No érem pocs els que frisavem perquè arribés el divendres 28 de maig per anar al recinte del Park del Fòrum i poder gaudir així d´ un dels concerts més atractius del carregat panorama rocker de Barcelona d´ enguany. Es tractava del retorn dels Pixies a terres catalanes, que ja havien tocat també en l´ immillorable entorn del Primavera Sound anys enrera, just l´ any del seu reagrupament, per vols del 2004.
Amb l´ escrupulosa puntualitat que marquen aquests events Frank Black, Kim Deal, i els menys populars David Lovering i Joey Santiago (darrere d´ una gorra) van aparèixer a l´ escenari com a velles relíquies del rock independent que són. Amb un aspecte que els permetria passar desaparcebuts a la parada del metro del barri o fent cua al supermercat de sota de casa, de nou em vaig quedar sorprès que puguin agafar els seus instruments i els toquin amb aquella estridència i energia, cantant sobre Ovnis, incest, la Bíblia o el suïcidi.
Sempre han estat músics i prou, al marge d´ actituds o posades en escena, revolucionaris en el seu moment i precursors del rock alternatiu nord americà dels noranta, és inabastable la llista de grups en els que han deixat empremta, i els que els seguiran. I ara els teníem davant nostre.
Per començar a fer boca, la instrumental “Cecilia Ann” amb tot l´ arsenal guitarrer surf de ple, una manera ideal per arrencar motors, de fet amb ella obren totes les seves audicions. En acabat els contrasts melòdics dels baix – alt de seguida els van fer palesos amb temes com “Bone Machine” o “Gouge Away” o la dolçor pop amb “Wave Of Mutilation” o “Monkeys Gone To Heaven”.Entremig uns tímids “Hola” i “Gracias” del refetó frontman i un educat “Gracias por invitarnos” de la Kim Deal que també va saber interpretar com mai “Caribou”. Els seus arguments eren musicals. I si bé es pot dir que no tenen la frescor juvenil d´ anys ençà, va quedar clar que cada un dels acords dels temes que van tocar els defensaven de manera aferrissada, inclús diria que es nota que se ´ls han fet més seus amb el temps. Tampoc crec que hagin envellit perdent força, tot i que per posar un però, potser sonen excessivament cuidats i pulits, menys distorsionats i espontanis que antany.
D´aquesta manera els hits anaven passant un a un, la bestial “Tame”, les esperades i aclamades “Debaser” i “Here Comes Your Man”, la spanglish “Isla de la Encanta”, la refrescant “Holyday Song”, la femenina "Allison".... I després de fer una finta de marxar-se, amb amables salutacions a l´audiència van tornar amb “Gigantic”, de nou amb la veu de Deal, i la darrera, la immortal i igualment intel·ligible “Where Is My Mind”.
I així va concloure el meravellós espectacle musical, dibuixant en mi un somriure de satisfacció per haver vist a uns llegendaris rockers que figuraven en la meva llista de pendents, havent saciat de ple tota la meva fam acumulada des del dia en que vaig escoltar per primer cop aquest fabulós quartet de Boston.
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario