jueves, 2 de enero de 2014

MILLORS DISCOS DEL 2013 (II) MENCIONS ESPECIALS VETERANS:

Com ens agraden els vells rockers de sempre. En un any en que hem perdut a un dels més grans, en Lou Reed, anem a repassar a un póquer de cracks que ens han sorprès amb nou material on segueixen donant lliçons magistrals de música. Un respecte a la tercera edat del rock!
 
1) PAUL MC CARTNEY- NEW:
                   

L' inquiet ex-Beatle torna amb la seva millor versió amb un "nou" disc sota el braç, ple de sorpreses. Amb una portada futurista a base de llums de neó, el llarga durada du una bona càrrega de cançons pop optimistas i enèrgiques, la producció de les quals les fan brillar  especialment. El prestigiós i eclèctic equip de tècnics d' estudi amb els que s' ha rodejat ha generat un disc que sona rabiosament actual on s' inclouen cançons per a tots els gustos: Electro-pop (Appreciate), Folk minimalista (Early Days), Power Pop (Save Us), Alt-Country (Turned Out), baladas fosques (Road), Blues (Get Me Out Of Here) i molt pop de sempre (New, On My Way To Work, I Can Bet,...).  Afortunadament la xistera del bo del Paul ha tornat repleta , demostrant que la seva inventiva les seves inquietuts no semblen tindre fi ni esgotar-se en la seva vigorosa vellesa. Lunny queda la seva darrera passa. Amén.

Cançons Preferides: Save Us, Early Days, New.


2) DAVID BOWIE - THE NEXT DAY:

                        

 
Després de deu anys de silenci, i gravat de manera clandestina amb el recuperat Tony Visconti ( productor de moltes de les millors obres del "Duc Blanc"), "The Next Day" ha estat molt ben acollit per la crítica especialitzada. Rao no els faltava ja que en l' interior de la controvertida portada (un collage de la portada del "Heroes" de 1977) trobem una compilació de rock elegant, madur,  i  fosc, on repesca diferents sonoritats de les seves  etapes mentre reflexiona sobre el pas del temps i la melancolía de mirar enrera. Un intel·ligent i ambiciós disc que guanya amb les escoltes, i que es troba a l' alçada del qui el signa.  Només ens queda somiar perquè, a més, vingui acompanyat d' una gira.

Cançons Preferides: Next Day, The Stars (Are Out Tonight), Were Are We Now.


3) ERIC BURDON- TILL YOUR RIVER RUNS DRY:

                        

Amb 72 anys aquest animal del rock es manté exultant i força actiu. A finals de gener va publicar aquest àlbum el qual  li va servir d' excusa per embarcar-se en una gira pels EEUU i per algunes ciutats europees, entre els quals, s' incloïa Barcelona, on va actuar el més de maig i va demostrar com d' intactes manté les seves aptituts vocals i el seu esperit rythm ' n blues. Un esperit  omnipresent en les cançons d' aquest "‘Til Your River Runs Dry", on rendeix tribut al gran Bo Diddley amb ” Before You Accuse Me” i amb una peça propia anomenada “Special Bo Diddley. Amb d' altres com  “When I Was Young”, “Water” o “27 Forever” fa un exercici de nostàlgia alhora que sonen vives i actuals.
 
Cançons Preferides: Water, 27 Forever, Before You Accuse Me
 


4) BOOKER T. - SOUND THE ALARM:

                          

El qui fora líder i multinstrumentalista de la banda d' acompanyament de la factoria Stax als seixanta (Otis Redding, Sam & Dave, Rufus i Carla Thomas,...) ha demostrat la seva supervivencia ben entrat el nou mil·leni amb el seu primer treball amb Stax Records després de 40 anys. Rodejat de joves veus negres (entre les quals hi ha la filla de Billy Withers) i amb uns teclats inimitables, "Sound The Alarm" és un bonic relat Soul que ens fa rememorar una época irrepetible que podem recuperar gràcies a la música. Passional i viu Booker T.
 
Cançons preferides:  Sound The Alarm, Fun, Broken Heart.

miércoles, 1 de enero de 2014

MILLORS DISCOS DEL 2013:



Aquest 2013 ha estat un bon any ple de debuts i recuperacions on els bons discos  han proliferat  per sort nostre. Aquí us deixem una mostra, que són els que més ens han agradat. Espereu que els gaudiu, tot dessitjant-vos un bon 2014 ple de discos rodons i cançons increïbles. Salut i rockandroll!


1.- THE FRATELLIS- WE NEED MEDICINE:




Després de cinc anys perduts, aquests escocesos amb nom de malvats dels Goonies han tornat per quedar-se amb un enorme disc fresc i directe que és pura tralla rock' n roll. Amb cançons d' aquelles que es fiquen al cap per no sortir, i melodies alegres, les influències glam-rock (Slade, T.Rex) marca de la casa segueixen per acoblar-se a un so pur americà (Aerosmith, Springsteen) en el que és probablement el seu millor treball fins a dia d' avui. Onze cançons que us dispararan directes a la pista de ball. 
Cançons preferides: Haloween Blues, This Old Ghost Town, Jeannie Nitro.
2.-  SUEDE- BLOODSPORTS:

El retorn dels Suede ha estat per la porta gran amb un disc on reemprenen les seves millors essències dels 90 de discs com "Dog Man Star" i especialment de l' incommensurable "Comming Up". Pop poderós amb reminiscències glam, melodies contagioses, guitarres enèrgiques tot sota l' especial dramatisme del carismàtic Brett Anderson. Bones cançons pop d' un nom que segueix deixant petjada.
Cançons preferides: Barriers, Snowblind, Hit Me.


3.-  THE STRYPES- SNAPSHOT:



Una alenada d' aire fresc aquests adolescents irlandesos que han publicat el seu disc de presentació després de forjar-se en directe prop d' any i mig i de treure uns fantàstics EP de temes propis junt amb versions de clàssics del rock. Com si arribessin del túnel del temps la seva música ens transporta al Londres dels seixanta amb unes influències clares com són els Stones, Them, Animals o els Beatles de l' època d´Hamburg. Pur rock' n roll espontani a base de molta energia, ritmes contundents i guitarres a tota canya. De moment han cridat l' atenció de bastantes velles glòries del rock, esperem que creïn tendència.


Cançons preferides: Blue Collar Jane, What A Shame, Hometown Girls.

4.- VERONICA FALLS- WAITING FOR SOMETHING TO HAPPEN:


Aquest any ens ha caigut el segon disc de la formació de Roxanne Clifford i James Hoare (Escòcia). Amb un so més refinat i lluminós que en el seu debut abandonen les reminiscències a la Velvet Underground per apropar-se als Belle And Sebastian dels darrers discs i inclús als Fleedwood Mac del Rumours. Cançons com "Broken Toy" transpiren molta emoció, melancolia, ritme i pop factoria Smiths i dels recents The Pain of Being Pure at Heart. Un bon hype de pop britànic que esperem que tingui una digne continuació.
Cançons preferides: Teenage, Broken Toy, Waiting For Something to Happen.

 
5.- FRANZ FERDINAND-RIGHT THOUGHTS, RIGHT WORDS, RIGHT ACTIONS:




Amb aquest flamant disc, els d' Alex Kapranos reemprenen el camí perdut amb ànsies de reconquerir el seu lloc en el panorama alternatiu recuperant el so vuitanter inicial d' aromes New Wave i post-punk. En els nous temes percebem guitarres nítides, ritmes contagiosos i una contundència garagera fabulosament produïda. Una bona noticia per a tots els qui hem passat tants bons moments ballant al so d' aquesta banda amb nom d' arxiduc austríac.
Cançons preferides: Righ Action, Love Ilumination, Bullet.  
6.- YO LA TENGO- FADE:

Uns mestres de la música del nostre temps. La seva creativitat sembla no tenir límits. Aquest cop han aparcat les estridències - excepte a "Paddle Forward"-  que els han situat a l' olimp de l' indie rock per oferir-nos un disc "pensit" i fràgil en què les deu cançons semblen que es desfacin als nostres oïdes. Unes cançons difuminades i subtils riques de detalls instrumentals que brillen tant com ho fan els seus creadors en cada passa que donen. Honestos i genials, únics.
Cançons preferides: Ohm, Is That Enough,  Paddle Forward, Before We Run.


7.- IRON & WINE - GHOST ON GHOST:

El bo del Sam Beam ho ha tornat a fer: sorprendre' s i atrapar-nos en les seves xarxes. Ho diem un cop escoltat a fons el seu nou disc on el folk és el fil conductor a través del qual ens va introduint d' altres gèneres: jazz  (‘Lover´s Revolution’), soul (‘Caugt In Brairs’, ‘Winter Prayers’),  blues (‘Grass Widows’), pop (‘Grace For Saints And Ramblers’, ‘New Mexico´s No Breeze’) i inclòs el  funk (‘Singers And The Endless Song’) . Tot i que els millors paisatges els trobem de nou en els temes més  comercials (‘The Desert Babbler’ i ‘Baby Center Stage’), on el barbut  cantautor ens hipnotitza amb la seva dolcesa vocal i especial delicadesa al tractar les melodies.
Cançons preferides: Grace For Saints And Ramblers, The Desert Babbler, Baby Center Stage,


8.- THE NATIONAL- TROUBLE WILL FIND ME:

El sisè àlbum dels de Matt Berninger potser no supera les elevades fites dels seus predecessors, no obstant es tracta d' un encertat i deliciós treball ric en detalls i amb un recompensat esforç de creació i producció. Amb "Trouble Will Find Me" The National exploren sonoritats  des de la calma i la serenitat alhora que tornen  a explotar les seves millors virtuts de sempre: la profunditat d' una veu que no té preu, la temàtica existencialista, una variada i acurada instrumentació i també l' hàbil i redoblada bateria que aquest cop no es troba tant omnipresent.
Cançons preferides: I Should Life In Salt, Heavenfaced, Pink Rabbits.


9.- ROBYN  HITCHCOCK - LOVE FROM LONDON:


L' heroi de culte psicodèlic ha complert aquest any els seixanta, i amb ells s' ha regalat el seu dinovè treball fora dels Soft Boys. "Love From London" és compacte i substanciós tot evocant el pop dels 80 de la seva època amb els "Egyptians" mentre ens canta a l' optimisme i a la fe humana en aquests temps de tanta convulsió. Potser l' anglès no té gaire popularitat ni el reconeixement degut, però sempre té coses interessants a oferir-nos. Estarem atents al seu següent moviment.
Cançons preferides: Harry' s Song,  Death And Love,  End Of Time.


10.-  QUEENS OF THE STONE AGE- ...LIKE CLOCKWORK:

Un dels noms més importants de la dècada anterior a creat molta expectació a abans de treure el seu sisè treball. Sis anys d' ençà del "Era Vulgaris" (2007) són un espai massa gran  per uns QOTSA  que treien disc cada dos anys i que han estat entretinguts amb d' altres projectes ( Eagles Of Death Metal, Death Weather,...). Afortunadament l' ansiada espera ha pagat la pena ja que les reines tornen a mossegar  amb un discàs on experimenten camins del rock alhora que sonen directes i contundents. Estructures metal, guitarres plenes de matitzos, balades intimistes, una miqueta de blues, misteri, pianos, ritmes colpidors,....I com ens tenen acostumats no falten les col·laboracions de noms coneguts, en aquest cas, d' Elton John, Alex Turner i l' omnipresent  Dave Grhol . God Save The Queens!
Cançons preferides: I Sat By The Ocean, My God Is The Sun, Fireweather Friends.


11.- CAMPER VAN BETHOVEN-  COSTA PERDIDA:
                                          

Llegendes dels 80 per recuperar ells vells (i bells) sons de la música més tradicional americana i dur-los al món alternatiu. Aquest any han tornat després de quasi 10 anys de silenci amb aquesta "Costa Perdida" on trobem de tot: balades folk, mig temps pop, americana, ska (???) i moltes reminiscències country. Un disc elegant i complert que es deixa escoltar molt fàcil tant per els fans dels Camper de tota la vida com per als nou vinguts.  
Cançons preferides: Too Hight For The Love-in, Peaches In The Summertime, La Costa Perdida.


12.- JONATHAN WILSON – FANFARE:


Aquest disc d' aquest  neo hippie anomenat Jonathan Wilson confirma un talent d' un home que ha acompanyat en gires a grans com Neil Young, Wilco  o Jackson Browne, i produit a  Elvis Costello qui va animar-lo a treure un disc. El que va fer el 2011 amb “Gentle Spirit”, i ara amb aquest refinat tractat de melancolia esperançadora que ataca directe als sentits, abordant com ningú el llegat del pop, folk, progressive-rock  i la psicodelia dels seixanta i setanta. Un portentós i polifacètic músic a reivindicar  com  ho és el seu segon i complex llarga duració, el qual s' ha de degustar paulatinament per poder apreciar els seus infinits matisos. No apte per a impacients. 

Cançons preferides: Love To Love, Moses Pain, New Mexico.
13.-VAMPIRE WEEKEND- MODERN VAMPIRE IN THE CITY:
                                          
Els novaiorquesos han publicat el seu tercer llarga duració un cop establerts a l' olimp del indie-rock on continuen amb el seu  pop lluent i melós, amb influències rítmiques africanes. Amb un treball força madurat i matitzat, amb lletres més cuidades i pensades (A "Hudson" per exemple reflexionen sobre el pas del temps), han sabut trobar l' equilibri perfecte entre les balades i els mig temps ( a destacar la fràgil "Step") amb hits destinats a la pista de ball (com "Diane Young" o "Worship You").  Es "Modern Vampires In The City" un disc on  els VW donen un pas endavant per anar definint una carrera musical amb molta personalitat i atractius suficients per poder mantindre el seu estatus. 
Cançons preferides:  Step, Diane Young,  Hudson.
14.- MILES KANE- DON' T FORGET WHO YOU ARE:


Miles Kane s' ha encumbrat per mèrits propis en un dels clars referents actuals a les illes. Sense inventar res de nou, canalitza a través de melodies rodones les ensenyançes del millor rock britànic de les darreres dècades i ho rega amb una energia i entrega que es desprèn en les gravacions i que es pot comprobar en directe. Amb aquest segón disc, a més, ha millorat el que va fer a "Colour Of The Trap", gràcies a perles com la que titula el disc o "Fire In My Heart", aquesta amb un piano memorable. Disc imprescindible per aquells nostàlgics dels Smiths, dels Jam, del "Brit-Pop" i, com no,  del so Mersey.


Cançons preferides:  Don' t Forget Who You Are, Out Of Control, Fire In My Heart.

15.-  BRENDAN BENSON- YOU WERE RIGHT:
                                          
                        

Un dels darrers discs en entrar a la llista és aquest "You Were Right" d' aquest inquiet, creatiu, sofisticat i discret multinstrumentalista anomenat Brendan Benson. El qui fora geni a l' ombra de  Jack White a "The Raconteurs", acaba de publicar el seu sisè disc en solitari després del notable "What Kind Of World" de 2012. Amb el seu rock extemporani d' influències del millor del rock dels setanta (power pop, rock sureny, rythm ' n blues,...) exhibeix de nou peçes sorprenents a base de bones melodies i execució espontània.   Un bon treball d' un músic que a ningú hauria de passar per alt.
Cançons preferides: Diamond, I Don' t Wanna See You Anymore, Oh My Love.


16.- ARCTIC MONKEYS- A.M.



Amb aquest "AM" els micos de l' àrtic han donat de nou un gir artístic respecte als anteriors treballs. En aquesta ocasió han adoptat  textures blues, ryhthm n’ blues i inclús algo hip-hoperas, recordant en ocasions als Black Keys més pausats sense perdre la identitat. Mantenint intacte el seu esperit rocker de sempre, a base de contundència guitarrera i la potentent batería marca de la casa, el disc confirma la maduresa d' una agrupació que poc a poc es va confirmant com a un dels clars referents del rock dels darrers anys

Cançons preferides: R U Mine, Do I Wanna Know?, Mad Sounds.


17.- KINGS OF LEON- MECHANICAL BULL.



Els germans (i cosí) Followill han lograt fer el que potser és el seu treball més complert, en la seva fusió perfecte de rock clàssic americà i indie, amb temes força potents on les guitarres sonen èpiques i la veu del Caleb dramàtica com mai. Lluny queden aquells paios freaks que fa deu anys van saltar a la fama amb els seus bigotis i amb el rock sureny de temes com "Red Morning Light"  i "Molly Chambers". Disc a disc han anat creixent i ara ja són autèntiques rock stars. Bentrobat "Toro mecànic".

Cançons preferides: Supersoaker, Rock City, Temple.



BONUS TRACKS:


18.- FRISKA VIJOR- REMEBER OUR NAME
19.- FOXYGEN - WE ARE DE 21ST CENTURY  AMBASSADORS OF PEACE AND MAGIC

20.- FOALS- HOLY FIRE

21.- ADAM GREEN & BINKI SHAMPIRO

22.- JACCO GARNDER - CABINET OF CURIOSITIES
23.- MANIC STREET PREACHERS- REWIND THE FILM
24.- ARCADE FIRE- REFLEKTOR
25.-  EDITORS- THE WEIGHT OF YOUR LOVE

martes, 31 de diciembre de 2013

JONATHAN WILSON – FANFARE :




Este disco no estuvo entre las listas de los mejores álbumes del 2013, pero méritos para estarlo los tenía y muchos. Firmado por un neo hippie llamado Jonathan Wilson cuyo talento no ha pasado desapercibido por mayores como Neil Young, Wilco o Jackson Browne, quienes lo han secuestrado de gira, o como Elvis Costello quien tras sus labores a la producción le animó a sacar un disco. Y lo hizo, vaya si lo hizo: primero en 2011 con “Gentle Spirit”, luego en 2012 gravando una fabulosa versión de “Isn’ t It a Pity?” de George Harrisson con las voces de Graham Nash inclusive; y el año pasado con este refinado tratado de melancolía esperanzadora llamado “Fanfare” que ataca directo a los sentidos, abordando como nadie las enseñanzas del pop, folk, progressive-rock y psicodelia de los sesenta y setenta.

Tan solo poner el vinilo ya escuchamos unos amables pianos que rompen un inquietante sonido del viento antes de despegar con una triunfal artillería instrumental en la canción que nombra el disco : redobles de batería, teclados, violines, sintes, saxos… y la voz de nuestro nuevo amigo que recuerda al Jeff Lyne de los setenta, el de la E. L O, grupo al cual evocan algunos pasajes de este mayestático disco. La delicadeza psicodélica la trae la epistolar “Dear Friend” con desarrollo de guitarra digna de la mejor tradición. Una guitarra que aparece también en “Lovestrong” cuando se abandona la fragilidad del piano inicial.
Y qué decir de la maravilla country- pop “Love To Love” recuerda a un cruce entre Ryan Adams y Jeff Tweeddy (Wilco) en un medio tiempo que cala los huesos, o del rock fronterizo de “Desert Trip” que es suave como la arena al viento.
La portentosa “Futur Vision” es un delirio para los oídos a base de voces compactadas, instrumentación cambiante, ritmos cautivadores y un piano que se desvanece en los instantes finales.
En “Moses Pain” se desnuda con la guitarra acústica, demostrando que lejos de los arreglos y la instrumentación cargada su música tiene sustancia.
“Fazon” es algo funky y bastante soft-rock aunque su final pueda parecer rock progresivo, género que aborda también en “New Mexico” con unas flautas dignas de los mejores Jetro Thull.
En definitiva estamos ante un portentoso y polifacético músico a reivindicar como lo es este segundo y complejo larga duración, el cual debe degustarse paulatinamente para poder apreciar sus infinitos matices. No apto para impacientes.

Por Alejandro Guimerà

Ver crónica en http://www.paisajeselectricos.com/2013/12/02/jonathan-wilson-fanfare/

martes, 24 de diciembre de 2013

MANIC STREET PREACHERS: Rewind The Film


 
A estas alturas de la película no vamos a reivindicar aquí a los galeses Manic Street Preachers. Con una carrera muy coherente siempre se han mantenido al margen del Mainstream - quizás lo rozaron con "This Is My Truth Tell Me Yours" en 1998 - y han explotado a la perfección su fórmula infalible:  guitarras frenéticas, dulces melodías  y letras incendiarias cargadas de compromiso social.

Con este "Rewind The Film" han decidido tomarse un respiro con un disco dónde  la política ha quedado aparcada parcialmente para centrarse más en la introspección personal y en la melancolía, mientras que los guitarrazos  han desaparecido- los guardarán para el próximo disco (o no) previsto para el año que viene "Futorology"-  y en su lugar han optado por un sonido acústico tan bien producido como relajante .  Contando con colaboraciones vocales de lujo como  son Richard Hawley y la cantautora Lucy Rose, han adornado más si cabía un disco que ya lucía bien de por sí.  Y es que el disco no se parece a nada de lo que los de James Dean Bradfield hayan hecho hasta la fecha, incluso su carismática voz en ocasiones  cuesta reconocerla.

Como una suerte de disco navideño, ideal para degustar tras los ventanales en un día festivo de nieve,  estamos ante los Manics más dóciles e íntimos, en ocasiones además algo épicos ("Anthem For a Lost Cause"), almibarados (  "4 lonely roads"),  tímidamente agitadores  ("30 year War") , instrumentales  ("Manorbier") o desnudos ("Running Out Of Fantasy" o "This Sullen Welsh Heart").  Si bien brillan con luz propia la marchosa y rimbombante "Show Me The Wonder"  y la celta "Rewind The Film", fabulosas piezas que rezuman villancico en sus melodías. 

Es "Rewind The Film" un trabajo reposado y manso, de unos tipos inconformistas. Pacífico y dócil, que choca con su etiqueta de beligerantes.  Un trabajo maduro y bondadoso,  a la fin. Doce canciones perfectas para poder encontrar esos espacios  de sosiego tan cotizados en estos días de tanta agitación. Como la navidad delante de la  chimenea.

 

lunes, 16 de diciembre de 2013

GRANDES DISCOS: New York Dolls (1973) por NEW YORK DOLLS:




Con solo dos álbumes, fugaces y prematuros, las muñecas de Nueva York se adelantaron a su tiempo e influenciaron a toda una generación de músicos. Surgidos en el mundo underground de la Gran Manzana a principios de los setenta con el poso dejado por la Velvet y tras la estela del Glam británico, este quinteto capitaneado por dos futuras leyendas, Johnny Thunders (en realidad John González, guitarra y voces) y David Johansen (voz principal), creó una sonoridad propia que entroncaba el glam rock con el rythm ' n blues más salvaje y el proto-punk, antesala del punk.
                                  
Su epónimo debut vino después de dos años de ardorosos directos - en los que telonearon a los Faces de Rod Steward - y el fallecimiento de su primer batería, el colombiano Billy Murcia. Al parecer este fue encontrado en su casa por una grupie, inconsciente por un colocón de caballo, quien no se le ocurrió otro remedio que meterlo en una bañera y embutirlo de café, lo que causó su ahogamiento. Con la nueva formación, el quinteto ya había adoptado su característica estética, esencia de su figura, a base de carmín y maquillaje, postureo,  exuberancia y mucha ambigüedad sexual. Siendo pioneros en América del denominado glitter-rock, de la que Bowie y Bolan eran referencia en Inglaterra, su provocación y atrevimiento no fue bien entendido, ya que en su país se veía como un lucha contra los prejuicios cuando de lo que se trataba era de una posición artística y estética. 
                                                                                          
Practicaban un rock' n roll primario y desacomplejado, que acogía influencias tanto de Chuck Berry (ojo al rasgueo de guitarra), como de los Rolling Stones más duros, o de bandas de rock sudoroso como eran los Stooges o MC5, aunque siempre con un ojo puesto en lo que se hacía desde Londres por sus compañeros de promoción. El impetuoso modo de tocar la guitarra de Thunders y la voz desgarbada y aullante de Johansen  - una especie de Mick Jagger barriobajero y mugriento -, eran santo y seña de este colectivo que se presentaron con este vinilo de portada  impactante. En ella los Dolls aparecen travestidos como si fueran prostitutas de las calles de N. Y.

Bajo el cobijo de la Mercury Records, esta obra capital del rock fue producida por Todd Rundgren  (ex líder del grupo de culto "Nazz" y futuro guitarrista de Meat Loaf), quien mitigó el rock resonante e inclemente de la banda propiciando un resultado algo mas pulcro y apto para ser comercializado.  

                                             

Aunque no puede decirse que fuera demasiado exportable el relato que hacían sus letras de los suburbios de la gran ciudad, donde la máxima "sexo, drogas y rock' n roll"  salía de las alcantarillas más sucias, tal y como años antes había retratado Lou Reed.Precisamente es lo que encontramos en incontinencias metropolitanas como "Subway' Train'" o "Trash", esta última con claro sonido punk. Como también "Bad Girl", que permite entender de dónde surgieron los Sex Pistols.  En “Vietnamese Baby”  es como si les hubiera dirigido el mismísimo Iggy Pop,  mientras que "Lonlely Planet Boy" es puro rolling stones, con su guitarra acústica, un saxo muy dócil y unas sútiles modulaciones de voz muy típcas de Jagger.  También lo es "Pills", directo del "Exile On Main Street". "Looking For A Kiss", en cambio es glam con un riff  ¿compiado? del "Get It On" de T. Rex.   El rock duro lo traen la tosca "Frankestein" y "Jet Boy" con sus descargas eléctricas infalibles.  Por encima de todas la dinámica "Personality Crisis", maravillosa canalización de rabia adolescente con pólvora rock' n roll, guitarras cortantes, pianos y mucho faranduleo.

                                          
A pesar de que este disco y el que le siguió " Too Much too Soon" (1974) no fueron comprendidos en su época, resquicios que quedaban de la Factory apadrinaron a los Dolls, deslumbrados e identificados con su actitud y su música. Pero también un manojo de jóvenes de la ciudad de los rascacielos los llegaron a adorar ciegamente, gestando a finales de la década dos movimientos rompedores como fueron el punk comandado por los Ramones, y la New Wave, amén de todo el elenco de la CBGB y otras deleidades como Patti Smith.  Queda claro, pues, la trascendencia de esta banda y de este disco que sirvieron de enganche entre el glam y el punk, pero también entre el rock stoniano y el ideario velvetiano con el rock embrutecido del futuro. Demasiado madrugadores, demasiado rápidos.



Por Alejandro Guimerà


PERSONALITY CRISIS

Well we can't take it this week
And her friends don't want another speech
Hoping for a better day to hear what she's got to say

All about that
Personality Crisis you got it while it was hot
But now frustration and heartache is what you got
(That's why they talk about Personality)

But now your wanna be someone.
Now you got to do somethin'.
Wanna be someone who cow-wow-ounts.
But you think about the times you did they took every ounce
When it sure got to be a shame when you start to scream and shout
You got to contradict all those times you were butterflyin about
(You was butterflyin')

All about that Personality Crisis
You got it while it was hot
But now frustration and heartache
Is what you got
—break—

And you're a prima ballerina on a spring afternoon (whistle)
Change on into the wolfman howlin at the moon (howl)

All about that Personality Crisis
You got it while it was hot
But now frustration and heartache
Is what you got

Now with all the crossin fingers that mother nature sends
Your mirrors get jammed up with all your friends

That personality - everything starts to blend
Personality - when your mind starts to bend
Personality - impression of a friend,
Of a friend, of a friend, of a friend, of a friend
Personality - wonderin' how celebrities ever met
(Look and find out on television)

Personality Crisis you got it while it was hot
Frustration and heartache is all you got, don't you worry
Personality Crisis please don't cry
It's just a Personality Crisis, please don't stop

You got to walk with Personality
Talk with Personality

martes, 26 de noviembre de 2013

THE STRYPES + ARCTIC MONKEYS EN BADALONA:



Sábado 16 de noviembre de 2013
Pavelló de Badalona (Barcelona)


                    


Con "AM" los monos del ártico han dado un giro artístico considerable respecto a su anterior trabajo. Adoptando texturas blues, ryhthm n’ blues e incluso algo hip-hoperas, mantienen intacto su espíritu rockero de siempre, a base de potencia guitarrera y esa batería contundente marca de la casa. Algo que pudimos gozar de pleno en su directo del pasado sábado en el Pavellón de Badalona.  
Antes los jovenzuelos The Strypes, con su vuelta al rock británico de los sesenta, dieron un concierto de casi una hora a base de garra, electricidad y mucha actitud. Como si quisieran acelerar las canciones de su disco debut para captar nuevos adeptos y no dejarse canciones en el tintero, aprovecharon su oportunidad y lograron conectar con un joven público que disfrutó con una música con la que ya disfrutaban sus abuelos. Da gusto ver a Ross Farrelly escondido tras sus gafas de sol a lo Eric Burdon y tocando la harmónica como nadie, a Josh McClorey tocar la guitarra a lo Brian Jones y dando brincos a lo Pete Towshend, a Evan Walsh coger las baquetas como los músicos de jazz y a Pete O'Hanlon rascar el bajo como nadie. Empezaron con el single “Mystery Man”, dispararon sus otros hits como “Blue Collar Jane”, la lenta “Angel Eyes” o “What a Shame” y se atrevieron con potentes versiones clásicas como “You Can' t Judge A book By The Cover” (Bo Didley), “I' m A Hog For You, Baby” (The Coasters) o “Heart Of The City” (Nick Love) ¡Fabulosos!
 

 
Ante esa exhibición los de Sheffield tenían el listón muy elevado y sin lugar a dudas lo superaron con su gran concierto Quizás el setlist andó algo cojo, con ausencias notables, pero la ejecución de las canciones fue a las mil maravillas. Atrás unas luces con las letras "AM" y con una iluminación muy acertada. Evitaron las pantallas y demostraron que el rock' n roll es directo y no requiere de filtros ni artificialidades. Además Alex Turner ha ido adquiriendo tablas en el escenario como perfecto frontman, conectando con el joven público que gozó como nunca entregado ante el directo que nos ofrecieron.




El repertorio, un setlist que en la gira ha sido casi idéntico en orden y contenido, alternó temas nuevos con temas de sus anteriores trabajos. Así, del ‘AM’ tocaron el single “Do I Wanna Know?”, la ardiente “Fireside”, la sensual “Why'd You Only Call Me When You're High?”, los falsetes de “One for the Road”, “Snap Out Of It” al puro estilo The Black Keys o para el cierre la esperada “R U Mine?”. Del anterior disco, ‘Suck It And See’ (2011), interpretaron las excelentes “She´s Thunderstorms”, Black Treacle” y “Recless Serenade”, poco para un disco tan mayor. De su aclamada opera prima surgieron, entre otras, “I Bet You Look Good On The Dancefloor”, “Dancing Shoes” y una acústica y descafeinada “Mardy Boom” en el bis, desperdiciando su ritmo contagioso. También aparecieron la imprescindible “Fluorescent Adolescent”, que bailó toda la muchedumbre, "Teddy Picker", "Brian Storm" (del Favourite Worst Nightmare) y “Crying Lighting”, “Pretty Visitors” (del menor Humbug). Por el camino se dejaron muchos temazos.
A pesar de todo, el directo no pudo decepcionar a nadie, quedando la sensación en el aire de haber visto un grupazo de nueva generación que mantiene viva la llama del rock a base de congregar día sí y día también a miles de chavales de veinte años que van a corear y aplaudir fielmente sus feroces guitarrazos.



Por Alejandro Guimerà



lunes, 11 de noviembre de 2013

DUNCAN DHU PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (BARCELONA 08/11/13):

 
 
 
 
 Antes del verano los donostiarras anunciaron su regreso al ruedo con la publicación de un EP con seis nuevos temas titulado “El Duelo”,  después de doce años sin sacar material nuevo. Además, a modo de nostalgia (aunque ellos lo negaron) pusieron a la venta una caja con  un completo recopilatorio de sus éxitos junto con un dvd con su último concierto de 1999  de la Sala Luz de Gas  de Barcelona. Pues fue en esta ciudad dónde se les vio juntos por última vez, y  la que han elegido para arrancar una gira que pasará por distintos puntos de España y también  por Latinoamérica. El reclamo tanto para los conciertos de la gira como para sus flamantes CDs es precisamente de lo que han querido rehuir: la añoranza de que un tiempo pasado siempre fue mejor. Pero que nadie se engañe,  su público lo forman treintañeros y cuarentones que los encumbraron a mediados de los ochenta, aquellos cuya juventud tiene como banda sonora sus canciones.
 

Con esta hambre de revivir en directo los éxitos de la banda se llenó por dos días el emblemático (y también corrompido) Palau de la Música Catalana, siendo el primero  a las nueve de un  largo y fatigoso viernes de otoño.
Al son de emblemáticas piezas de Elvis Presley la espera se hizo corta hasta que apagaron  las luces y  apareció  la banda al son de “Girl On The North Country” de Dylan-Cash. Y en tanto se escuchaba a aquellos dos mitos americanos aparecieron los nuestros para empezar a deleitarnos con un concierto de casi dos horas y media.
                                            
 Vestido con una camisa hillbilly que recordaba al mito del country-rock Gram Parson, Mikel Erentxun,  en todo momento en perfecta forma, hizo los honores de anfitrión de la fiesta cediéndolo en ocasiones  a su compañero Diego Vasallo , quien estuvo muy aclamado por el respetable. Sobresaliente la formación de acompañamiento,  con sus virtuosos y polifacéticos músicos - batería, teclados, bajo, guitarras, slides, voces,... -, quienes ayudan  al dueto a conseguir una acústica que vuelve a los orígenes mas rockabilly y menos pop con muchos elementos country y “americana”. Esa es precisamente la gracia del retorno, una agradable revisión de las canciones de siempre embalsamadas en un sonido rockero mas maduro que no priva (en tónicas generales) de su espíritu original.
A lo largo de la velada fueron surgiendo las piezas de nueva cuña como “El Duelo”, “Cuando llegue el fin” o la versión de una canción menorquina cantada por Diego  que es “ Llora guitarra”, como sus últimas “Nada”,  “Siempre (al abandonarnos)”,  “Lobos” (del álbum “Crepúsculo” de  2001) o “La Herida” (“Colección” de 1999). Y poco a poco fueron desgranando los éxitos de siempre, aquellas que realmente habían motivado a un respetable cuya generación ya encara la madurez pero que se resiste a abandonar su espíritu joven. Hablo de “ A tientas”,  “La casa azul” (mas acústica), “Una calle de Paris”, “No puedo evitar (pensar en ti)”, “Palabras sin nombre”, “Rozando la eternidad” y un sinfín de títulos que me voy a dejar en el tintero.
Para nuestro pesar hay que decir que la voz de Diego se ha resentido bastante al paso del tiempo, y lo que era un atractivo de la banda – su timbre grave y profundo – se ha convertido en su punto débil – la fragilidad de unas cuerdas vocales  desfiguradas -. A pesar de ello, el bajista abandonó en numerosas ocasiones su bajo Hofner para abordar  el micrófono , como sucedió con la mítica “Rosa gris” a la que su armónica sustituyó la mandolina. A su favor, hay que decir que Vasallo es la parte oscura y misteriosa de los DD y la que les dota de cierta autenticidad  y misticismo rockanrollero. El músculo, la voz, la actitud, el dinamismo lo dio el bueno de Mikel, melodramático y romántico como siempre pero también pletórico y amable como nunca.
Para la recta final cayeron, entre otras,  las ansiadas  “Entre salitre y sudor”, “En algún lugar”, “Cien Gaviotas”, “Jardín de rosas”, y  “Esos ojos negros”, esta última para el segundo bis cuando todo el público puesto de pie la coreó reclamando la vuelta de los artistas.  
 
Y esta es la breve historia de un muy aconsejable directo de largo recorrido que pasó en un santiamén y que nos permitió gozar de unas muchas de las buenas canciones de una gran banda que en ningún lugar de ningún gran país se debería de olvidar.

Por Alejandro Guimerà


                                 


 

miércoles, 6 de noviembre de 2013

SUEDE AL RAZZ!!!


 
La barcelonina sala de concerts Razzmatazz és un lloc emblemàtic per a la mítica banda londinenca. Éssent sala Zeleste havien actuat diverses vegades (el 1994,1995, 1996, 1999,...) i amb la nova direcció l'any 2010 en la seva gira de presentació de l'àlbum recopilatori. A més, les seves cançons van ser estandards per allà els noranta en les mítiques sessions de divendres i dissabte de la discoteca "A Saco". És per això que els de Brett Anderson havien de tornar després del seu reeixit pas pel Festival Cruïlla. Amb el rejovenit so del seu nou àlbum "Bloodsports" - primer treball d'estudi després del menor " A New Morning" de 2002 - la formació es troben de gira de promoció en la qual van combinant els seus clàssics temes amb les gemmes de nova creació.
Però abans de l'esperat directe uns vells coneguts, els "Teleman", ja que a pesar que són una nova banda en realitat són una continuació dels "Pete And The Pirates", els qui van deixar clar que el seu estatus de teloners era circumstancial. Amb un so més pausat que amb la seva anterior formació, i elements electro-pop, van sorgir algunes melodies contagioses marca de la casa, com "Steam Train Girl" o "Cristina". Recomanables.

 

 
 
 A continuació l'entrada dels "velluts" vestits tots amb camisa negra menys el seu líder que la lluïa blanca. Després d'una arrencada melodramàtica al piano amb la vella "Two Of Us" , un "Hello Barcelona" i al tall. Cap treva per al respectable que no va deixar de saltar ni corejar perfectament dirigits pel bo de Brett els hits sorgits del "Bloodsports" - " Barriers", "Snowblind", "It Starts And ends With You"- i els rescatats dels noranta - "Filmstar", "Trash", "Animal Nitrate", "We' re The Pigs" -. A continuació una mica de descans i baixada de to, tot sigui dit, amb cançons menors del seu repertori com "Sabotage", "Killing Of  The Flasboy" (cara B), una versió descafeïnada i acústica de "Heroine" (era la primera vegada que la tocaven en directe) o "For The Strangers". Potser hagués estat millor alternar èxits amb tanta balada i mig temps, per allò dels contrastos. Aquesta segona part, més relaxada, va donar pas a un final novament arrollador amb les canonades pop "Sota Young", "Metall Mickey" i la esperadísima i imprescindible "Beautiful Ones", icona pop on els hi hagi. Quins salts!


Com ja sabíem el seu directe no defrauda, potent, guitarres trepidants, melodies envolupants de tota la vida, invitacions a ballar i saltar, la-la-lás per aquí i per allà, records d'adolescència per tots els trentanyers congregats i una infinitat de sensacions a les quals dubto que ningú a la sala deixés de sucumbir. I el bo de Brett, frontman pop per antonomàsia, desplegant la seva sex-appeal i carisma de llarg a llarg de l'escenari i capitalitzant el protagonisme de la seva banda, perquè Suede sempre ha estat seva malgrat el que diguin els defensors de Bernard Buttler. El seu estat de gràcia i vitalitat és la força dels seus directes per molt que els instruments estiguin perfectament engreixats.
I com a únic bis "New Generation", una joia del "Dog Man Star" (1994) que ens va fer acomiadar d'un concert que va permetre divertir-nos i gaudir de bona música pop, unes cançons que van marcar una època en la qual vam ser joves i a la qual vam tornar de nou ahir encara que fora per un breu espai de temps. 

                                       

SETLIST:

  1. Still Life
  2. Barriers
  3. Snowblind
  4. It Starts and Ends With You
  5. Filmstar
  6. Trash
  7. Animal Nitrate
  8. We Are the Pigs
  9. Sometimes I Feel I'll Float Away
  10. Sabotage
  11. The Drowners
  12. Killing of a Flashboy
  13. My Dark Star
  14. The 2 of Us
  15. Heroin
  16. For the Strangers
  17. So Young
  18. Metal Mickey
  19. Beautiful Ones
BIS:
  1. New Generation