THE YARDBIRDS al Festival Internacional de Blues de Cerdanyola (21-10-11)

Foto a càrrec de Marc Muñoz

Amb els anys el Festival de Blues de Cerdanyola ha anat madurant i ha anat incloent paulatinament noms de pes internacional al seu cartell. Així, els darrers anys han anat passant pels seus escenaris celebritats com Peter Green dels Fleetwood Mac, Solomon Burke o els Ten Years After. Per a la present edició la organització no ha volgut ser menys i ens ha brindat la oportunitat de veure en directe a un dels grups més llegendaris que mai ha donat el blues. Estem parlant dels imprescindibles The Yardbirds.


Amb tal reclam vaig fer cap a la cita vallesana coneixent perfectement l´estat actual de l´agrupació que ha forjat a tres guitarristes els noms dels quals fan tremolar només anomenar-los, Eric Clapton, Jeff Beck i Jimi Page. El que haviem de veure eren uns Yardbirds renovats i rejovenits on només quedaven dels seus fundadors Chris Dreja (guitarrista) i Jim Mc Carty (bateria).

Amb un entorn tant nostrat com l´ Auditori del Casal de Cerdanyola i un cop feta la cua enmig de gegants i capgrossos que reposaven fins el pròxim event popular, vaig plantar-me al ben mig d´una sala plena de vells rockers del tot expectants. Després d´una amable i breu presentació del director del festival, la banda va aparèixer a escena i de seguida vaig comprovar com faltava un dels dos supervivents dels seixanta, el guitarrista Chris Dreja.

Segons ens va aclarir en Jim, el seu company havia sofert recentment un infart i es trobava recuperant-se a California. Esperem que es recuperi ben aviat.

Un cop superada la decepció fetixista de l´abscència de Dreja, val a dir que les sensacions que em va causar el directe van ser majúscules, doncs el circumstancial quartet va oferir una classe magistral de com interpretar el blues donant-li un aire renovat i actual, a base d´entrega, potència i múscul.

Foto a càrrec de Marc Muñoz

Sense oblidar-nos d´ un Andy Mitchel prodijós en la veu i virtuós en l´harmònica i d´un David Smale donant una lliçó de baix, val a dir que l´estrella que va brillar amb llum pròpia va ser el guitarrista Ben King que al marge del seu físic atípic similar al d´un vigorèxic atleta universitari americà, toca com els àngels.

La formació actual dels Yardbirds (amb Chris Dreja). Perfecta mescla de veterania i joventut.

I a bona fe puc dir que en Jim seguia perfectement als seus companys malgrat els més de 35 anys que el separen d´ells. La forma i la contundència en la pegada de la bateria no sols van ser mereixiedors de ser reconeguts pel respectable sino que ens van permetre retrocedir a mitjans dels seixanta i paladejar una mica a com sonava la banda original.

Amb tot, els músics varen anar desgranant alguns dels seus èxits modernitzant-los i donant-los un toc hard rock. D´aquesta manera, després de tres temes i les primeres salutacions i els aclariments esmentats van encadenar quatre temassos com “Lost Woman”, “The Nazz Are Blue” – aquestes dues i la fabulosa “Over The Sidewalks Down” van ser les úniques que van interpretar del millor disc que tenen, “Roger The Enginier” del 1966 - , “Heart Full Of Soul” i “Shape Of Things”.

Intercalats amb altres temes més recents, els clàssics dels Yardbirds van anar emergent al mateix temps en que un públic escèptic anava convertint-se i rendint-se a un espectacle on els solos de guitarra, harmònica, baix, percusions (curiosos els timbals d´Andy Michell perfectament tocats pel crack del Ben King) n´eren protagonistes . D´aquesta manera vem gaudir de “Think About It”, “Train Kept A Rollin´” o de l´emblemàtica “For Your Love”. Aquesta darrera iniciava la recta final un cop el veterà va agrair-nos la presència i presentar-nos els seus joves col•legues.

Foto a càrrec de Marc Muñoz


Per finalitzar van escollir “Dazed And Confused” que és seva tot i que va ser universalment popularitzada pels Led Zepelin - l´arrel dels quals són els Yardbirds, per això inicialment s´havien d´anomenar New Yardbirds-. Un final èpic que demostrava la dimensió total dels quatre músics. Uns músics que tornarien amb el bis “I´m A Man”, idoni final per un extraordinari concert enmarcat en un festival de blues.

Per Àlex Guimerà

Foto dels Yardbirds a finals de l´any 1964 (amb Eric Clapton) signada per Jim Mc Carty