A mitjans de la dècada dels cinquanta la nova música denominada Rock ´N Roll sorgia enmig d´ un domini total masculí. Els nous ídols Elvis, Little Richard, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis o Bill Halley no tenien cap dona que els fes ombra.
Per aquella època, però, una joveneta anomenada Wanda Jean Jackson (nascuda el 1937 a Maud, Ockland ) formava part de la banda Country de Hank Thompson, “The Brams Valley Boys” incorporada per aquest un cop va escoltar-la cantar a la local Oklahoma City Radio. Durant la primera gira que va fer amb l´agrupació la Wanda va conèixer a un tal Elvis Presley que ja era tota una força de la naturalesa i començava a despuntar. El Rei va quedar tant impressionat amb la veu (i alguna cosa més) d´ aquella cantant Country que la va convèncer a que provés amb la nova música la qual necessitava de dones com ella.
Afortunadament els savis consells van ser presos seriosament per la Wanda i des de l´ aleshores les coses ja no van ser el mateix per a ella. D´aquesta manera la popularitat li arribaria de la mà del flamant rock´n roll, la seva brillant manera d´ interpretar-lo i d´ un físic que causava furor als joves d´ aquells temps.
Tot i tenir petits èxits inicials com "I Gotta Now" (número 20 de les llistes) o "Hot Dog, That Made Him Mad” (petita reivindicació feminista), l´ autèntica explosió va venir amb "Fujiyama Mama", una versió gravada al 1957 de tarannà anti- bèl·lic. Però no seria fins l´ any següent que no arribaria la seva confirmació gràcies al que potser és el seu gran èxit “Let´ s Have A Party”.
Posteriorment i entrats a la dècada dels seixanta Wanda Jackson va tornar cap a les seves arrels Country gravant bons discos que poc a poc anirien prenent connotacions de caire espiritual i religiós.
Afortunadament els savis consells van ser presos seriosament per la Wanda i des de l´ aleshores les coses ja no van ser el mateix per a ella. D´aquesta manera la popularitat li arribaria de la mà del flamant rock´n roll, la seva brillant manera d´ interpretar-lo i d´ un físic que causava furor als joves d´ aquells temps.
Tot i tenir petits èxits inicials com "I Gotta Now" (número 20 de les llistes) o "Hot Dog, That Made Him Mad” (petita reivindicació feminista), l´ autèntica explosió va venir amb "Fujiyama Mama", una versió gravada al 1957 de tarannà anti- bèl·lic. Però no seria fins l´ any següent que no arribaria la seva confirmació gràcies al que potser és el seu gran èxit “Let´ s Have A Party”.
Posteriorment i entrats a la dècada dels seixanta Wanda Jackson va tornar cap a les seves arrels Country gravant bons discos que poc a poc anirien prenent connotacions de caire espiritual i religiós.
Amb tots aquests antecedents arribem al nou mil·leni on a part de ser reconeguda per ser membre del Hall Of Fame l´ any 2009, un geni d´ última generació com és el guitarrista Jack White l´ ha rescatada i l´ ha tornat a dur a primer pla de la indústria musical. L´ ex “White Stripes” ha produït el fabulós “The Party Ain’t Over” (2011) on han comptat amb la participació dels seus companys de Racounters Jack Lawrence i Patrick Keeler a part de Carl Broemel (My Morning Jacket), Ashley Monroe, Jackson Smith i Karen Elson (ex dona de Jack White, per cert). Un disc que presenta una sonoritat molt actual però sense perdre les arrels de la cantant i que inclou versions de Bob Dylan i d´ Amy Winehouse, entre d´ altres.
A sobre a la denominada Reina del Rock´N Roll li ha quedat energia per fer una gira de promoció que la va dur als escenaris de Barcelona el passat 3 de novembre, concretament a la Sala Bikini. I nosaltres, com no, no hi podíem faltar.
Després d´ escoltar la banda revival “The Confidents” amb la seva peculiar posada en escena entre els Blues Brothers i les Ronnettes, quatre músics van aparèixer a escena per tocar una intro al final de la qual va entrar la nostre heroina vestida molt dignament amb un trajo pantaló, la jaqueta del qual era rosa i amb elements folklores country rock.
La primera que va cantar va ser curiosament un blues, un dels gèneres que menys ha tocat a la seva prolífica carrera per cert, signat per la imprescindible parella de compositors de rock n roll Leiber i Stoller a qui Elvis deu uns quants èxits."Riot In Cell Block Number Nine", explosiva i sentida, va deixar-nos bocabadats ja d´entrada a tots els que allí hi erem. A la veu juvenil i fresca de la Wanda,com si els anys no haguéssin passat per a ella, s´unia una instrumentació potent i cuidada.
Seguidament i per deixar les coses ben clares, rock´n´roll del millor amb "Rock You Baby", tota una declaració d´ intencions a la que el públic ja rendit als peus de la banda (i la Wanda) es va afegir corejant "rock you baby all night long". La vetllada no havia fet més que començar.
La primera que va cantar va ser curiosament un blues, un dels gèneres que menys ha tocat a la seva prolífica carrera per cert, signat per la imprescindible parella de compositors de rock n roll Leiber i Stoller a qui Elvis deu uns quants èxits."Riot In Cell Block Number Nine", explosiva i sentida, va deixar-nos bocabadats ja d´entrada a tots els que allí hi erem. A la veu juvenil i fresca de la Wanda,com si els anys no haguéssin passat per a ella, s´unia una instrumentació potent i cuidada.
Seguidament i per deixar les coses ben clares, rock´n´roll del millor amb "Rock You Baby", tota una declaració d´ intencions a la que el públic ja rendit als peus de la banda (i la Wanda) es va afegir corejant "rock you baby all night long". La vetllada no havia fet més que començar.
Entremig dels temes la d´ Oklahoma, entranyable i somrient, anava explicant la seva història, tal com faria qualsevol àvia amb els seus néts. Relats que són testimoni vivent dels inicis del rock. Com quan va explicar com va conèixer a l´ Elvis i com aquest li va demanar que fos la seva “chicota” al que ella va respondre-li “deixa´m-ho pensar”. D´ ell en va tocar unes quantes peçes, jo en destacaria la versió quasi jazzística de "Heartbreak Hotel".
O també quan va recordar els seus inicis a la música Country per presentar una sublim “Cowboy Yodel” on va fer una autèntica exhibició de cant.
Menció especial per a la banda d´ acompanyament, The Seatsniffers, quatre brillants músics belgues - JJ, Bob, Peter i Walter presentats pel nom de pila a l´ estil Oklahoma segons la rockabilly - que van magnificar encara més les ja de per si destacables dots de la fantàstica septegenària.
Tampoc va passar per alt el motiu de la gira: presentar-nos el seu darrer disc "The Party Ain´t Over". Per això va agrair al Jack White per la seva inestimable ajuda (a ell li deu el nom del disc) i va anar desgranant "Shakin' All Over", "Nervous Breakdown”, “Rip it up” i “You Know I'm No Good” d´ Amy Winehouse a la que va voler homenatjar i declarar-se admiradora seva.
O també quan va recordar els seus inicis a la música Country per presentar una sublim “Cowboy Yodel” on va fer una autèntica exhibició de cant.
Menció especial per a la banda d´ acompanyament, The Seatsniffers, quatre brillants músics belgues - JJ, Bob, Peter i Walter presentats pel nom de pila a l´ estil Oklahoma segons la rockabilly - que van magnificar encara més les ja de per si destacables dots de la fantàstica septegenària.
Tampoc va passar per alt el motiu de la gira: presentar-nos el seu darrer disc "The Party Ain´t Over". Per això va agrair al Jack White per la seva inestimable ajuda (a ell li deu el nom del disc) i va anar desgranant "Shakin' All Over", "Nervous Breakdown”, “Rip it up” i “You Know I'm No Good” d´ Amy Winehouse a la que va voler homenatjar i declarar-se admiradora seva.
O el moment místic en que va cantar "I Saw The Light" del gran Hank Williams a cavall entre el Ghospel i el Country. Abans però ens va explicar la seva experiència de 1971 quan va entregar la seva vida a Déu... i a un pastor que és el seu marit des d´alsehores.
Els clàssics també van anar treient cap: la canviant "I Gotta Know" o el himne "Fujiyama Mama" (recordat pel seu número 1 al Japò) van sonar com si el temps no hagués passat. I per acabar, com no, "Let´s have A Party" allargada per la banda per deixar que la diva abandonés l´escenari. Un escenari al que va tornar inmediatament per abordar el "Whole Lotta Shakin Going On" del Jerry Lee Lewis (a qui li va dedicar) i acte seguit desaparèixer definitivament per tancar una vetllada meravellosa de rock ´n roll. Les velles rockeres mai moren! Amén.
Per Àlex Guimerà
Els clàssics també van anar treient cap: la canviant "I Gotta Know" o el himne "Fujiyama Mama" (recordat pel seu número 1 al Japò) van sonar com si el temps no hagués passat. I per acabar, com no, "Let´s have A Party" allargada per la banda per deixar que la diva abandonés l´escenari. Un escenari al que va tornar inmediatament per abordar el "Whole Lotta Shakin Going On" del Jerry Lee Lewis (a qui li va dedicar) i acte seguit desaparèixer definitivament per tancar una vetllada meravellosa de rock ´n roll. Les velles rockeres mai moren! Amén.
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario