Feliç 2019 a tothom! Com és clàssic ja en el blog repassem els discos de l' exercici un cop l' any ha acabat. Quina millor manera de començar el nou! Un any acabat on la tònica ha estat la del retorn de moltes cares conegudes. Esperant que les nostres eleccions siguin del vostre gust, us convidem a escoltar-los. Com sempre: són els que estan, però no estan tots els que són.
CAR SEAT HEADREST- Twin Fantasy:
Sense cap mena de dubte un dels millors, si no el millor, elepés de rock de l' any acabat, si em permeten la llicència. De fet aquest disc va ser composat i ja gravat fa una pila d' anys, però el Will Toledo ha volgut tornar-lo a registrar per acabar de donar forma al que és un fabulós disc d' aquest sensacional projecte de rock indie americà on les influències del rock dels 90 són paleses en unes cançons que no només ens atrapen en ambients carregats de passió sino que aconsegueixen sorprendre' ns com mai. Pura evolució del rock.
Cançons preferides: My Boy,Beach Life-In-Death, Sober To Death,...
PARQUET COURTS - Wide Awake!:
Una de les bandes de la present dècada són sense dubte els "Parquet Courts". Publicant disc per any de de 2011 han sabut mantenir un nivell elevadíssim amb discos com aquest "Wide Awake!" on mesclen sons indies, dance, punk, post-punk i rock clàssic de mil influències. I és que la gran gràcia dels novaiorquesos és la seva capacitat de sorprendre' ns una i altre vegada mitjançant melodies contagioses. Que no parin!
Cançons preferides: Total Football, Wide Awake !, Tenderness...
J MACIS- Elastic Days:
El carismàtic líder dels Dinosaur Jr i el que clarament és un dels millors músics dels nostres temps, ha tret un senyor disc on mostra la seva cara més calmada i sensible. Amb les atmòsferes elèctriques en un segon terme, les composicions pop llueixen més que mai a base d' una instrumentació majoritàriament acústica i una sensibilitat que només els més grans tenen dins seu. Senzillament indescriptible.
Cançons preferides: See You At The Movies, Web So Dense, Elastic Days....
LEMON TWIGS- Go To School:
Curiós i sobre tot força imaginatiu el que fan aquest duet de germans (D' Addario) novaiorquès dotat d' una facilitat melòdica gens habitual els nostres dies. Amb "Go To School" s' han superat per crear una meravella amb forma d' òpera rock sobre un mico adolescent força irreverent i marcada pel glam dels seixanta tot i que les guitarres de tall punk de la Gran Poma també hi són presents. Canvis de ritme, riffs molt Queen, operetes i barroquisme en un disc tant desconcertant com tremendament descomunal i captivador.
Cançons preferides: Never In My Arms, Always In My Heart, Home Of A Heart (The Woods), Go To School....
SIMON LOVE- Sincerely, S. Love X:
Darrere d' aquest títol epistolar s' amaga un dels millors treballs de l' any provinent de Cardiff i signat pel que va ser el líder de The Loves, que amb el seu segon álbum en solitari aconsegueix atrapar-nos a base de dolces melodies, lletres sarcàstiques quan no absurdes, instrumentació clàssica carregada de violins, vents i pianos i sobre tot molt de barroquisme elegant. Perquè el rock i el pop també són deliciosos amb una mica de sucre.
Cançons preferides: Joey Ramone, I Fucking Love You, (Wy' d You Get That) Tatto Girl?.
COURTNEY BARNETT- Tell Me How You Really Feel:
Després del seu celebrat duet amb Kurt Vile, l' australiana va patir una important crisi creativa a l' hora d' afrontar el seu esperadíssim nou disc. Afortunadament les muses van estar de la seva part per treure aquest discarro on recupera les essències del seu refrescant indie del debut "Sometimes I Sit And Think, Sometimes I Just Sit" (2015) al que afeageix maduresa en les lletres i una instrumentació molt cuidada entre encertadíssimes melodíes. Un clàssic per aquest 2018.
Cançons preferides: Charity, Nameless, Faceless, I' m Not Your Mother, I' m Not Your Bitch.
KURT VILE - Bottle It In:
A l' igual que la seva companya sembla que la col·laboració de l' any passat també li va sentar bé, doncs el Kurt Vile ha donat amb el disc perfecte, el seu "Coney Island" particular a base de mitjos temps que neden entre el folk-rock, la psicodelia i el country rock més calmat, on la veu sona greu i displicent (Lou Reed?), les guitarres ben trenades i unes lletres que per la ocasió venen inspirades en els seus odiats viatges en avió. L' ex War On Drougs creix i creix i nosaltres no fem més que alegrarnos-en.
Cançons preferides: Loading Zones, One Trick Ponies, Rollin With The Flow.
ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVERS- Hope Downs:
Provinents de Melbourne (Australia) aquesta banda recuperen un cert indie rock que semblava en extinció on les influències de grans formacions como els Feelies, The Soft Boys o els mites australians The Go-Betweens són evidents alhora que han dut frescura al món indie. Guitarres lluminoses, ritmes pop frenètics i molta hipnosi juvenil.
Cançons preferides: Talking Straight, Time In Common, Sister' s Jeans.
CALEXICO- The thread that keeps us:
Aquests clàssics del rock fronterer es reinventen a cada disc que passa. Si en les dues anteriors entregues tiraven molt d' indie rock, ara la cosa va en clau alt-country, tot sense perdre les seves essències tex-mex. Distorsions entre ritmes llatins, trompetes, ambients confosos, so lo-fi,... i per damunt de tot cançons capaces de transmetre emocions. Uns clàssics del rock, vaja.
Cançons preferides: End Of The World With You, The Town & Miss Lorraine, Music Box.
ERZA FURMAN- Transangelic Exodus:
Un altre dels grans noms de la nova generació de creadors del rock és aquest trans d' orígen jueu que és capaç de juntar en les seves cançons la dolços del pop dels 50, la èpica del glam, els ritmes de la new wave i la llibertat de l' indie, per treure discarros com aquest on els climes angoixants i obscurs s' imposen com a forma d' expressar la seva disconformitat amb la societat. Genial!
Cançons preferides: Suck The Blood From My Bound, No Place, Love You So Bad.
ARCTIC MONKEYS- Tranquility Base Hotel & Casino:
Són potser la millor banda de rock de la seva generació, liderats per Alex Turner han sabut evolucionar i reinventar fórmula sense abandonar el camí del rock en el seu estat pur. Amb el nou treball - s' ha fet esperar més del que voldríem - , demostren com saben evolucionar ja que han trencat tots els esquemes per crear un univers musical nou regat amb dosis de rock del Bowie de l' època d' "Station To Station", elements de Scott Walker i inclús del Marvin Gaye més místic.
Cançons preferides: One Point Perspective, Tranquility Base Hotel & Casino, Four Out Five.
THE SHEEPDOGS- Changing Colours:
Discarro de rock clàssic el que han tret aquests canadencs. I és que en un any marcat per la mediocritat de les llistes mainstream discos com aquests ens recorden el que ens agrada del rock. Riffs de guitarres, solos de hammond, veus poderoses, rebel·lia i lletres plenes de poesia en una barreja de soul, blues que només el rock sureny és capaç. Pels amants dels Allman Brothers, els Lynyrd Skynyrd i el rock dels setanta aquest serà el seu disc del 2018.
Cançons preferides: Nobody, You Got To Be A MAn, Born A Retless Man...
KYLE CRAFT- Full Circle Nightmare:
Ens va deixar flipats amb el seu debut fa dos anys i ara ens confirma que allò no era flor d' un dia, doncs aquest "Full Circle Nightmare" tot i no arribar a les cotes de l' anterior, arriba a atrapar de la mà d' un rock de taberna on els pianos honk-tonk, les panderetes i els hammond complementen una veu que no té preu i unes composicions que segueixen mirant al rock dels setanta, a Bowie i a Dylan.
Cançons preferides: Fever Dream Girl, The Rager, Exile Rag.
ANNA CALVI- Hunter:
Un altre dels noms femenins que més hem escoltat aquest any ha estat el d' Anna Calvi qui¡ amb el seu tercer àlbum ha acabat de despuntar, sent comparada per molts amb PJ Harvey i Patti Smith. I la veritat és que aquí ens dona deu bones raons pels elogis amb la seva forma especial i inclús teatral de cantar, capaç de jugar amb els falsets però també de donar amb les notes impossibles, amb la seva guitarra carregada de personalitat, els seus ritmes primaris, els pianos vuitanters i un missatge de llibertat sexual que ha tingut molta acceptació entre els seus molts nous fans.
Cançons preferides: As A Man, Don' t Beat The Girl Out Of My Boy, Eden.
THE GOON SAX- We' re Not Talking:
Amb el seu debut de fa dos anys se' ls conèixer com la banda del fill de Robert Forster de The Go-Betweens. Ara el trío continúa sent jove però ja han demostrat sobradament que tenen personalitat propia. Sobre tot si publiquen discos como aquest on el seu pop de tall twee du moltes influències del indie dels 80 y 90 (penso en Violent Femmes, GB, Belle & Sebastian, Smiths,...), però també duen quelcom de la Velvet Underground. Sentiments juvenils aussies canalitzats, perfectes i directes peces pop.
Cançons preferides: Make Time For Love, Love Lost,A Feww Times To Many.
HAWK- Bomb Pop:
El disc power pop de l' any arriba de la súper banda que ha organitzat el músic de Chicago David Hawkins que s' ha reunit amb Gary Louris (Jayhawks), el batería dels Attractions d' Elvis Costello, Pete Thomas i Ken Stringfellow de The Posies. El resultat aquest enorme i refrescant tractat de pop poderós ple de les millors influències de rock clàssic però alhora força novedós. Llàstima que al nostre país tindrà poca difusió.
Cançons preferides: Allison' s Gone, Mrs. Anderson, I Lied.
THE JAYHAWKS- Back Roads And Abandoned Motels:
La tornada dels de Gary Louris ha estat millor que mai amb aquest disc carregat de melancolia lluminosa que tant bé saben manufacturar. Onze noves peces de rock americà que van ser composades amb i per ser cantades en duet amb d' altres músics (Jakob Dylan o Dixie Chicks) i que finalment han quedat en mans dels falcons que de nou fan palesa la seva gran capacitat interpretativa a base de jocs de veus, pianos delicats i guitarres rurals.
Cançons preferides: Everybody Knows, Bitter End, Bird Never Flies.
STEPHEN MALKMUS - Sparkle Hard:
Un dels nostres rockers favorits i que rarament ens falla és l' ex- Pavement que lluny de buscar revivals s' ha establert amb els seus Jicks publicant el seu setè disc en solitari on el low-fi i el so velvet de la seva antiga formació se substitueix per un tractament pulcre i treballat made in San Francisco (¿Grateful Dead?) en unes peçes que continúen sent d' estructura lliure i sorprenent.
Cançons preferides: Middle America, Shiggy, Refute.
JONATHAN WILSON- Rare Birds:
Immers a la gira de Roger Waters Us+Them fent els papers de cantant (aka David Gilmour) i en ocasions de guitarrista principal, el Jonathan Wilson ha publicat el seu tercer treball on precisament les influències de Pink Floyd i dels sons dels anys 70 són paleses en les 13 peçes. Melodies que embolcallen, passatges somiadors, delicadesa i una producció marca de la casa immillorable.
Cançons preferides: Trafalgar Square, Over The Midnight, Loving You.
GRETA VAN FLET- Anthem of the Peaceful Army:
Aquest quartet està format per dos bessons Jake (cantant) i Josh (guitarra) Kiszka de tan sols 22 anys, el seu germà petit Sam (baix i òrgan) i el seu amic Danny Wagner (bateria) ambdós de 19 anys. Malgrat la seva joventut ja tenien dos EPs publicats i una reputació a base de guitarrassos, poderosa veu i una secció rítmica trepidant. Amb la evident comparació permanent dels Led Zeppelin, veurem cap a on dirigeixen una carrera que arrenca amb moltes ganes i talent.
Cançons preferides: When The Courtain Falls, You' re The One, The Cold Wind.
THE BEVIS FRONT- We' re Your Friends, Man:
Aquest disc va sortir quan la majoria de les llistes del millor de l' any ja estaven fetes, demostrant que fins el 31 de desembre no està tot el peix venut. I és que aquests britànics sorgits de l' escena indie de finals dels 80 (molts paral·lelismes amb els Dinosaur Jr) han tret un dels millors treballs de l' exercici de 20 temes plens de guitarres arrabatedores, melodies hipnòtiques i energia indie rock digne de les millors joves bandes. No se' l deixin perdre.
Cançons preferides: We' re Your Friends, Man, Lead On, In The Leaves.
MONTERO- Performer:
El disc psicodelic de l' any, ve de Melbourne - quin anyada australiana tant bona! - i d' aquest projecte darrere el qual s amaga Ben Montero, un petit geni dotat d' una sensibilitat musical que mira directe als sons lisèrgics dels seixanta (als Beatles del Sgt Peppers), però també al synth pop dels vuitanta i que l' agermana amb gent com els MGMT o al Jacco Gardner. Bones veus, melodies dolces, arrenjaments de somnis i molt color.
Cançons preferides: Performer, Montero Airlines, Vibrations.
YO LA TENGO- There's A Riot Going On:
Uns que sempre hi han de ser presents en les llistes del millor quan treuen disc són els Ira Kaplan i companyia. Per aquest any han decidit cap a la seva versió més calmada i ambiental en un disc forjat des de la improvització i gravat en els estudis casolans i sense assajar. Ambients espectrals, delicadesa, bellesa i sensacions són el que de nou ens aporten aquest trio pels que la música és un camí de constant profundització.
Cançons preferides: Shades Of Blue, For You Too, Polynesia 1.
THE CORAL- Move Throught The Dawn:
Sense fer quasi soroll, els de Liverpool s' han llaurat amb una carrera força interessant i equilibrada publicant treballs com aquest - el que fa el 9è - on les reminiscències dels sons dels seixanta de bandes com Love, Buffalo Springfield o els evidents Beatles es fan palesos malgrat la portada ens despisti cap a textures pop més electròniques o sintètiques. De nou els Coral mostren que van contra les modes i com quasi sempre aconsegueixen encertar.
Cançons preferides: Eyes Like Pearls, Sweet Release, After The Fair.
EELS- The Deconstruction:
El nostre barbut preferit va publicar a principis d' any el seu enèssim (però no per això a menys tindre) elepé. De nou amb el seu blues-Soul de nou mil·leni regat per un imaginari propi que ens transporta a un univers sonor plagat de ritmes impossibles, passatges delicats, cançons de cuna i rock d' home llop.
Cançons preferides: Bone Dry, You' re The Shining Light,
BONUS TRACK:
SHAME - Songs Of Praise:
Fundats al 2014, aquest quintet londinenc ha anat llançant uns EPs d' avançament de la mà de Rough Trade creant unes espectatives que s' han confirmat amb escreix amb el seu elepé de debut on els sons post punk mesclen influències de l' indie dels 80 com els Joy Division, Smiths o Soft Pack . Salvatges i enèrgics. L' enèssim hype britànic en època de vaques flaques? el disc és francament bo.
Cançons preferides: One Rizla, Tastless, Angie.
