadizos y sobre todo mucha y mucha diversión.
La mayoría de los 10 cortes de “Slayed?” (que significa algo así como “matado?”) llevan la firma del tándem Holder – Lea, cerebros del proyecto, a excepción de las dos revisiones blues que son “Move Over” y “Let The Good Times Roll / Feel So Fine”. La primera, muestra no solo los genes bluesy sesenteros de la banda sino las similitudes vocales entre Holder y Janis Joplin, autora de la pieza. La segunda, que en realidad son dos muy bien enlazadas, cierra con acierto el álbum, reinventando la original de Shirley and Lee al modo enérgico y jovial marca de la casa.
Pero los ejes centrales del disco son sus dos reputados singles, “Mamma Weer All Crazee Now”, ebria e irreverente, de estribillo facilón, y “Gudbye T´Jane “, algo más pop, pero con guitarras igualmente descaradas y juguetonas.
Otras gratas sorpresas son la inicial “How D´You Ride” que arranca y camina a través de un riff pegadizo que alterna con el coro de la tonadilla al mas puro estilo tabernero.
También lo es el engañoso inicio de guitarra a lo Byrds de “Look At Last Nite” , que da paso a una rítmica melodía y repetitivo estribillo cuya monotonía se rompe por unos coros muy bien llevados. O “I Won´t Let It´Appen Agen”, que es menos rockanrolera que otras para vestirse acorde del rock de principios de década, quizás también un punto monótona y repetitiva, tiene aires de los Zeppelin, incluso diría de los Guess Who, aunque un poco mas pausados.
Como “ The Whole World´s Crazee” o “Gudbuy, Gudbuy”, claros ejemplos de cómo Slade han inspirado a muchas bandas de hard rock, guitarreo del bueno y voz desgañitada cantando versos simples y a veces rayando lo absurdo.
El carácter desenfadado de Slade, lejos de lo trascendental o de lo experimental, les ha llevado a menudo a ser considerados como un grupo de segunda, olvidando la brillantez musical de sus temas o su facilidad en copar las listas de éxitos británicas semana tras semana durante años y sobre todo de cómo consiguieron meterse en su propia cultura popular. Y allí recae precisamente su grandeza, precisamente en dar con una fórmula que les hizo conectar con el público, su rock festivo y popular, lo que hicieron con calidad, por composición y por arreglos, pues ante todo Slade eran un puñado de bueno músicos. Y que mas da que no se complicaran la vida ni que se arriesgaran con propuestas más difíciles o inovadoras, lo importante es que su música llegó e hizo feliz a mucha gente ¿O es que acaso hay algo más grande que ello?

Per Àlex Guimerà

Mama Weer All Craze Now

I don't want to drink my whisky like you do
I don't need to spend my money but stil
l doDon't stop now a c-'monAnother drop now c-'mon
I wanna lot now so c-'monThat's rightthat's right
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now.
And you told me fool fire water won't hurt me
And you tease me and all my ladies desert me
Don't stop now a c-'monAnother drop now c-'mon
I wanna lo now so c-'monThat's rightthat's right
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now.
I don't want to drink my whisky but still do
I had enough to fill up "H" Hill's left shoe
Don't stop now a c-'monAnother drop now c-'mon
I wanna lot now so c-'mon
That's rightthat's right
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now
I said Mama but we're all crazy now.



viernes, 9 de abril de 2010

GIRA LOQUILLO 30 ANIVERSARIO



GIRA LOQUILLO 30 ANIVERSARIO


(BARCELONA 9/4/2010)


Ayer empezó la gira del artista barcelonés más influyente en las últimas décadas en la música española. Me estoy refiriendo al LOQUO o como es más conocido a Loquillo.


Si bien se presentaba sin sus troglos pero bien arropado por una buena banda con grandes músicos (los guitarras estuvieron magníficos), se proponía empezar una gira en homenaje a sus tres décadas dentro del negocio seudo discográfico-musical.


El lugar, el Sant Jordi Club. Unas 3.000 personas principalmente treintañeros y cuarentones. La vieja guardia. Pocos adolescentes y los pocos acompañados de sus padres (que le vamos a hacer, casi un concierto en familia). Pero el “leather” se podía observar en buena parte del público.


Después de una espera de media hora de reloj, apareció el noi del Clot. He de reconocer que en mi vida había asistido a un concierto tan bipolar. Es decir, soporífero al inicio y algo exagerado al final. Y porque digo esto, pues por lo siguiente.



Con traje negro, zapatos de charol y tonos grises en su sempiterno tupé, desgranó un total de 28 temas. Si bien todos esperábamos la misma canción de inicio (“Barcelona ciudad”). Pues la primera en la frente: “En las calles de Madrid”. No me jodas!!!!. Concierto en Barcelona. Derbi al día siguiente (jeje). Un público entregado. Y le pegas una patada en los mismísimos con esa canción. No es que tenga nada en contra de tan bonita ciudad (a mi me gusta). Y no quiero derivar el asunto musical a una cuestión de fútbol, por dios no mezclemos churras con merinas. Pero es la canción menos apropiada para empezar un concierto en Barcelona. A lo mejor en Madrid o en el resto del territorio nacional, sí. Pero aquí no. Lo siento. Mal inicio.


La mejoría fue un placebo. Si bien el tema “María” parecía dar rienda suelta a ala imaginación, y esperar un concierto basado en éxitos (la gira es eso, 30 años de éxitos). Pues no. El loquo se puso a tocar temas de su último disco Balmoral (disco correcto pero de rock’n’roll tiene lo que yo de pastor) o de los últimos de los troglos. Temas soporíferos como “Por amor”, “Sol” hacían presagiar una velada que parecía más bien una presentación de “Balmoral” que una gira de éxitos.


Pero después de cuarenta minutos de suplicio musical, llegó el verdadero artista que vive dentro de las carnes de José María Sanz. El verdadero Loquo nos regaló una segunda parte de concierto memorable.


Y el camino lo fraguó nada menos que “el Rompeolas”. Rompedora!!! Cantada y coreada solo por el público (el loquo cedió el micro a la multitud) empezó el verdadero concierto.


EL ROMPEOLAS


“Autopista”, “Rock Suave” en tono más relajado, “La Mataré” canción que ahora a lo mejor el gobierno la censuraría, “todo el mundo ama a Isabel”, “Cuando fuimos los mejores”, la apoteósica “Carne para Linda” o “Feo, fuerte y formal” devolvieron el cetro al loquo. También destacaron versiones de Johnny Cash (Hombre de negro), Burning (Qué hace una chica como tú...) y Los Sirex (Maldigo mi destino). Presentando esta última canción, Loquillo excusó la presencia de Leslie, el cantante de los Sirex, quien según dijo "se encuentra convaleciente y no ha podido asistir”. Si no, Leslie la hubiera cantado a dúo con él. Ya he visto ese dúo y es increíble.


LA MATARE



TODO EL MUNDO AMA A ISABEL


Luego llegaron los bises con “Cadillac Solitario”, el Ritmo del Garaje” y "Rock'n'roll Star" con su gran letrista, Sabino Méndez, que se sumó a la fiesta. Soy un gran admirador de sabino. Creo que gracias a él el loquo tiene el éxito que tiene, que puede cantar los temas que canta ya que casi todos fueron escritos por el maestro Méndez. Parece que aparcadas sus diferencias, que supusieron el abandono de Sabino de los troglos, le acompañó en los temas memorables que fueron los bises.


ROCK AND ROLL STAR



En resumen, un concierto desconcertante. Lento al inicio y apoteósico al final. Una buena banda, los guitarristas Jaime Stinus e Igor Pascual, la bajista argentina Laura Gómez-Palma, el batería francés Laurent Castagnet y el teclista Santiago Comet (el cual, con todo el respeto del mundo, me sobra) acompañaron al loquo en su concierto presentación de su nueva gira. Por parte del loquo, más de lo mismo. Sigue en el candelero del espectáculo. Pero un consejo de seguidor acérrimo (ayer fue mi sexto concierto del Loquo). Céntrate en los temas de toda la vida, olvida tus últimos trabajos, sobre todo Balmoral, y demuestra que eres el mejor. Agur!


rocker3103

domingo, 4 de abril de 2010

SLASH. Nuevo disco "Slash". R&FN'R!

Muy buenas rockeros!
Pues sí, este martes día 06 de Abril, por fin saldrá a la venta el nuevo y esperadísimo disco de Slash.

Slash vuelve a la carga con este disco en solitario, tras los dos discos de Slash's Snakepit: "It's Five O'Clock Somewhere" de 1995 y "Ain't Life Grand" del 2000 (una auténtica joya), y al margen de Velvet Revolver ( junto a Duff McKagan, Matt Sorum y Dave Kushner) que siguen en "stand by" tras la salida de Scott Weiland.
Para este disco, que llevará por título "Slash", se ha rodeado de un gran número de amigos y colaboraciones.

Album Trailer:



Aquí os dejo la que será portada del disco y el listado con las canciones & colaboraciones.



Slash's Track Listing:

01. Ghost (feat. Ian Astbury & Izzy Stradlin)
02. Crucify The Dead (feat. Ozzy)
03. Beautiful Dangerous (feat. Fergie)
04. Promise (feat. Chris Cornell)
05. By The Sword (feat. Andrew Stockdale)
06. Gotten (feat. Adam Levine)
07. Doctor Alibi (feat. Lemmy Kilmeister)
08. Watch This (feat. Dave Grohl & Duff McKagan)
09. I Hold On (feat. Kid Rock)
10. Nothing To Say (feat. M. Shadows)
11. Starlight (feat. Myles Kennedy)
12. Saint Is A Sinner Too (feat. Rocco De Luca)
13. We're All Gonna Die (feat. Iggy Pop)

Saldrán varias ediciones especiales del disco, que contendrán canciones adicionales con las colaboraciones de Alice Cooper, Nicole Scherzinger, Flea, Steven Adler, Nick Oliveri, Beth Hart, Cypress Hill, Fergie & Koshi Inaba, y algún que otro regalo.

Slash ya ha confirmado en su propia página web cuál será el "line up" para la gira de presentación del disco. Así que le acompañarán en dicho tour: Myles Kennedy (vocals), Bobby Schneck (rhythm guitar), Dave Henning (bass) & Brent Fitz (drums).

En lo referente a la mencionada gira, de momento se ha confirmado que habrá gira europea y en breve, saldrán las fechas de todo el tour.

En su web y myspace podréis escuchar los temas del disco y demás,

http://slash.ultimate-guitar.com/

http://www.myspace.com/slash


R&FN'R!

by Juanjo.

miércoles, 17 de marzo de 2010

GRANDES DISCOS : Raw Power (1973) por IGGY POP AND THE STOOGES


A principios de la década de los setenta una bestia salvaje merodeaba por la cambiante escena musical norteamericana. De nombre James Newell Osterberg, Jr, y apodado Iggy por haber sido batería del grupo The Iguanas de su pueblo natal Muskegon (Michigan), era feroz e indomable a la vez que quería ir por libre.
Amante prematuro de la cantante y modelo Nico, en 1967 había formado los Stooges inspirado por el panorama rockero de Detroit pero también por el blues de raices de Chicago.
Con ellos publicó dos discos  “The Stooges”  (1969) de sonido garage y el mas crudo “Fun House” (1970) hasta que tuvo que abandonar la formación que atravesaba problemas con las drogas y con su discográfica Elektra. De este modo podría grabar un nuevo disco con total libertad y sin las ataduras que le suponían el hecho de pertenecer a una banda. Para ello reclutó al guitarrista James Williamson y paradójicamente rescató a sus ex-compañeros hermanos Asheton, Ron que pasó al bajo y Scott (batería). En esa nueva formación, denominada Iggy Pop and The Stooges, el control y liderazgo pasaría absolutamente por manos de su vocalista que buscaba tenazmente una discográfica para hacer posible el proyecto. Afortunadamente este contratiempo fue salvado por su flamante amistad David Bowie con quien además compartían mánagers (MainMan Management). Ciertamente Bowie tuvo un papel decisivo por aquel entonces ya que convenció a Columbia Records para que ficharan a su amigo y produjeran un disco que se gravaría en los estudios CBS de Londres. De este modo en septiembre de 1972 tuvieron lugar las sesiones de “Raw Power”, cuyo material fue remezclado por el mismo Iggy Pop con tanta mala pericia que tubo que ser necesaria una nueva remasterización llevada a cabo en esta ocasión por el Duke Blanco en un estudio de Los Angeles y en un solo día.
El disco como bien indica su título, es crudo y poderoso, siguiendo la línea de sus antecesores, pero a su vez parece mas maduro y mas completo que aquellos, pues en su escucha da la sensación de tener mas matices, estar mas labrado y plasmar mejor algo que había sido buscado. El espíritu viene a ser el mismo.


La apocalíptica canción que abre el disco, “Search and Destroy”, es en realidad una crítica voraz de la generación post-Vietnam, es la única que se mantiene de la remasterización original lo que se refleja en la imperfección de su sonido. Espontánea y contundente se inicia con un riff imborrable que deja protagonismo a una voz angustiosa que pide ayuda a base de gritos desesperados.
El siguiente corte “Gimme Danger” es menos arrollador que su antecesor y en él entrevemos tanto a los Stones como a Jim Morrison en su forma de cantar, empieza con unas guitarras acústicas muy a lo sonido californiano pero termina con sucias y afiladas cuerdas factoría Detroit a lo MC5, claros referentes de la banda.
“All Right, Uuuuuuh”, así arranca “Your Pretty Face Is Going To Hell”, en medio de la brava guitarra de Wiliamson , luego la bestia canta como mejor sabe, desde las tripas.
La sexualidad se transpira en “Penetration”, mas relajada y excitante, con la voz susurreante de Pop que se deja llevar cantando como el Mick Jagger mas lujurioso e incluso dejando ir algunos jadeos o maullidos de puro animal en celo.
“Raw Power” es la pieza mas punk del LP, mas lineal que las otras y queda marcada por el ritmo de un piano y por supuesto por el sonido demoledor de la guitarra, ADN de la banda.
Aunque también me parece muy punk aunque algo grunge “Shake Appeal” es en realidad sonido garage visceral con una guitarra rítmica irresistible y como no mas y mas aullidos.
“I Need Somebody” es un blues ejecutado con maestría por la mutante garganta de la Iguana de letra ambigua compuesta a merced de su interpretación. Aquí quedan patentes las inequívocas raíces musicales de nuestro personaje quien se desenvuelve como pez en el agua, bueno mejor dicho, como león enjaulado.
Y el tremendo viaje termina con “Death Trip”, un tema que quizás es el menos agraciado de todos pero que remite a los MC5 y a su rock sudoroso de larga duración.
“Raw Power” no tuvo una gran acogida comercial que digamos. Por entonces los reyes de las listas obedecían a nombres como Elton John, Paul Mc Cartney o Paul Simon, dóciles y cándidos, aunque también geniales, empezaban a labrar sus carreras en solitario de la mano de un pop de raíz simple y delicado y gozando de los mas grandes escenarios del momento. La Iguana, por el contrario, actuaba ante audiencias mucho menores y ofrecía un rock sucio a la vez que complejo, pero su influencia en el punk de finales de la década fue tan letal que se ha catalogó a su música como protopunk, etiqueta rechazada por el propio Pop, quien a lo largo de su carrera no ha obedecido a mas normas ni a mas pautas que a su propio instinto animal.

Per Àlex Guimerà


Search and Destroy
I'm a street walking cheetah
with a heart full of napalm
I'm a runaway son of the nuclear A-bomb
I am a world's forgotten boy
The one who searches and destroys
Honey gotta help me please
Somebody gotta save my soul
Baby detonates for me
Look out honey, 'cause I'm using technology !
Ain't got time to make no apology
Soul radiation in the dead of night
Love in the middle of a fire fight
Honey gotta strike me blind
Somebody gotta save my soul
Baby penetrates my mind
And I'm the world's forgotten boy
The one who's searchin', searchin' to destroy
And honey I'm the world's forgotten boy
The one who's searchin', searchin' to destroy
Forgotten boy, forgotten boy
Forgotten boy said
hey forgotten boy

martes, 5 de enero de 2010

GRANS DISCOS DEL 2009

Com va sent costum en aquestes dates apareixen publicats mil llistats en revistes i webs musicals especialitzades sobre quins han estat els LPs més destacables de l´any tancant. I des d´aquí, tot i que amb una mica de retard, no hem volgut ser menys i per això hem volgut revisar quins discos del any que acabem d´ abandonar mereixen, al nostre humil entendre - i d´entre els que hem escoltat que ja són molts gràcies al gran invent spootyfy-, ser recordats. Sols una petita advertència, el recull que segueix se centra únicament en els gèneres del rock, folk i pop, obviant voluntàriament el heavy o el hard rock, gèneres dels que els meus companys de blog en tenen un domini infinitament més profund.



1.- BILL CALLAHAN –Sometimes I Wish We Were An Tagle
El abans conegut sota el pseudònim d´ SMOG i artista de mil cares, ens presenta ara un disc on la temàtica del desamor es transpira en cada un dels seus racons de la mà de la omnipresent veu de baríton de Callahan creant ambients serens de melangia i desolació.
Cançons preferides: My Friend, Eid Ma Clack Sha,The Wind and The Dove.


2.- CONNOR OBERST- Outer South
L´ex Bright Eyes i membre del supergrup Monsters Of Folk ens ha regalat una de les millors sorpreses d´aquest exercici que estem abandonant. Una deliciosa compilació de rock americà d´ influències diverses que passen per Wilco, Bob Dylan o Elliott Murphy. Setze temes atemporals d´ aquells que s´et fiquen al cap i no deixes de taral·lejar durant setmanes. Una aposta segura per aquest any.
Cançons preferides: To All The Lights In The Window, Big Black Nothing, Difference Is Time, Spoiled, ,....


3.- KINGS OF CONVENIENCE- Declaration Of Dependence
Cinc anys han passat des del seu darrer llarga durada Riot on an Empty Street , i els noruecs mantenen intacte la fórmula amb resultats sensacionals: folk acústic, melòdic i d´ harmonies en les veus al més pur estil Simon & Garfunkel entrellaçat amb ritmes bossanova. Perquè arriscar si la taronja no està espremuda del tot?
Cançons preferides: 24-25, Mr. Cold, Boat Behind.


4.- THE XX- The XX
Joventut i talent a parts iguals. En una època en que l´ escena musical independent està governada per grups del nou punk i per la revisió de la New Wave, apareix aquest quartet londinenc -ara tercet després de la recent marxa de la guitarrista Baria Qureshi - marcat per la timidesa i l´ enfosquiment de tot el que els envolta; capaços d´ oferir-nos un pop fresc i intimista de ritmes que enganxen a la primera. Una aposta de futur iniciada amb molt bon peu, i el que és el millor, sense tenir cap mena de pretensió ja han recorregut molt més que la majoria dels seus coetanis. I tot en un sol disc.
Cançons preferides: Crystalized, Islands, Basic Space.


5.- OFFICIAL SECRETS ACT- Undrestanding Electricity
El hype del moment en estat embrionari mercè al desconeixament per part del gran públic més en voga. Els ingredients marquen un èxit segur, guitarres enèrgiques, estètica moderna, melodies fàcils i veu carismàtica. I un clar hit, Mainstream, el qual no s´ entén com encara no ha copsat les llistes d´ èxits d´ enguany. Pop juvenil de pista de ball al més pur estil londinenc.
Cançons preferides: So Tomorrow, Hold The Line, Mainstream.


6.- GRIZZLIE BEAR- Veckatimes
Nou disc del grup de Brooklyn que fa un definitiu pas endavant en la seva carrera. Encuadrables dins de la corrent del neofolk, no escatimen en arrenjaments acústics alhora que doten a les cançons tints psicodèlics a la ona dels Beach Boys del Pet Sounds, que es d´on emergeixen les veus i els cors, epicentre d´un disc que de ben segur estarà present en totes les llistes dels millors del 2009.
Cançons preferides: Two Weeks, All We Ask, Foreground.


7.- GOD HELP THE GIRL- God Help The Girl
Sembla que la creativitat de Stuart Murdock no té límits ni horitzons, això hem pensat molts dels que hem escoltat els temes del seu nou projecte ideat per una pel·lícula que si tot va bé s´ hauria d´ estrenar l´ any vinent. Per aquest s´ ha rodejat de diferents veus femenines (un total de nou) i altres múltiples col·laboradors que doten a les peces de la obra d´ un fons orquestral que remeten als primers temps dels Belle and Sebastian, dels qui reinventa Act Of The Apostle i Funny Little Frog. Atenció a l´aparició estelar de Neil Hannon de Divine Comedy.
Cançons preferides: God Help The Girl, Funny Little Frog, I’ll Have To Dance With Cassie.


8.- THE PAINS OF BEING PURE AT HEART- The Pains Of Being Pure At Heart
Un altre cas de joventut rabiosament talentosa que va per lliure. Aquest cop són de Nova York i les seves arrels són clarament vuitanteres a l´ona de grups com Smiths, Jesus and Mary Chain o My Bloody Valentine. Poderoses guitarres i contundents cançons d´un grup que sembla avançar a velocitats vertiginoses, a aquest album l´ha seguit amb gran immediates l´EP Higher Than The Stars. Caldrà estar molt atents a ells.
Cançons preferides: Young Adult Friction, The Tenure Itch, A Teenager In Love.


9.- THE FLAMING LIPS- Embryonic
És difícil d´ acceptar que a aquestes alçades de consagració els Flamming Lips segueixin sent teloners de Coldplay perquè d´ arguments musicals en tenen per poder arrossegar per si sols a multituds als estadis. Amb Embryonic ens regalen una epopeia de delicadesa, arrenjaments instrumentals i pura bogeria psicodèlica. Però que ningú es confongui, no estem davant d´ un disc fàcil d´ escoltar sinó d´ un disc que s´ aprecia després de posar-lo reiteradament, on els matisos són reflex del gran treball que hi ha al darrere i on el risc que assoleix l´ artista conclou amb un èxit que de ben segur no tothom apreciarà. El millor disc de l´ any?
Cançons preferides: Evil, I Can Be Frog, Watching The Planets


10.- PHOENIX- Wolfgan Amadeus Phoenix
El nou treball dels francesos ha tingut molt bona acollida tant per la crítica com pels fans. Raons no els falta, doncs estem davant d´ un disc fresc en que la banda reprèn el seu so de base funk-pop ballable i electrònica sota la càlida veu de Thomas Mars.
Cançons preferides: Lisztomania, Rome, Girlfriend.


11.- WILCO-Wilco
La millor representació del country- rock americà independent la forma el grup de Jeff Tweedy, i ho demostren en cada un dels discs que treuen al mercat, els quals sempre acaben inclosos entre lo millor de l´any. El seu disc homònim és un nou clàssic a base de melodies emotives, slides de guitarra plorosos, pianos de fons acurats i balades acústiques d´aquelles que tant ben acostumats ens tenen els de Chicago. A sobre han confirmat presència al pròxim Primavera Sound.
Cançons preferides: Wilco (The Song), You And I, I´ll Fight.


12.- TELEKINESIS- Telekinesis
Genial grup de power pop on curiosament el seu cantant i lider és alhora el baterista. Descoberts i produits per Chris Walla de Death Cab For Cutie presenten cançons animades que recorden no sols als seus mentors sinó també a Weezer i Teenage Fanclub. El disc ha arribat a les tendes europees tard però amb alguns temes extres.
Cançons preferides: Tokyo, Great Lakes, I Saw Lighting.


BONUS TRACKS:


13.- JULIAN CASABLANCAS- Phrazes For The Young
¿Qué pasa cuando pones al cantante de los Strokes a jugar con sintetizadores y bases discotequeras? Que los combina con sus guitarras sucias y su voz desgarrada y te crea una de los mejores discos del año. A ratos retro y a ratos moderno, la mayoría del tiempo una inexplicable pero efectiva combinación de ambas cosas, 8 buenas canciones enganchosas y cañeras como las de los mejores Strokes que además, pueden bailarse. Lástima que sea tan corto y que al final decaiga un poco.
Canciones favoritas: 11 th dimension, Out of the blue, Left & right in the dark.
Por Elisenda Hernández

Veure www.siemprehacebuentiempo.blogspot.com



14.- ANIMAL COLLECTIVE- Merriweather Post Pavillion
“Merriweather Post Pavillion” es un trabajo que pretende sumergirnos en un mar de sonidos épicos, sugerentes e inspiradores, y lo logra con una vigorosidad llena de matices musicales, de sonidos cuya fuente es indescifrable, y en definitiva, de una forma que muy pocos saben llevar a buen puerto. El colectivo animal ha creado una obra que parece fruto de un encuentro psicotrópico entre Brian Wilson y Syd Barrett durante un fin de semana campestre. Y con ella, suben una cota más dentro del panorama indie.
Canciones favoritas: My Girls, Summertime Cothes, Brother Sport
Por Marc Muñoz

Veure www.eldestiladorcultural.es


ALTRES DISCOS DESTACABLES:

15.- MANDO DIAO- Give Me Fire
16.- EELS- Lobo
17.- SONIC YOUTH- The Eternal
18.- FANFARLO-Reservoir
19.- DINOSAUR JUNIOR- Farm
20.- CHOIR OF YOUNG BELIEVERS- This Is For The White In Your Eyes
21.- JARVIS COCKER- Further Complications
22.- THE VEILS- Sun Gangs
23.- IRON and WINE- Around The Well
24.- MONSTERS OF FOLK- Monsters Of Folk
25.- PEARL JAM- Blackspacer


Ho són tots els que estan però no estan tots els que són...
Per Àlex Guimerà

martes, 24 de noviembre de 2009

18º ANIVERSARIO DE LA MUERTE DE FREDDIE MERCURY



THE SHOW MUST GO ON


Cómo pasa el tiempo! Hace nada menos que dieciocho años que se nos fue, de una neumonía bronquial asociada al SIDA, uno de los mejores cantantes de la historia de la música. Por supuesto, me estoy refiriendo a Freddie Mercury.

Parece que fue ayer cuando comunicaba al mundo su enfermedad, lógica dado el aspecto físico que atesoraba en sus últimas apariciones públicas, en especial en los Brit Awards de 1990. Ocultó su tragedia hasta el último momento de su existencia. No quería compasión. Valía demasiado para mostrar flaqueza. El mundo no debía ver su debilidad.

Los últimos días de su vida los pasó retirado del mundo, apartado, casi recluido en su apartamento en Montreaux, en concreto en la cercana localidad de Territet. Desde allí podía observar el lago Lemán, contemplar su tranquilidad y paliar su dolor. Un dolor que le estaba consumiendo la vida. Que le estaba quitando lo que más quería. Su propia vida.

Quién le iba a decir a un chavalín nacido en Zanzíbar, en 1946, que se iba a convertir en un icono de masas. En uno de los seres más respetables y adorables de la historia. Que su locura por la música se iba a plasmar en canciones tan fantásticas como las que compuso para Queen o en los temas que cantó de los demás miembros de la banda.

Todas las palabras se me hacen cortas. Se me hiela la sangre al acordarme de él. Tantos momentos compartidos. Tantas horas en su compañía.

Siempre te añoraremos Freddie! Siempre seguirás en nuestros corazones.

Que díos salve la reina.





by Rocker3103

viernes, 25 de septiembre de 2009

I´M YOUR FAN: LEONARD COHEN 21-09-2009 al Palau Sant Jordi

El 2009 ha estat un molt bon any de concerts per a mi, iniciat pel desconcertant Robert Fripp, he vibrat amb la força dels ACDC, bocabadat amb un incomensurable Neil Young i emocionat amb el rock clàssic del John Fogerty. Però el millor estava per arribar, i lluny de la virtuositat guitarrística dels mencionats predecessors, el passat dilluns vaig poder gaudir d´ un directe que mai s´ esborrarà de la meva retina i menys encara de la meva pell.
Com si del més meticulós dels pintors es tractés, Leonard Cohen va agafar la seva particular paleta de poesia y melodies per pintar poc a poc una autèntica obra d´ art, perquè el que va succeir la nit del 21 de setembre de 2009 al Palau Sant Jordi de Barcelona va ser això, un recital esdevingut obra d´ art. Preocupat jo per l´ incident de València en que el canadenc va defallir en ple escenari víctima d´ una intoxicació alimentaria, i essent conscient que per algú de la seva edat (el mateix dia 21 en feia 75) les limitacions podrien ser paleses, vaig descobrir finalment com n´ estava d´ errat.
A pocs minuts passats de dos quarts de nou va aparèixer tota la banda per finalment entrar el nostre protagonista, rebent una més que merescuda ovació dels més de 14.000 espectadors allí congregats a les que va respondre amb humils reverències i oferiments del seu carismàtic barret cap a l´ audiència, i el que és més destacable, sense perdre el seu entranyable somriure, tot recollint el ram de flors que li van regalar. A continuació el primer esboç de concert amb la memorable “Dance me To The End Of Love” on ja d´ entrada va quedar evident lo intactes que es troben tant la seva veu com el seu incomfusible estil. A aquesta la seguirien una pila més, amb un Cohen vigorós, sense donar cap mostra de cansament, agenollant-se, movent-se per l´escenari dinàmic i sobri, elegant, amable i innocent, i per damunt de tot respectuós amb el respectable, valgui la redundància. El repertori una meravella, com ho són la gran majoria de les seves cançons, doncs per sobre de tot ell té cançons en majúscules i aquestes van anar sortint una a una sense escatimar el més mínim, pintant un paissatge de emocions impossíble de superar i molt difícil d´igualar damunt un escenari. El concert es va dividir en dues parts de més d´una hora amb un intèrval de descans de mitjà hora, i al final de tot els bisos.
Menció a part mereix la seva banda d´ acompanyament -formada per sis músics i tres coristes- que és més que això, ja que cada membre va brillar amb llum pròpia tenint cadascú la seva petita porció de protagonisme en què van poder exhibir les propies inesgotables aptituds. Amén de les dues rondes de presentacions per part de l´anfitrió de cada músic. Així Sharon Robinson, corista, vocalista i coautora de temes com “Everybody Knows” o “Boggie Street”, aquesta interpretada per ella mateixa al final del segón set amb la seva poderosa veu, i de la que Cohen es va referir com la seva “My Secret Wife”, fent un joc de paraules amb la cançó “In My Secret Life”. O les coristes Webb Sisters, vestides per a l´ ocasió i mostrant les seves dots gimnastes, que van cantar amb nota alta “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel”. I què dir d´un dels protagonistes de l´event, sense el qual les cançons no haguéssin sonat tant memorables: el guitarrista saragossà (i resident a la Ciutat Comtal) Javier Mas, mestre de la bandurria, laud, guitarra i tot el que li poséssin al davant. O el baixista i director musical Roscoe Beck, present i responsable a l´igual que Mas en la gira d´homenatge “Acords amb Leonard Cohen” que va passar per terres catalanes l´any 2007. Un luxe de banda, en què cada so, cada arrenjament estava meticulosament escollit i posat en el moment i sentit adequat, el mestre va posar la resta...
A la mencionada “Dance Me To The End Of Love” inicial, tota una declaració d´intencions, va seguir-la “The Future” i “Ain´t No Cure For Love” , després la qual va agrair-nos el càlid acolliment rebut al que el públic va respondre amb un improvitzat i alhora adequat “Happy Birth Day To You”. Acte seguit el primer gran clàssic de la vetllada, “Bird On The Wire” del “Songs From Room” de fa 40 anys, que em va semblar melancòlica i càlida com la original i sobre tot indemne al pas del temps. En aquesta primera part també tocaria “Who By Fire” “Lover Lover Lover” o “Hey That's No Way To Say Goodbye”pinzellades de la seva primera època, alternades amb les més recents, “In My Secret Life”, “Waiting For A Miracle” o “Anthem” aquesta iniciada a mode de rapsoda.
Passat el merescut descans, va retornar amb l´artilleria pesada, primer una “Tower Of Song”, que ni pintada per a l´ocasió, després la inmortal “Suzanne” interpretada únicament amb la seva guitarra i veu, el que va deixar aturat a tant concorregut aforament que aguantant-se la respiració deborava la magistral peça. L´emoció es percebia en l´ambient, i no ho dic com a tòpic, els que allí hi eren de ben segur m´ hauran entès. La fulla de ruta estava escrita: la adorable “Sisters Of Mercy”, la delicada “The Gypsy´s Wife”, la històrica “The Partisan” amb les boniques estrofes en francès que tant bé sonen en veu del canadenc, la singapurense “Boogie Street” que com hem dit va interpretar la Sharon, la extasiadora “Hallelujah” que mai em cansaré d´escoltar-la, l´elegant “I´m Your Man”, les campanes d´ “Anthem” que va començar-la a recitar i l ´homenatge a Lorca de “Take This Walz”, que semblava que seria la darrera, doncs a l´acabar-la en Leonard va abandonar l´escenari enmig de les fortes (i constants al llarg a la nit) ovacions tot fent infantils saltironets.
Però no, l´obra no estava rubricada, i calia posar una cirera al pastís, i aquesta van ser els bisos, reflexe de personalitat, entrega incondicional al públic i incombustió total per part del poeta. Així la meva preferida de sempre, “So Long Marianne”, conmovedora i bucòlica, tocada amb la banda, no em va estranyar que una part de la graderia al obrir-los el pas a la pista s´ avançéssin com posseïts directes cap a l´escenari. I la festa seguia, ballant i corejant “First We Take Manhattan” o plorant amb la preciosa “Famous Blue Raincoat”. O aquell moment de les Webb Sisters amb “If It Be Your Will” i “Chelsea Hotel n.2”, o també els solos que van oferir cada músic, que lluny de ser pesats van ser frescos i àgils, o el ritme de “Closing Time”...
Però per desgràcia tot el que comença s´acaba, i el final el va posar un simpàtic “I Tried To Leave You” on els jocs de paraules van sorgir amb “I Hope You´re Satisfied”, i la “Whither Thou Goest” cantada a Capella just abans de dessitjar-nos enmig de reberències que les nostres vides fóssin tant dolces com una poma banyada en mel, sense menció dels agraïments a la nostre hospitalitat i altres flors que ens va anar tirant. I arribats aquest punt, els nostres aplaudiments insaciables van veure com s´esfonia de l´escena fràgil i humil alhora que ferm i grandiloqüent, i va ser aquí quan em va invair aquella amarga sensació de tenir la quasi certesa que seria el darrer concert seu que mai més viuria en directe.

SETLIST

SET I
Dance Me To The End Of LoveThe Future, Aint No Cure For Love, Bird On The Wire, Everybody Knows, In My Secret Life, Who By Fire, Hey That's No Way To Say Goodbye, Lover, Lover, Lover, Waiting For A Miracle, Anthem
SET II
Tower of Song, Suzanne, Sisters Of Mercy, The Gypsy's Wife, The Partisan, Boogie Street, Hallelujah, I'm Your Man, Take This Waltz

BISOS:
So Long Marianne, First We Take Manhattan, Famous Blue Raincoat, If It Be Your Will, Chelsea Hotel n. 2, Closing Time, I Tried To Leave You, Whither Thou Goest
Per Àlex Guimerà

lunes, 21 de septiembre de 2009

MR. BIG : Reunion Tour 2009.



A principios de este año se anunció el regreso y la gira de reunión de MR. BIG, con motivo de su 20 Aniversario. En un principio, dicha gira de reunión sólo consistiría en una serie de conciertos por tierras niponas, junto con el lanzamiento de su enésimo disco de grandes éxitos " Next Time Around " y la grabación de un Dvd de uno de estos conciertos, " Back to Budokan ".

Posteriormente y para alegría mayúscula de muchos, se anunciaría que dicha gira de reunión les traería a Europa y las fechas de la ya mencionada gira. Una gran noticia la reunión & gira de esta mítica banda de Hard Rock, formada en los EEUU en 1989, que durante estos días nos visitan,


18-09-09 - Madrid - La Riviera.
19-09-09 - Bilbao - Rockstar Live.
21-09-09 - Barcelona - Bikini.


y que regresan con su formación original, Billy Sheehan (bass), Paul Gilbert (guitar), Eric Martin (voice) y Pat Torpey (drums).



Con dicha formación grabaron 4 discos, Mr. Big (1989), Lean Into It (1991), Bump Ahead (1993) y Hey Man (1996). Posteriormente Paul Gilbert abandonó el grupo en 1996 y fue sustituído por Richie Kotzen (ex guitarra de Poison), con quien grabaron los discos Get Over It (2000) y Actual Size (2001).

Los cuatro discos son imprescindibles, pero hay que destacar estas dos joyas de Hard Rock,

Lean Into It


Bump Ahead


y el concierto Mr. Big Live ( Live in San Francisco ) que grabaron en 1992.


Alive and Kickin'!


by Juanjo.