BAND ON THE MOON: Homenatge a 31 anys de carrera dels R. E. M. a través de la seva discografia :

El passat dia 21 de Setembre el grup R. E. M. va anunciar a través de la seva pàgina Web oficial la seva separació després de 31 anys de fructífera carrera musical. Endarrera queden 15 discs d´ estudi, 85 milions de discos venuts a tot el planeta i el reconeixement de ser un dels grups de rock alternatiu més influents de tota la història. Per això hem volgut retre´ ls homenatge fent un repàs a la seva extensa i prolífera carrera a través dels seus discs, als que afegim un disc doble recopilatori amb 40 èxits de sempre que encara no ha sortit al mercat.

DISCOS D´ ESTUDI:

1983 – MURMUR (IRS)

Editat el 12 d´abril de 1983 i amb “Radio Free Europe” com a single de promoció, el debut dels R.E.M. va arribar en un moment en que la indústria musical americana necesitaba d´herois propis que superéssin la New Wave i el punk, on els anglesos tenien el monopoli. Al costat dels primers treballs de grups com Violent Femmes o Hüsker Dü aquest “Murmur” oferia una nova sensibilitat rockera que incloïa lletres críptiques i fosques al costat de sonoritats garage-pop d´arrel tradicional nordamericana.

Cançons preferides: Radio Free Europe, Talk About the Passion, Perfect Circle.


1984- RECKONING (IRS)

La comfirmació i consolidació va arribar amb els mateixos ingredients de l´òpera prima - armonies entusiastes, guitarres accelerades pop i l´espontaneitat del directe - amb peçes memorables com “So Central Rain”, “Pretty Persuasión” o “Don´t Go Back To Rockville”, aquesta darrere de marcat adn country. La portada naif presentava una serp de dos caps.

Cançons preferides: So. Central Rain (I'm Sorry), Pretty Persuasion, (Don't Go Back To) Rockville.

1985- FABLES OF THE RECONSTRUCTION (IRS)

També conegut com a “Fables Of The Reconstruction Of The Fables”, el tercer disc va suposar un gir i una ruptura amb tot el que havien fet fins aleshores. Segurament va ajudar molt el canvi de productor (Joe Boyd) i el fet que se´n anéssin a Londres a gravar (i Stipe a posar-se malalt). El resultat és un disc menys fresc i més obscur que els seus predecessors i que introdueix elelments folk. A més, el van dedicar als territoris del sud dels EEUU.

Cançons preferides: Maps And Legends, Driver 8, Green Grow The Rushes.

1986- LIFES RICH PAGEANT (IRS)

El títol fa referència a una frase repetida per l´inspector Clouseau interpretat per Peter Sellers que despren diversió. I aquest esperit és el que van voler recuperar en el seu quart LP posant ènfasi en l´energia del directe copsada a les mil maravilles en les ecologistes “Fall On Me” i “Cuyahoga, “Superman” (cantada per Mills), “Begin The Begin” i totes les que les acompanyen. Bill Berry amplia la seva aportació dels ritmes de bateria a la imatge del seu rostre a la portada.

Cançons preferides: Fall On Me, Swan Swan H, Superman.

1987- DOCUMENT (IRS)


Primer àlbum produït per Scott Litt (que els acompanyarà fins el 1996) i primer salt cap a la fama. Els de Georgia començaven a trobar aquell punt d´equilibri entre un pop comercial i el rock alternatiu que els havia dut a ser una banda de culte arreu del seu país. Les bombes “The One I Love” i “It´s The End Of The World” van trascendir els circuits de ràdios universitàries per fixar els fonaments de l´èxit que els havia d´arribar. A això cal afegir els textes polítics d´un Michael Stipe cada cop més interessat en el tema.

Cançons preferides: Finest Worksong, It´ s The End Of The World And We Know It (And I Feel Fine), The One I Love.

1988 – GREEN (Warner)

Havent esgotat el contracte amb l´ anterior discogràfica, el quartet van signar per sis àlbums amb Warner per 10 milions de dòlars. El primer d´ ells, “Green” els catapulta cap a les grans masses que es comencen a interessar per la seva música alternativa que cada cop va adoptant més tonalitats pop. El títol, irònicament inspirat en el color del diner, denota el marcar caràcter polític que té.

Cançons preferides: Pop Song 89, Stand, Orange Crush.

1991 –OUT OF TIME (Warner)

Sense cap mena de dubte aquest és el disc que els va du a la fama a arreu del planeta. Amb hits de la magnitut “Losing My Religion” (el video del qual va ser criticat per sectors cristians) o “Shinny Happy People” (que va comptar a l´ igual que d´ altres dues amb la veu de Kate Pierson de B-52) introdueixen elements country i instruments com la mandolina. Un disc pop-rock vital i refrescant que va fer retornar l´ atenció del públic cap al rock de tota la vida.

Cançons preferides: Losing My Religion, Shinny Happy People, Near Wild Heaven.

1992 – AUTOMATIC FOR THE PEOPLE (Warner)

Si amb l´ anterior “Out Of Time” els de Michael Stipe van llicenciar-se amb aquest “Automatic For The People” van doctorar-se. Majestuós disc de migs-temps considerat per molts fans com el millor que mai han tret la formació recentment disolta. La cançó "Man On The Moon" es va convertir en emblema de la banda des d´ençà servint per tancar tots els seus directes.

Cançons preferides: Man On The Moon, Everybody Hurts, Find The River.

1994- MONSTER (Warner)

Un dels discs més controvertits de la seva carrera. Amb “Monster” R.E.M. trenquen amb la línia dels àlbums predecessors i s´ alinean al costat dels grups alternatius. Cançons grunge, guitarres brutes, crits i versos desesperats. Molt a la ona de l´ amic d´ Stipe Kurt Cobain, desaparegut poc temps abans, a qui dediquen “Let Me In”.
.
Cançons preferides: What´ s The Frequency Keneth?, Star 69, Bang And Blame.

1996- NEW ADVENTURES IN HI-FI (Warner)

Amb un so híbrid dels dos anteriors discos, el New Adventures no només és un molt bon disc sinó també un dels més llargs dels que aquí recordem (més de 65 minuts). Gravat entremig de la gira del “Monster” de 1995 compta, a més, amb la col·laboració de la veu de Pattie Smith en un dels temes que més van sonar per les ràdios en el seu día,“E-Bow the Letter”.

Cançons preferides: Electrolite, Leave, Beetersweet Me.

1998 – UP (Warner)

Segurament el treball més electrònic que tenen. Sense perdre la seva essència “Up” és el primer disc en que R.E.M. són un trio per l´ abandonament del bateria Bill Berry per motius de salut. Adaptant-se als nous temps sonors “Up” presentava textures melòdiques acurades i donava senyals que els seus autors tenien inspiració per estona. La cançó “Hope” és una adaptació intel·ligent de “Suzzanne” del Leonard Cohen.

Cançons preferides: At My Most Beautiful, Walk Unafraid, Lotus.

2001 – REVEAL (Warner)

Amb el nou mil·leni estrenat els de Anthens treuen un disc actual i coherent amb peces pop sentides i delicades entre les quals destaca un hit que els torna a un primer pla de la indústria musical més comercial, “Imitation Of Life”, que a més va venir acompanyada d´ un videoclip molt innovador i guardonat amb múltiples premis audiovisuals.

Cançons preferides: I´ Ve Been High, Imitation Of Life, I´ ll Take The Rain.

2004- AROUND THE SUN (Warner)

En plena campanya per treure del poder al govern Bush, “Around The Sun” és un disc anti-bèlic i d´ homenatge als caiguts de l´ Onze S. De textes plens de càrrega política emmarcats en dolces i reflexives melodies, el seu tretzè àlbum demostra no sols la seva versatilitat i honestedat sinó també la seva inesgotable qualitat. Per desgràcia, tant la crítica com les vendes no els van fer justícia.

Cançons preferides: Leaving New York, Final Straw, Aftermath.

2008- ACCELERATE (Warner)

Com diu el títol els REM s´ acceleren en un bon disc què retornen als seus orígens més salvatges en 11 càpsules rock, moltes de les quals en prou feines sobrepassaven els dos minuts de durada. Tant visceral com sincer aquest àlbum ens demostra la veritable essència d´ uns músics amb trenta anys de trajectòria.

Cançons preferides: Man-Sized Wreath, Supernatural Superserious, Mr. Richards.


2011- COLLAPSE INTO NOW (Warner)

El final del camí arriba amb 12 cançons plenes de vells arrenjaments marca de la casa. Les veus ressonen com mai, les lletres són més personals, les guitarres més nítides i a sobre han dotat d´un video per a cada tema. Si l´”Acelérate” mostrava la cara dura i crua del grup, aquest disc de clausura mostra la seva cara més ben maquillada.

Cançons preferides: Überlin, Mine Smell Like Honey, Walk It Back.




RECOPILATORIS I CONCERTS:

1987- DEAD LETTER OFFICE /CHRONIC TOWN (IRS)

Fantàstic disc de rareses i cares B de la època de la IRS on s´ atreveixen amb fortuna amb versions de gent com Velvet Underground (Femme Fatale, There she Goes Again i Pale Blue Eyes) o Aerosmith (Toys In The Attic). A l´ edició en CD van afegir un EP anomenat “Chronic Town” que, de fet, és el debut del grup de 1982. Imprescinddibles.

Cançons preferides: Ages Of You, Gardening At Night, Famme Fatale.



1988- EPONYMOUS (IRS)

Primer recopilatori del grup tret a presses per IRS Records just un més abans de publicar “Green” amb la Warner. Dotze cançons on s´ encabeixen els èxits dels cinc primers discos i algunes versions alternatives.

1991- THE VERY BEST OF R.E.M. (IRS)

Arrel de l´ enorme èxit mundial del “Out Of Time”, l´ antiga discogràfica IRS va aprofitar per fer negoci treient un recopilatori dels cinc primers discs molt més complert que l´ “Eponymous” i sense versions alternatives.

1994- R.E.M. SINGLES COLLECTED (IRS)

La compilació definitiva de la IRS Records. Inclou les cares A i B dels singles de la seva etapa des de 1983 a 1987. Més d´ una hora i 20 grans temes d´ una banda que per aleshores sonava a tot arreu.

2003- IN TIME: THE BEST OF R.E.M.(Warner)

Perfecte recopilat de l´ etapa amb la Warner fins al 2003 – no queden inclosos els 3 darrers treballs- . Aquí trobem les cançons per tothom conegudes com “Man On The Moon”, “Losing My Religion” o “Everybody Hurts” al costat d ´ altres destacables dels set discos que van gravar entre 1988 i el 2003. A més s´ inclouen dos temes gravats per bandes sonores - “All The Right Friends” (Vanilla Sky) i la magnífica “The Great Beyond” (Man On The Moon)- , una composició recuperada de 1985 que va servir de single de promoció “Bad Day” i una de nova “Animal”.

2006- THE BEST OF THE I.R.S. YEARS 1982-1987 (IRS)

L´ enèsim recull dels èxits amb la International Record Syndicate . Aquí ja són 42 temes que s´ inclouen en dos discos on trobem els singles, les cares B, versions en directe i en acústic i altres rareses. Ideal per si es desconeix el material de la seva primera etapa.

2007- R.E.M. LIVE (Warner)
Concert gravat el 2005 al Point Theatre de Dublin al 2005 en la gira “Around The World Tour”. 22 interpretacions de clàssics de sempre junt amb les més significatives del promocionat “Around The Sun” en dos discs al que afegien un DVD amb el propi directe.

2009- LIFE AT THE OLYMPIA (Warner)

Curiosa la relació dels nordamericans amb Dublin ja que amb aquest segon concert en dos anys escullen de nou la capital irlandesa. Aquí canvien de sala (l´ Olympia) i enregistren un setlist format per 39 temes a tota pastilla que transiten per la seva època inicial, el “Monster”, “el New Adventures” i el aleshores per estrenar “Accelerate”. Totes, junt amb les inèdites “Staring Down the Barrel of the Middle Distance" i "On the Fly", doten a aquest àlbum d´un gloriós llegat en viu de l´esperit més rocker dels “Rapid Eyed Movement”.

2011- R.E.M, PART LIES, PART HEART, PART TRUTH, PART GARBAGE (1982- 2011)

Disc per tancar 31 anys de carrera musical aglutinant els èxits de sempre amb ambdues discogràfiques a les que afegiran nous temes gravats en les sessions del seu darrer disc, “A Month of Saturdays”, “Hallelujah” i “We All Go Back To We Belong” , aquesta darrere estarà disponible el pròxim 18 de octubre. Per comprar el disc, haurem d´ esperar fins el dia 15 de novembre. El que si que es coneix és la portada.

R.E.M. són

Michael Stipe: Veus
Mike Mills: Baix i veus
Peter Buck: Guitarra
Bill Berry: Bateria (fins 1998)

Mor Bert Jansch:

3 Novembre de 1943 – 5 Octubre de 2011

L´escocès Herbert "Bert" Jansch ha mort a dia d´avui a l´edat de 67 anys a conseqüència del càncer que sofria, després de set setmanes d´hospitalització en la residència de malalts terminals de Londres Marie Curie.

El que fora fundador i líder de la banda folk "Pentangle" (1967- 1973) mai ha tingut un reconeixament popular tot i que els seus principals admiradors han estat companys de professió que no els ha passat desaparcebuda la seva tècnica depurada com a guitarrista acústic. Així, cracks mundials de la talla de Neil Young, Jimi Page, Johnny Marr, Nick Drake (al Cel sia), Paul Simon o Donovan han reconegut estar influenciats pel recentment desaparegut.

Gran compsitor i lletrista, Jansch va recuperar la música tradicional popular anglosaxona i la va actualitzar als aires dels seixanta donant-li un toc blues tot i que també va interessar-se pel country, el jazz, la psicodelia i el pop.

Nacut a un 3 de novembre a Glasgow en una familia d´orígen alemany, de seguida va encarar les guitarres i va foguejar-se en pubs d´Edimburg (on la seva familia s´havia traslladat) on va aprendre de grans com Woody Guthrie o Peter Seeger, a qui va arribar a conèixer personalment.
Després el Regne Unit se li quedaria petit i hauria d´anar rondant arreu del món fins que va ser deportat de Tànger. De tornada a Londres, va gravar el seu primer disc (autoeditat) que va vendre a la discogràfica "Transatlantic Records" en el que va suposar el seu debut. Un primer àlbum homònim que és considerats per molts com la seva millor obra.



Després de publicar les dues continuacions en solitari coneix a John Renbourn (un altre virtuós de la guitarra), Jacqui McShee (veu) i Danny Thompson (baix) amb qui funda "Pentangle"; grup que al costat de "Fairport Convention", "The Incredible String Band" o "Caravan" (sense oblidar-nos del Donovan) renoven l´escena folk anglesa a finals dels seixanta. Començada la nova dècada "Pentangle" van introduïr les guitarres electriques per donar més perfils a la seva música fins que a 1973 públiquen el seu darrer disc abans de separar-se. En aquell moment havien deixat bons discos entre els que destaquen "Sweet Child" (1968), "Basket Of Light" (de 1969 amb el hit "Light Flight") i "Cruel Sister" (1970).

Els anys següents va abandonar les actuacions en directe i els viatges per refugiar-se en una granja de Gales amb la seva dona i els seus fills. Jansch, que no havia deixat de gravar en solitari quan estava a "Pentangle" - d´aquell periode destaca un profund "Birthday Blues" (1969) -, crea memorables obres als setanta, com "Moonshine" (1973), "L. A. Turnaround" (1974) o "A rare Conundrum" (1977).

I els 80 van arribar amb la seva tornada als circuits de concerts (un cop va abandonar familia i granja, per cert) i amb varis intents de resucitar "Pentangle". En aquells dies va arrencar la seva adicció a l´alcohol, la qual va anar creixent, i sobre tot condicionant en les dècades posteriors la seva salut i carrera musical.

Els darrers anys va anar alternant concerts i col·laboracions amb la publicació de discos com "The Black Swan" de bona acollida per la crítica, fins que a 2009 va ser-li detectada l´enfermetat.

Enrera han quedat més de 25 àlbums, i un artista genial de culte al que paga la pena profunditzar i gaudir de la seva obra.


Només ens queda afegir el que Neil Young va dir d´ell: "És un guitarrista genial com ho va ser Jimi Hendrix. Bert Jansch és igual però en guitarra acústica… i és el meu preferit. " Per això se´l va endur de gira l´any passat.


Descansi en pau el cisne negre del folk.

GRANDES DISCOS: Remain In Light (1980) por TALKING HEADS:

Talking Heads siempre fue el proyecto de David Bryne, aunque la agrupación se disolviera en 1991 y él prosiguiera en solitario, se me antoja que tuvo una perfecta y coherente continuidad artística dentro y fuera de los “Cabezas parlantes”. Por algo él era el único que gozaba de ingenio capaz de dejar huella para la posteridad.
Impredecible y hábil para crear infinitas texturas rítmicas, siempre ha estado dotado de un sinfín de recursos melódicos que a menudo pueden llegar a parecer extravagantes pero que contienen siempre un elemento de adicción. Su sentido del ritmo no tiene parangón y para construirlo bebió de múltiples fuentes que iban desde el funk negro de grupos por él contemporáneos como Funkadelic o Parliament, hasta músicas africanas y latinas de raíz, pasando por el pop de su tocayo y luego íntimo amigo David Bowie.
Oriundo de Escocia pero residente en Nueva York a mediados de los setenta decidió formar una banda junto con sus compañeros de instituto Chris Frantz (batería) y Tina Weymouth (bajo) a la que llamaron The Artistics. El trío se hizo con un nombre en la escena neoyorquina gracias sus directos en el club CBGB, hecho que les llevó a telonear al grupo de moda, los revolucionarios“Ramones”. Pero antes pasaron a denominarse “Talkin Heads” e incorporaron al guitarrista Jerry Harrison.
Poco después ficharon por el sello “Sire Records” y gravaron su disco de debut “Talkin Heads: 77” (1977) en el que demostraban cómo letras de lo mas intelectuales podían coexistir con los ritmos de lo mas irreverentes.
Eran los comienzos de la “New Wave”, un nuevo movimiento rupturista parido a la vez que el punk pero con el que mantenía grandes diferencias. Mientras que el punk buscaba la inmediatez de sonido tomando como referencia el pasado más primitivo del rock, la “Nueva Ola” tenía más pretensiones experimentales y miraba directamente hacia el futuro.

Fue en “Remain In Light”, su cuarto trabajo, cuando los Heads tocaron su cenit creativo, para lo cual contaron con la ayuda de otro genio en la producción como es Brian Eno, quien había abandonado –o mejor dicho sido expulsado de- Roxy Music debido a sus desavenencias con Bryan Ferry seis años atrás. Para entonces Eno había adentrado a Bryne en el jazz afrobeat de Fela Kuti y su multinstrumentalismo, quedando tan prendado que quiso adaptarlo para su nuevo disco.
A esto, se añadió el hecho de que dos de los miembros de los Heads (Chris y Tina) se fueron al Caribe a contraer matrimonio y a desconectar de la agotadora gira de su anterior disco “Fear Of Music”. Allí la pareja exploró los ritos nativos hamaicanos y sus percusiones ancestrales, y también tuvo tiempo de ir a Jamaica a instruirse en los ritmos del reggae. Terminada la luna de miel se reunieron con sus otros dos compañeros en Nassau (Bahamas) dónde la banda ya había grabado con anterioridad.
De este modo el cuarteto realizó unas jam seassions para experimentar las nuevas propuestas rítmicas que traían el Sr. y la Sra. Frantz, a lo que Bryne no solo tuvo que ceder cotas de protagonismo en su banda sino que además tuvo que realizar un ejercicio de humildad y de aprendizaje que resultó fundamental para el devenir de la agrupación.

El resultado lo encontramos en un álbum insólito e innovador que introducía poliritmos tanto africanos como caribeños junto con los samplers y la alquimia de Eno, todo ello regado con la particular poesía del propio Bryne. Las ocho canciones de “Remain In Light” fueron elaboradas con la variación de un mismo acorde tras horas de ensayos y grabadas con la participación de un sinfín de músicos de apoyo e ingenieros de sonido a caballo de los estudios Compass de Nassau y Sigma Sound de Nueva York.
“The Overload” nos adentra a una auténtica selva rítmica y sonora, en la que los ingeniosos versos antigubernamentales de Bryne son complementados deliciosamente con la teatralidad de su interpretación y unos coros que rezan adorablemente “The Heat Goes On”. Una combinación constante que se repite en la desalienante “Crosseyed And The Painless”, en “Listening Wind” cuyos coros melosos se esconden tras unos irritantes sonidos o en la pieza central, la reconocible“Once In A Lifetime”, que fue el primero de los singles incluidos aquí omnipresente en todas las radios del momento. En el otro single “Houses In A Motion” se escuchan unos sonidos electrónicos arábigos casi irritantes que se rompen con la suavidad del estribillo.
Mas calmadas son “Seen And Not Seen” en que Bryne ejerce de perfecto rapsoda o “The Overboat” con destellos de sus coetáneos Joy Division.

Para rematarlo la obra venía empaquetada con una portada de lo mas chic en que bajo las giradas letras del nombre del grupo aparecen las cuatro caras de sus componentes escondidas detrás de un basto pixelazo de color rojo.
“Remain In Light” no solo alcanzó buenos puestos en las listas de ambos lados del Atlántico sino que fue auténtico hito musical que se adelantó a sus tiempos y que acrecentó la fama de un cuarteto cuyo éxito se forjó en ambientes universitarios e intelectuales de la costa Este de los EEUU que quedaron seducidos con su vanguardismo y alternativo concepto del arte, pero también con aquel lirismo enfocado a la crítica de su sociedad estática y carente de valores. Nos situamos en 1980 y la nueva década nada mas había hecho que comenzar.

Por Àlex Guimerà



Once In a Lifetime

You may find yourself living in a shotgun shack
And you may find yourself in another part of the world
And you may find yourself behind the wheel of a large automobile
You may find yourself in a beautiful house, with a beautiful wife
You may ask yourself, "Well, how did I get here?"

Letting the days go by, let the water hold me down
Letting the days go by, water flowing underground
Into the blue again, after the money's gone
Once in a lifetime, water flowing underground

And you may ask yourself, "How do I work this?"
And you may ask yourself, "Where is that large automobile?"
And you may tell yourself, "This is not my beautiful house"
And you may tell yourself, "This is not my beautiful wife"

Letting the days go by, let the water hold me down
Letting the days go by, water flowing underground
Into the blue again, after the money's gone
Once in a lifetime, water flowing underground

Same as it ever was, same as it ever was, same as it ever was
Same as it ever was, same as it ever was, same as it ever was
Same as it ever was, same as it ever was

Water dissolving and water removing
There is water at the bottom of the ocean
Under the water, carry the water
Remove the water from the bottom of the ocean
Water dissolving and water removing

Letting the days go by, let the water hold me down

HOY FREDDIE HABRÍA CUMPLIDO 65 AÑOS...

FREDDIE MERCURY (5 de septiembre de 1946 – 24 Noviembre de 1991)




Nacido en Tanzania en el sí de una familia parsi (de la India británica) ya de bebé tenía un carisma arrollador.


Pasó su infancia en internados y escuelas de Bombay (India) hasta que la revolución Zanzíbar le llevó a Inglaterra a los diecisiete años. Para entonces ya había desarrollado una habilidad especial para la música, ya fuera cantando o tocando el piano.


Freddie adolescente y estudiante de arte, estudios que le sirvieron para hacer los logos de su futura banda "Queen".


A finales de los sesenta y principios de los setenta formó parte de distintas bandas. Aquí con "Sour Milk Sea", quizás la primera un poco seria.


Aquí aparece junto a unos también jovencísimos John Deacon, Brian May y Roger Taylor. Era "Smile" precursores de Queen.


Uno de los grandes impulsores del Glam Rock en los setenta. Se ha hablado mucho de Bowie o Marc Bolan, pero Freddie Mercury es uno de los grandes iconos del movimiento.


Con un traje arlequinado. Estaba claro que su lugar era encima de los escenarios.


Los éxitos no tardaron en llegar con Queen de la mano de grandes discos en los setenta como "Queen II", "Sheer Heart Attack", "A Night At The Opera" o "News Of The World".


Componiendo uno de los tantos himnos que le han hecho inmortal. Si bien la autoría de Queen se repartía entre sus cuatro componentes, Freddie firmó muchos de los mayores éxitos de la formación como "Bohemian Rhapsody", "We Are The Champions", "killer Queen", "Somebody To Love" o "Crazy Little Thing Called Love".


Los años iban pasando y Freddie entraba en los ochenta pisando fuerte con memorables discos como "The Game", "The Works" o "A Kind Of Magic".


Su sola presencia llenaba grandes estadios en los ochenta.


En la actuación de Queen en el Live AID ante 72.000 personas. Se ha dicho de esta actuación que fue el mejor directo de la historia del rock.


Con su gran amor Mary Austin a quien conoció en el año 1970 y con quien convivió durante varios periodos. Aunque Freddie era gay y tyvo muchos novios y amantes, Mary fue para él como una esposa.


Mary lo acompañó a lo largo de toda su vida y a ella le dedicó la canción inmortal "Love Of My Life".


Con Elton John.


Con John Deacon y Michael Jackson. Estamos en los años 80 y si el rey del pop era Jacko, Queen reinaba como nadie en el rock.


Pecho lobo y tenista. Aunque su vida privada fue controvertida siempre quiso mantenerla fuera de la opinión pública.


Freddie era un auténtico enamorado de los gatos.


En la época del último disco oficial de Queen y quizás uno de los mejores: Innuendo. Para entonces Freddie utilizaba el maquillaje para ocultar su enfermedad.


Con su gran amiga Montserrat Caballé. Con ella nos dejó el discazo "Barcelona" con la homónima pieza que adornó los Juegos Olímpicos de la Ciudad Condal. En solitario y sin abandonar Queen sacó tres maravillosos discos (a parte del mencionado, "Mr. Bad Guy" y "The Freddie Mercury Album").


Una de sus últimas fotos antes de fallecer. Hasta el final no hizo público tener Sida y lo hizo en un comunicado escrito cuando ya estaba avanzado el proceso.


El funeral. Tal y como quería Freddie lo incineraron y nunca se ha sabido que fue de sus cenizas, si están en el lago Ginebra o en su mansión de Londres.


Su estatua en Montreaux- Suiza. Allí pasó grandes periodos en sus últimos años de vida y allí compuso muchas de las canciones que se publicaron postumamente. Para él Suiza era una especie de paraíso.


Su estrella de la fama en Hollywood. Nunca una estrella brilló tanto en el mundo de la música.



Ficción de como sería Freddie a día de hoy ¿Se habría jubilado hoy mismo?