JODIE CASH (+ Sergi estella)- Sala Upload (27/9/2025):

Sovint valorem més el talent d’artistes de fora que no pas el que tenim a casa. Per això és important no perdre’ns sessions com la que vam poder viure dissabte passat, dia 27, a una Sala Upload barcelonina en plena efervescència per les Festes de la Mercè. L’esdeveniment suposava la posada de llarg a casa del meravellós àlbum My Senses que la cantant del Maresme va publicar a la primavera. El programa incloïa la presència de Sergi Estella per a l’obertura i l’anunci d’una sèrie de convidats per al concert principal, alguns dels quals finalment van acabar caient.

Ben d’hora, a dos quarts de nou, el vallesà va arrencar per deixar-nos bocabadats amb l’originalitat de la seva proposta. Situat al mig de l’escenari, com un home orquestra, va tocar de manera poderosa diverses guitarres fetes a mà, mentre amb els peus marcava els ritmes amb bombo i plats i cantava amb la seva veu esquinçada i potent, com si fos un intèrpret del sud dels Estats Units. Per si no n’hi hagués prou, es va revelar com un fabulós showman, mig predicador i gran còmic —tant de bo molts monologuistes que omplen les sales de les nostres ciutats tinguessin la meitat de gràcia i desimboltura— en els seus parlaments i explicacions de les cançons.

Va ser així com va interpretar títols tan particulars com “No trobo lloc per aparcar”, amb la qual va narrar les seves peripècies per estacionar la furgoneta després que la banda l’hagués deixat penjat; “Sunmi de Missouri”, una oda als palets de cranc, o “Ma mare ha enviat uns sicaris perquè li torni els seus tàpers”, on explicava com es defensava d’uns sicaris enviats per la seva mare per recuperar els recipients que li havia deixat. Però més enllà del vessant humorístic, musicalment el tipus és molt bo: clava les cançons amb aquesta veu privilegiada que té i aquestes guitarres tan singulars que es fabrica amb materials estranys —una a l’estil Bo Diddley amb una caixa quadrada feta amb una maleta, una altra elaborada amb llaunes de cervesa o la que havia construït amb restes d’una barca. A sobre, ens va colar un tros del “Virolai”, va tocar “Down, Down, Down” de Tom Waits (és clar, referent seu) o la intro de “Voodoo Child” de Hendrix. Aquest barbut de Rubí s’hauria de promocionar perquè és únic en la seva espècie.

En l’interval entre concerts, les pantalles de l’escenari van mostrar el making of del disc My Senses, on vam poder conèixer les històries i el procés de gravació que s’amaguen darrere d’aquest formidable treball. En acabar el vídeo, va entrar la banda de músics liderada per Toni Espelta i la solista, vestida de vermell i amb un barret de cowboy al cap. El concert va arrencar de manera atronadora, amb les dues guitarres a tot voltatge i la secció rítmica a tot drap, deixant clar que eren allà pel rock’n’roll. No va trigar a pujar a l’escenari la primera convidada, Susana Colt, de la banda saragossana Montana Stomp. Amb el seu look Ramones i la seva gola a l’estil Janis Joplin, va desplegar encara més energia sobre l’escenari. Ah! I la seva intervenció va quedar rubricada amb el riff de “Layla”, d’Eric Clapton.

No cal dir que My Senses va ser el centre de la festa amb les seves estupendes cançons. Així vam escoltar “Sunday Morning”, presentada per la Jodie com una missa dominical, i les textures country van començar a desplegar-se. La veu prodigiosa de la cantant i aquestes melodies perfectes per al gènere no semblen sorgides d’una catalana treballadora i mare recent amb l’ajuda del seu marit, els seus pares i la seva banda, sinó de la millor tradició de Nashville. Segur que, si fos una artista nord-americana, molts s’estarien estirant els cabells, cosa que ens porta a reflexionar si valorem prou el que tenim a casa.

El bolo va continuar amb aquella “Farru” dedicada al gos difunt de la cantant, amb el videoclip a les pantalles on apareix conduint un tractor al mig d’uns camps verds. En Toni va colar “Ghost Riders in the Storm” amb la guitarra, bromejant amb Johnny Cash, que pel que sembla havia inspirat el tema. Tot seguit en va venir una altra que la Jodie havia compost “per al seu altre gos, el més fidel”, referint-se al seu company de vida, en aquesta preciosa balada anomenada “Eternity”. A continuació, el mateix Toni va cantar una estrofa de la taciturna “This Lovely Night”, que va coronar fent un petó a la seva esposa sota el barret de cowboy.

Els convidats van continuar desfilant amb la presència de Sweet Negrita, que hi va aportar la seva bonica veu, i Estrella Cabrera, mare de la cantant i responsable de cinc temes de l’àlbum, que es va atrevir amb “That Light On Me”, que segons ens va explicar va escriure després de tenir una mena de revelació mística en veure una línia de llum. L’Estrella és una gran compositora i a ella li devem bona part de My Senses. Un nou intrús va envair l’escena: era Sergi Estella amb un dels seus andròmines de sis cordes per clavar solos èpics i veu a “Way’s Hard”. Després va venir Aleix Lozano, dels Willy & The Poorboys, la banda tribut a Creedence Clearwater Revival, retrobant-se amb els seus companys. De fet, la banda de la Jodie Cash està formada pràcticament pels mateixos músics que els Willy. L’Aleix, també membre de The Grassland Sinners, és un guitarrista formidable, cosa que va demostrar al comandament d’una espectacular Gretsch platejada que va fer lluir amb el slide a “Changes in the Wind”. I quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, va aparèixer una llegenda del rock barceloní com Ricardo Papaceit, “Chele”, dels Bombarderos, que va cantar “Call Me the Breeze”, de J.J. Cale, amb l’energia dels Dr. Feelgood en un dels grans moments de la nit. I per tancar el concert, una “Comeback Home” que va donar pas als bisos, amb la Jodie i el Toni asseguts a les escales amb l’acústica, abans de donar entrada a la banda i a tots els convidats per desfermar-se al so de “Rollin’ Swingin’”, que va ser un final perfecte per a la vetllada.

Amb el seu últim àlbum, Jodie Cash ha virat cap al country, ha hagut de canviar la seva manera de cantar, ha recuperat cançons meravelloses de la seva mare i n’ha compost d’altres del mateix nivell, per clavar el que sens dubte serà un dels millors discos de l’any. Un treball que no té gaire a envejar a les mestres del gènere Dolly Parton, Loretta Lynn o Patsy Cline, i que ningú que es consideri fan del country hauria de perdre’s. Per això els espectadors de la darrera edició del Huercasa van celebrar la seva música, tal com la vam celebrar també els que vam presenciar el gran concert que aquesta heroïna de la classe treballadora, Jodie Cash, va oferir amb els seus a la Sala Upload aquest final de setembre.

Per Àlex Guimerà

Crònica en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/09/jodie-cash-sergi-estella-seny-americano.html

JOSH ROUSE, Sala Wolf (26/09/2025):

En Josh Rouse té molts vincles amb Espanya. Just amb el llançament del seu àlbum Subtítulo (2006) es va traslladar a viure a Altea (Alacant) i després a València per amor (la culpable va ser la cantant Paz Suay), on va formar una família. Va ser a partir d’aleshores que va començar a gravar amb Paco Loco al Puerto de Santa María, va cantar algunes cançons en castellà i va fer un projecte paral·lel amb la seva esposa anomenat She’s Spanish, I’m American. A més d’entablar amistat amb el cineasta Daniel Sánchez Arévalo i aportar “Quiet Town” per a la pel·lícula Gordos (2011) i “Do You Really Want To Be In Love?” per a La gran familia española, amb la qual va guanyar un premi Goya el 2014 a la millor cançó.

Però anem al moment just abans del seu trasllat mediterrani, quan el cantautor nascut a Nebraska va publicar el que per a qui escriu és sens dubte el seu millor treball: després de 1972 (2003), Nashville (2005). Un disc que porta el nom del seu altre hogar, la ciutat on havia estat vivint i en la qual es va inspirar per compondre aquelles precioses cançons pop que en la gira actual vol rememorar aprofitant el vintè aniversari de la seva publicació. Per a l’ocasió es va envoltar d’una superbanda nord-americana que incloïa el productor Brad Jones, el canadenc Marc Pispapia o el cantautor multiinstrumentista Daniel Tashian. Dues dècades després, els encarregats de portar la sonoritat de l’àlbum són una banda íntegrament valenciana que no tenen res a envejar als seus predecessors: Chema Fuertes (guitarra), Cayo Bellveser (baix), Alfonso Luna (bateria) i Amadeo Moscardó (teclats). Un quartet que, juntament amb Josh, clava les melodies, els ritmes i les sensacions de les deu cançons recuperades en una gira que va passar per Barcelona el passat divendres 26, i per Madrid (Sala Villanos), un dia més tard.

L’esdeveniment a la Sala Wolf de la capital catalana incloïa doble sessió amb el cantautor local Marc Rockenberg, que acaba de publicar el seu àlbum Go On, un disc autoeditat i el quart de la seva carrera. El músic va presentar les cançons del seu nou treball juntament amb una banda molt ben armada, capaç de guitarrejar de valent, fer melodies vocals i clavar aquest country rock que tant ens agrada. I, a sobre, es van atrevir a acabar de manera explosiva amb “You Really Got Me” dels Kinks.

 

Amb poc temps de descans, mentre escoltàvem jazz, una pantalla tapava l’escenari amb la foto promocional de l’esdeveniment principal fins que es va aixecar i ens va deixar veure com entrava el cinquantí de Nebraska lluïnt un barret de cowboy i un somriure entranyable que no es va esborrar al llarg de la nit. Aviat el vam poder escoltar parlant en el seu perfecte castellà i saludant-nos abans d’atacar una de les cançons més potents del disc homenatjat, “It’s The Nighttime”, amb aquell ritme que convida a ballar i aquella melodia dolça. Com no, la banda va resplendir (com ho va fer tota la nit) compenetrada i sense errades. Ho vam poder ratificar amb un altre dels hits de l’àlbum, “Winter In The Hamptons”, amb els seus “pa-ra-pa-pàs” corejats per un públic que ja estava del tot entregat al xou.

Un dels moments màgics de la nit va arribar amb “Streetlights”, aquella balada meravellosa i taciturna la màgia de la qual van saber traslladar en directe. No hi havia els violins ni els efectes d’estudi, però els teclats, les guitarres i la veu delicada de Josh ho van clavar. Després, Josh ens va preguntar si hi havia alguna “Carolina” a la sala per dedicar-li aquella cançó pop tan rodona. També va preguntar com es traduïa “Middle School”, i un espectador li va respondre “escuela secundaria”. En atacar els primers acords de la cançó que tanca la cara A de Nashville, ens va confessar amb tota la barra que era un plagi de “Waiting On A Friend” dels Rolling Stones.

 

Una altra de les meves favorites és l’enganxosa “My Love Is Gone”, sobre la qual Josh va apuntar amb humor que “no el representava”. Després va venir la meravellosa “Sad Eyes”, aquella trista balada al piano que a la part final s’enlaira en un gir triomfal i optimista. El blues aguerrit de “Why Don’t You Tell Me What” va sonar a tot drap i la naïf “Life”, amb el cantautor a l’harmònica, tancava el bloc de revisió d’un disc que es titula Nashville però que no porta el so country d’aquella ciutat, sinó una càrrega de pop atemporal que és, sense dubte, el seu millor treball. És cert que fora d’aquest àlbum el músic té moments i cançons grandiosos, però mai no ha lliurat un paquet tan formidable.

La segona part del show va arrencar amb Rouse sol a la guitarra abordant la bonica “Quiet Town” i, a petició dels fans, “Sweetie”. En acabar-les, la banda va tornar per acompanyar-lo en una “Businessman”, per a la qual va demanar a tres noies del públic que fessin els cors (“24 hours a day!”), amenaçant entre rialles de no seguir el concert si no apareixien voluntàries. Quan van pujar tres noies (entre elles una mare i una filla), ens va etzibar que “menys mal que hi ha algú que té nassos a Barcelona”. També ens va preguntar quant temps feia que no venia a la ciutat; li van respondre que des del 2013, tot i que el 2018 havia format part del cartell del Vida Festival de Vilanova. Va presentar els membres de la banda i a ell mateix com a Bob Dylan, va bromejar sobre el pas del temps i va preguntar si encara existia l’emissora “ICAT FM”, suposant que els DJ que punxaven els seus discos ja devien estar jubilats.

Per al tram final es va posar en mode ballable recuperant la trepidant “Slaveship”, amb aquell piano saltiró, i les emblemàtiques “Love Vibration” i “Come Back (Light Therapy)”, de l’àlbum 1972, tancant el concert a l’estil Rolling Stones amb “Some Girls”. Va ser el fermall perfecte per a un concert sensacional. Vam poder veure un Josh molt comunicatiu, divertit i totalment entregat en cada interpretació. A l’escenari transmet una felicitat genuïna que acaba encomanant a tot el públic. Té cançons, té talent i té una banda de gran nivell. I, per si fos poc, compta amb un disc monumental que enguany ja fa dues dècades que va veure la llum.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/09/josh-rouse-la-alegre-nueva-vida-de-los.html

SLY LIVES! EL LEGADO DE UN GENIO (Questlove, 2025):

Para poner al lector en antecedentes: el director de este documental es Questlove (sobrenombre de Ahmir Thompson), el batería y líder de la banda norteamericana de hip-hop The Roots. Con “Sly Lives! El legado de un genio” confirma su exitoso debut tras las cámaras de “Summer Of Soul (...O cuando la revolución no pudo ser televisada)” (2021), un film con el que obtuvo el Oscar al mejor documental, un Grammy, un Sundance y un puñado de reconocimientos mas. Y la verdad es que el largometraje fue justo merecedor de tantos premios, ya no sólo por el testimonio que nos daba del festival de Harlem, sino por cómo lograba tocarnos el corazón a través de la música de genios negros inmortales como Stevie Wonder, Nina Simone, Mahalia Jackson, Gladys Night o Sly and The Family Stone. Y precisamente tomando el testigo de ese gran genio, convertido en banda, ahora nos sumerge en su carrera con esta película de 112 minutos de duración.

Alternando entrevistas de archivo del propio Sly Stone junto con testimonios actuales de los músicos y miembros de la familia Stone, pero también de otros músicos de renombre como André 3000 (Outkast), Nile Rogers (Chic) o el gran George Clinton (Parliament-Funkadelic), las reflexiones, los recuerdos y las emociones son el eje de un documental cuyo planteamiento se centra en el clásico esquema al que muchos músicos acaban sucumbiendo, y del que Sly Stone no logró escapar: el ascenso de un talento hacia el éxito y el descenso en espirales autodestructivas, para la ocasión por culpa de las drogas. Pero ante todo nos quedamos con el convencimiento de que Sly Stone ha sido un genio, un visionario musical y un músico capaz de inspirar a otros genios como pueden ser los mismísimos Prince o Miles Davis. O como etiqueta Questlove, Sly ha sido “un genio negro” con todo lo que ello conlleva, con las dificultades que supone para los afroamericanos asimilar el éxito en los EEUU. Especialmente en el momento en el que le llegó la hora al bueno de Sly, con un país metido de lleno en la Guerra del Vietnam, mientras en sus calles lidiaba con las luchas por los derechos civiles y los abusos contra los de su raza.

                                

Pero primero el director nos lleva hacia sus orígenes en Texas, antes de que su familia se mudara a California, lugar donde el pequeño Sly se sumergió en la música a través del coro de su iglesia, y ya de adolescente montando su primera banda de Doo-Wop. Con la fiebre del rock and roll descubrimos cómo de muy joven fue un reconocido DJ en una radio local de San Francisco para después saltar a la producción musical trabajando con solvencia para gente tan dispar como la banda pop The Beau Brummels, el soulman Bobby Freeman o Grace Slick , antes de que se uniera a los Jefferson Airplane. Esta capacidad de adaptarse a distintos estilos, su prodigioso talento para la música y para los instrumentos, hizo que finalmente fundara los Sly and The Family Stone junto con su hermano Freddie, Gregg Errico (batería), Cynthia Robinson (trompeta) y Larry Graham (bajo), quienes van apareciendo y narrando una historia al lado de imágenes de archivo de actuaciones de la banda. Una formación imponente que fue capaz de desarrollar varios géneros como el Soul, el Funk, la psicodelia e incluso el Jazz eléctrico, todo ello impulsado por la genialidad de su líder y factótum Sly. Pero el éxito chocó con las dificultades y prejuicios raciales y sobre todo con la lacra de las drogas, lo que le llevó a deambular encima de los escenarios, con plantones a sus fans y la paulatina pérdida de sus capacidades creativas.

                                       

Es a grandes trazos el resumen de un interesante documental que recomendamos que no os perdáis, en el que se traza el retrato conmovedor de la carrera de uno de los grandes artistas de los años setenta, quien tuvo que luchar con todas las dificultades que supone ser un genio negro en su país y con sus problemas personales, pero que a pesar de todo nos ha dejado un legado musical imbatible que ahora nos llega a las pantallas no falto de reflexión social y personal.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/04/sly-lives-el-legado-de-un-genio-de.html

CARLOS SANTANA - Palau Sant Jordi (26/7/2025):

Subir a la montaña de Montjuic no es fácil en verano, máxime si coincides con aglomeraciones de gente dispuesta a ir a un evento masificado. No obstante, el peregrinaje que nos disponíamos a hacer el pasado día 26 era de los que merecía la pena. Se trataba del encuentro esperado con uno de los grandes gurús del rock a sus 78 años, hablamos del ganador de varios Grammy y miembro del Salón de la Fama del Rock, Carlos Santana. Pero sobre todo hablamos del guitarrista que puso patas arriba el Festival de Woodstock con sus solos imposibles, ritmos tribales y sonidos latinos. Un joven mejicano que a finales de los sesenta supo aunar las percusiones caribeñas y la salsa con el blues-rock a la vez que metía algo de Jazz a su fórmula. Un tipo que ha pisado mucho nuestros escenarios pero que no actuaba en el Palau Sant Jordi desde 2003, época en el que era un habitual de la MTV tras publicar los superventas "Supernatural" (1999) y "Shaman" (2002).

El concierto era la primera parada española de su gira, antes del doblete en las "Noches del Botánico" de Madrid -cita con un formato más reducido de espectadores-, y cosechó una muy buena entrada de espectadores a pesar de caer en fechas veraniegas. Los videos en las pantallas con escenas africanas y el sonido de unos Gongs anunciaban el comienzo del concierto puntualísimo a las 21 horas, dando paso a una intro de música pregrabada. Un abrazo tribal entre África y Oriente que desembocó en los primeros compases de "Soul Sacrifice", donde el trío de percusionistas (Karl Perazzo, Paoli Mejías y Cindy Blackman Santana) con una energía y potencia incansable (algo que disfrutamos durante toda la actuación) nos llevaron en apenas un parpadeo hasta los campos de Woodstock el 16 de agosto de 1969. Enseguida se unieron el resto de la banda, con un Carlos Santana que a pesar de acercarse a los ochenta años, demostró una sorprendente, increíble vitalidad y dominio técnico a la guitarra.

El arranque fue demoledor, pues le siguieron "Jingo", "Evil Ways", "Black Magic Woman / Gypsy Queen" y "Oye cómo va". Una primera parte del show que fue simplemente demoledora con sus bombas rítmicas a base de congas, timbales, batería, o esa trompeta a cargo del cantante Ray Green, que se juntaron con las guitarras y los teclados -ese sonido tan sixties- para crear un tejido melódico monumental. Píldoras de rock latino venidas de su disco debut "Santana" (1969) y del icónico "Abraxas" (1970). La cascada de temazos lo rubricó "Oye Cómo Va" de Tito Puente para el deleite de todos. ¿Qué más se puede pedir?

Ante tal media hora abrasadora, la cosa no decayó aunque para ello la banda hizo un salto a 1999 para abordar "Maria Maria" con imágenes del videoclip en pantallas y con el cantante Andy Vargas gritando eso de "¡played by Carlos Santana!". Otra de las clásicas que sonaron fue la pieza soul "Everybody Everything" del "Santana III" (1971), con ese solo de Hammond formidable. Eso fue antes de que el bajista Benny Rietveld nos ofreciera un solo magistral que nos mostraba posibilidades de su instrumento que algunos ni conocíamos, sonando en ocasiones a indie de los noventa pero con un final que fue un homenaje a Black Sabbath/Ozzy Osbourne. Unos minutos que sirvieron de descanso para el maestro de ceremonias.

Un septuagenario que, ataviado con un gorro blanco y una chaqueta que lucía una foto de John Coltrane, aguantó como un campeón dando su enésima lección magistral de guitarra, mientras se apoyaba en un taburete cual viejo bluesman, masticando chicle sin parar. Con su castellano americanizado nos agradeció los aplausos e incluso se atrevió a hacer un parlamento sobre la paz y la comprensión justo antes de que sus seis cuerdas hablaran por él. Fue un momento simplemente mágico.

Hubo guiños a otras canciones que Carlos intercaló entre sus solos de guitarra como "Do It Again" de Steely Dan en mitad del solo de "Evil Ways" o "While My Guitar Gently Weeps" de los Beatles. También sonó la versión de "She' s Not There" de los Zombies en la que Carlos nos regaló un increíble crescendo final con slide, para los que siempre hemos lamentado que, en su versión de estudio, parte de este sublime solo de guitarra se perdiera en el habitual fundido a silencio. También la cristalina "Samba pa ti" creando esa intimidad musical que ha traspasado los tiempos. Todo muy retro como la aguerrida "Hope You' re Feeling Better" que dio paso a su último single "Me Retiro" cantada en castellano y que esperamos que no sea una declaración de intenciones ya que aún le queda fuelle.

El final "Supernatural" quedó rubricado con la bailonga "(Dale ya) Yaleo", el baladón "Put Your Lights On" con todo el público creando un mosaico de luces con sus móviles y esa "Corazón espinado" que lo petó en su día junto a sus compatriotas Maná. Tras la breve retirada de la banda, los bises con la potente "Toussaint L' Overure" y el momento Cindy Blackman Santana con un brutal y elegante solo de batería que demostraba cómo de importante es y ha sido para la carrera de su marido. Potencia y energía de la mano de una depurada técnica jazz. El final lo trajo "Smooth", que en su original la cantaba Rob Thomas de Matchbox Twenty y que relanzó la carrera del guitarrista, a la vez que acercaba el latin rock a todo el planeta y a las nuevas generaciones de aquella época. Poco más de hora y media de concierto, tiempo suficiente para poder disfrutar de lleno de la leyenda, de la música y de la mística de un Carlos Santana que se despidió cálida y humildemente antes de desaparecer lentamente por la parte de detrás del escenario.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2025/07/santana-ritmos-y-solos-con-alma-latina.html

DISCOS DE 2025: PULP - More:

                                  

A priori, el nou disc de Pulp era un dels grans al·licients del present curs musical, sobretot pels anys que feia que no publicaven material nou. La banda de Jarvis Cocker es va separar després de publicar We Love Life l’any 2001 i no es va tornar a reunir fins als concerts del 2011, en primera instància, i posteriorment el 2022. Pel camí van passar moltes coses. La pitjor de totes, la mort del seu baixista Steve Mackey, que no va formar part de l’última reunió i a qui està dedicat el nou àlbum. La millor, potser, és el fet que, al llarg dels anys, el carismàtic Jarvis no ha perdut la seva condició de llegenda del indie pop. Ho ha demostrat amb la publicació de material interessant en solitari, com Jarv...is (2006), Further Complications (2009) o l’afrancesat àlbum Chansons d’Ennui Tip-Top (2021). També cal destacar el seu cameo a la saga de Harry Potter, en forma de banda (els seus Weird Sisters actuen a El Calze de Foc, 2005).

A més, hem tingut temps de llegir la seva autobiografia Bon Pop, Mal Pop, però tot ens ha semblat poc per a una banda que tant ens va impressionar als noranta, quan la majoria els vam descobrir, tot i que ja portaven una dècada en actiu. Va ser amb la seqüència Intro (1993), His 'n' Hers (1994) i, sobretot, amb l’icònic Different Class (1995), que va donar pas al notable This Is Hardcore (1998), digne successor d’aquella obra magna. Cançons com “Babies”, “Razzmatazz”, “Common People”, “Disco 2000” o “Help the Aged” van regar la dècada als Discman, a les ràdios i a les pistes de ball, per acabar sent rescatades a les reunions esmentades de la banda com a exercici de nostàlgia.

Per això, cal plantar-se i reflexionar sobre què poden —o haurien de— oferir els de Sheffield en plena era post-Brexit, de la intel·ligència artificial, del reggaeton, del segon mandat de Donald Trump i de l’escalfament global. Els seus fans ja passen dels quaranta (com a mínim), i la gran majoria ja no trepitgen les discoteques. Han passat 25 anys, i el món ha canviat completament.

És per això que m’atreveixo a afirmar que More encaixa força bé en el seu temps i, de fet, enllaça amb bastanta naturalitat amb el punt on la banda ho va deixar en aquell llunyà 2001. Tot i que es tracta d’un disc madur, que guanya amb les escoltes, no és un treball que es digereixi a la primera: fins i tot té algun tram feixuc i, per moments, li manca certa espontaneïtat i frescor característiques dels millors moments del grup. Però si un escolta amb atenció el notable We Love Life, hi percebrà aquestes ganes d’experimentar i buscar nous camins que fugen de l’estribillo fàcil i enganxós. I això és exactament el que trobem aquí, amb 25 anys més d’experiència a l’esquena.

Gravat l’any passat als estudis Orbb (Londres) sota la supervisió i producció del productor de moda James Ford —habitual dels Arctic Monkeys i responsable de rejovenir els últims treballs de Blur, Pet Shop Boys i Depeche Mode, a més d’haver catapultat bandes com Fontaines D.C. o The Last Dinner Party—, la feina d’estudi s’escolta clarament en la pulcritud i el detall de les onze noves cançons (dotze a l’edició japonesa), compostes per Jarvis i companyia. Hi col·laboren un vell amic i membre del grup, Richard Hawley (a la guitarra), així com el polifacètic Chilly Gonzales.

D’entrada, ens trobem amb la que és, segurament, la millor cançó de l’àlbum i la més digna hereva del llegat de Pulp: parlem del senzill de presentació Spike Island, una peça de melodia enganxosa en què el dramatisme vocal de Jarvis s’entrellaça amb ritmes electrònics. Encara que, si parlem de dramatisme, res millor que una cançó de desig de l’antihéroi com Tina, amb les seves pujades i baixades i aquelles modulacions de veu que Jarvis domina tan bé. Com si haguessin reservat les millors peces per al començament, arriben els estribillos de Grown Ups, on reflexionen sobre la maduresa, sostinguts per una excel·lent base rítmica de violins, especialment lúcids a la barroca Partial Eclipse.

Farmer’s Market té aquests aires de musical; My Sex presenta groove mentre els murmuris de Cocker narren una lletra entre l’absurd i l’humorístic. Got to Have Love és una versió 2.0 del seu F.E.E.L.I.N.G. C.A.L.L.E.D. L.O.V.E., amb un gest directe al tornar a lletrejar la paraula “love”. Background Noise podria passar per una peça de Nick Cave, i A Sunset és una bonica oda al capvespre de la vida que reflecteix el caràcter melancòlic d’aquestes noves cançons. Per cert, pareu atenció a l’inici de la cançó i us vindran ganes de beure Coca-Cola.

És More un disc dolent? En absolut. Esperàvem més del retorn de Pulp? Potser sí, si ho mirem des de la nostàlgia, convençuts que els temps passats sempre van ser millors. Però la veritat és que, tot i no contenir grans èxits pop, és una obra arriscada que fuig del camí fàcil, per donar una nova volta de rosca a la carrera d’aquesta meravellosa formació, sense que per això perdin la seva identitat.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellan en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/pulp-more.html

MOR OZZY OSBOURNE, EL PRÍNCEP DE LES TENEBRES:

Quin gerro d’aigua freda per als amants del hard rock va ser conèixer ahir la mort d’Ozzy Osbourne. Molts pensaments ens van venir al cap, com ara que semblava que el cantant hagués fet un últim sobreesforç per poder oferir el seu últim concert amb els seus Black Sabbath el passat 5 de juliol a la seva ciutat natal, Birmingham. Sembla com si, després d’aquell concert apoteòsic, l’Ozzy s’hagués deixat anar. En qualsevol cas, és un final poètic, gairebé escrit al cel del heavy metal, per a una de les figures més icòniques de la música del segle XX i XXI.

Nascut i criat a Birmingham l’any 1948 sota el nom de John Michael Osbourne, l’Ozzy va créixer en un entorn humil. Des de ben jove va mostrar interès per la música, influït pels Beatles i pel blues britànic. La seva adolescència, marcada per problemes de conducta, va fer un tomb quan va decidir formar una banda amb uns amics del barri. Més tard formaria Earth, que poc després es convertiria en Black Sabbath, juntament amb Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward. Amb ells va crear una nova sonoritat més fosca, pesada i visceral que canviaria per sempre la història del rock. Amb l’àlbum de debut Black Sabbath (1970), i sobretot amb els que el van seguir, Paranoid (1970) i Master of Reality (1971), els arribaria un èxit que transcendiria la seva Anglaterra per conquerir els EUA. La crítica els atacava, però el públic no parava de créixer. Naixia el heavy metal, i l’Ozzy n’era el profeta més salvatge.

Les seves addiccions van marcar profundament la seva carrera i la seva vida personal. L’alcohol, la cocaïna i altres substàncies el van acompanyar durant dècades, cosa que va afectar la seva salut i les seves relacions personals. El seu comportament erràtic, els excessos i les detencions van formar part de la seva història, creant un personatge que ja no abandonaria mai més. Tot i així, va ser responsable d’altres discos icònics amb Black Sabbath, com Vol. 4 (1972), Sabbath Bloody Sabbath (1973) i Sabotage (1975), que van definir el gènere. Tanmateix, el 1979 va ser expulsat de la banda a causa de les seves addiccions i el seu comportament. Per a molts, era el final de l’Ozzy.

Però, contra tot pronòstic, la seva carrera en solitari va enlairar-se com un coet. Va publicar més d’una dotzena de discos, incloent-hi clàssics com Blizzard of Ozz (1980) i Diary of a Madman (1981), amb la inoblidable col·laboració del guitarrista Randy Rhoads. El seu últim àlbum va ser Patient Number 9, publicat el 2022.

Més enllà de la música, amb el canvi de mil·lenni MTV el va convertir en una figura global gràcies a The Osbournes, un reality show que mostrava la vida quotidiana i caòtica de la seva família. Va ser una mena de “pre-Simpsons” real, amb l’Ozzy com el pare desorientat, de vegades esquerp, però entranyable, que el va acostar a una nova generació.

Fa 17 dies, a Villa Park, va tenir lloc el meravellós Back To The Beginning davant de 45.000 espectadors, en un concert benèfic cuyos fons van anar directes al Birmingham Children’s Hospital. El programa va incloure grans del gènere com Metallica, Guns N’ Roses, Slayer, Pantera, Alice In Chains i Anthrax, i també hi van participar figures com Steven Tyler, Tom Morello, Ron Wood o Billy Corgan. Tots ells units per retre homenatge a la banda i sobretot al seu líder i cantant, que, postrat en un tron, va estar a l’alçada en un concert tan memorable com emotiu, on van sonar cançons mítiques com “Iron Man”, “War Pigs” o la final “Paranoid”. És paradoxal que aquest espectacle s’havia ideat molt temps enrere, el 2023, i que just dues setmanes després de la seva celebració l’Ozzy ens deixi. Se’n va la llegenda, el frontman únic i el símbol cultural. Serà recordat per moltes coses: la seva roba negra, les seves creus penjades al coll, les seves ulleres rodones, la mirada perduda, els seus excessos… però sobretot pel seu llegat musical imbatible, que el va fer mereixedor d’entrar al Hall of Fame i de tenir la seva estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

La seva mort, després d’anys de problemes de salut —coma, operacions, addiccions, un diagnòstic de Parkinson de fa sis anys—, deixa un buit enorme i un record etern. Avui, el món del rock s’agenolla davant del seu record. Llarga vida al Príncep de les Tenebres.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà ahttps://www.elgiradiscos.com/2025/07/muere-ozzy-osbourne-el-adios-definitivo.html

WEEZER- Sala Razz (9/7/25):

Fa uns mesos, Weezer penjaven el cartell de “sold out” poques hores després de posar les entrades a la venda. Era la venda telemàtica de les entrades pel concert del seu retorn a Barcelona, ciutat que no trepitjaven des de l’any 2002, quan van actuar com a teloners dels Cranberries i dels nostres Dover. Anys abans, el 1996, ja havien passat pel “Pop Festival” amb un cartell indie on van compartir escenari amb noms com The Posies, Sexy Sadie o Los Planetas. Quins temps! Ha hagut de passar gairebé un quart de segle perquè la banda californiana tornés a la Ciutat Comtal, i ho van fer encertant de ple: a la sala més emblemàtica de la ciutat per a l’indie, la Razzmatazz.

Apretats entre el públic, la seva legió de fans vinguts dels noranta es disposava a prendre posicions abans de l’aparició del quintet anglès Bad Nerves que, per a qui no els conegui, és una banda força punk que es presentava amb el seu cantant vestit amb una samarreta dels amics d’aquesta casa, Biznaga (bonic detall), per oferir un set curt però molt enèrgic i suat.

                                                 

Hores abans, mentre els fans feien cua al carrer Almogàvers per entrar a la que anys enrere era la Sala Zeleste, Rivers Cuomo sortia amb l’acústica a la mà per tocar un fragment de la cara B Susanne de manera sorpresa, com a reconeixement als seguidors barcelonins als quals havien fet esperar tant. I amb aquesta actitud i motivació —d’agradar, de convèncer i de rematar— va sortir junt amb els seus companys per menjar-se l’escenari poc abans de les nou amb una inicial Anonymous, l’única que van tocar d’aquell disc infravalorat dins de la seva excel·lent discografia: Everything Will Be Alright in the End (2014). Després d’aquesta, el fervor definitiu va arribar amb la mítica Hash Pipe, del disc verd, amb la qual el públic va enlairar-se per mantenir-se al màxim durant tota la vetllada.

                                           

La veritat és que va ser un autèntic concertàs de principi a fi, intens i dinàmic, amb la banda sonant potent, harmonitzada i compacta. Els membres originals —Rivers Cuomo com a cap visible a la veu principal i guitarra, Brian Bell a la guitarra i teclats, i Patrick Wilson a la bateria— estaven acompanyats pel baixista Scott Shriner, amb ells des de 2001. Al darrere, una pantalla projectava videoclips amb imatges 3D apocalíptiques o del grup actuant en altres concerts.

Tot i els seus 55 anys, Rivers no ha perdut la seva essència de nerd, encara que darrere d’aquell aspecte escanyolit, amb les ulleres de pasta, la samarreta de ratlles i les Converse All Star, s’hi amaga una autèntica estrella del rock, capaç de cantar registres complicats, tocar solos potents i dominar l’audiència. Ell és l’ànima d’aquesta meravellosa banda única en la seva espècie, amb com a principal argument unes cançons de guitarres potents, melodies dolces i aparentment vitalistes, però sempre amb un toc de melancolia. I d’aquestes en vam escoltar moltes, ja que van tocar sencer el Blue Album, a més d’alguns dels seus molts èxits, en un directe que va ser tan intens com pocs que s’hagin vist per aquestes terres.

                                            

Del disc blau vam gaudir de les memorables My Name Is Jonas, Undone, Surf Wax America, In The Garage o Holiday, celebrant el seu 30è aniversari, però també vam saltar i vibrar amb altres com Why Bother o aquella Island In The Sun, amb la qual es van fer famosos al nostre país gràcies (o per culpa) d’un anunci de televisió d’una companyia telefònica. Amb Pink Triangle, Cuomo ens va fer amb les mans el símbol de Weezer i el del triangle, i amb Beverly Hills van incloure “Barcelona” a la lletra, però jo em quedo amb l’himne que és The Good Life, encara que no la van tocar sencera. El final va arribar amb Only in Dreams, aquella joia de vuit minuts amb el baix marcant el pols i les guitarres navegant entre tempestes elèctriques, abans de tornar als bisos amb dos dels grans èxits del seu debut: Say It Ain’t So i Buddy Holly, aquella meravella de power pop que homenatjava a la seva lletra el geni de Lubbock amb un videoclip inoblidable inspirat en les sitcoms antigues americanes.

                                   

Un final amb què tothom va saltar, corejar i gaudir, després del qual el quartet va celebrar, situat a primera línia de l’escenari, la comunió amb els seus fans en aquest retrobament tan esperat. Sorprès per la resposta del públic barceloní, en Rivers es va atrevir a prometre tornar “cada estiu”. A veure si és veritat, perquè segur que no ens els perdrem. Valen molt la pena.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/07/weezer-el-intenso-poder-de-las-melodias.html

BAJISTAS MUJERES:

Decía Kim deal que durante mucho tiempo ella había sido sólo "la chica de la banda". Lamentablemente el machismo y el patriarcado siempre ha estado presente en el rock y en sus bandas, si no sólo hay que ver cómo las mujeres han tenido históricamente un papel ciertamente secundario en sus formaciones, con notables excepciones, reservando su participación normalmente al de cantante. Aunque afortunadamente no siempre ha sido así siendo el bajo uno de los instrumentos en el que se ha prodigado más el género femenino, regalándonos grandes y poderosas bajistas que han brillado con luz propia por su estilazo, virtuosismo al tocar el instrumento y carisma, rompiendo unos esterotipos a los que aún hoy en día nos encontramos constantemente. Por que las barreras absurdas están para romperlas, aquí unos ejemplos de formidables bajistas que por si solas o junto a sus bandas han ido levantando (y muchas levantan aún) el rock hacia la normalidad deseada.

KIM DEAL (SONIC YOUTH):

¿Qué seria del sonido de los Sonic Youth sin la línia de bajo? Pues poca cosa seguramente, ya que las improvisaciones de las guitarras de Lee Ranaldo y Thurson Moore han navegado siempre bajo las olas del bajo de la gran Kim Gordon, quien en ocasiones también ha atacado las seis cuerdas. Un bajo que marcó todo el indie americano de los noventa en una banda tan única como sónica. 

KIM GORDON (PIXIES - THE BREEDERS):

La otra Kim imprescindible del rock alternativo és Kim Gordon. Líder de los maravillosos Pixies junto a Black Francis en dónde tiraba de la sección rítmica, aportaba coros, fraseos vocales y otras piruetas musicales. Fuera de ellos tras su primera separación en 1993 (en la vuelta de los Pixies estuvo sólo en una gira con ellos) fundó junto a su hermana gemela The Breeders, dónde abandonó el bajo por la guitarra y voz, logrando un éxito gracias sobre todo con "Last Splash".

LAURA BALLANCE (SUPERCHUNK):

Otra banda icónica del rock independiente americano de los noventa que también tenía a una bajista. Son los Superchunk y lo suyo era el power pop con discazos como "Foolish" (1994) o "Here' s To Shooting Up" (2001), quienes han seguido publicando discos a lo largo de las siguientes décadas con Laura al mando de los ritmos más trepidantes.

SUZI QUATRO:

Pionera como rockera pues en los años 70 fue una de las primeras rock-star femeninas empuñando salvajemente un instrumento, en este caso el bajo. Ataviada con un traje de cuero y con la melena al viento, su imagen de mujer empoderada mostró un camino que ha sido caminado por muchas otras (aún pocas) mujeres. Enorme vocalista y autora de discos explosivos como su debut "Suzi Quatro" (1973), también ha sido actriz y locutora de radio.  Pionera. 

TINA WEYMOUTH (TALKING HEADS):

Siempre que pensamos en la New Wave pensamos en los Talking Heads, como también pensamos en la fusión de los ritmos, unos ritmos que dependen fundamentalmente del bajo. Y para la banda de David Byrne su responsable no era otra que Tina Weymouth, fundadora de las "Cabezas Parlantes" y fiel a la banda hasta su disolución en los años 90. También compositora, teclista, guitarrista y cantante, Tina inundó los ochenta con sus marchosos golpes de cuerda, mientras que su compañero David se llevaba todos los honores. 

SEAN YSAULT (WHITE ZOMBIE):

En el Metal también hay importantes presencias femeninas en los bajos. Ejemplo de ello es esta mujer de pelo rizado que abandonó los teclados para abordar el bajo en la banda de Rob Zombie con quien lograría un éxito masivo en los EEUU. Tras abandonar aquella banda, demostró su talento en otros proyectos musicales, pero también en el terreno del diseño. Contundente y trepidante bajista para una banda de Hard Rock. 

 KIRA ROESSLER (BLACK FLAG):

El punk también nos ha arrojado bajistas como esta desaliñada chica de Connecticut que formó parte del hardcore de los Black Flag a lo largo de cinco álbumes en los que pudo demostrar su presencia en los escenarios, mala leche y habilidad. Tras los BF y un periplo en otras formaciones menores, se consolidó como guionista de cine, en dónde aún sigue. Como curiosidad, estuvo casada con el bajista de los Stooges  de los años 2003 a 2013 Mike Watt. Seguro que Mike aprendió mucho junto a ella.

 D' ARCY WRETZKY (SMASHING PUMPKINS):

Fundadora junto a Billy Corgan y James Iha de los Smashing Pumpkins, D' Arcy es responsable de los ritmos ensoñadores de piezas inmortales como "1979" o "Tonight Tonight". Con su estilo siniestro vistiendo ropa negra y maquillaje tremebundo, sus problemas con las drogas le alejaron de la banda en la que en 1999 fue sustituida dejando con ella atrás la época dorada del rock americano.

JULIANA HATFIELD (LEMONHEADS):

Otra bajista "made in USA 90´s" es Juliana Hatfield, quien tras formar parte de los Black Babies fue reclutada por Evan Dando para formar parte de los Lemonheads en su época dorada con participación en los discos "It' s A Shame About Ray" (1992) y "Come ON Feel The Lemonheads" (1993). Suya es la línia de bajo de la versión archifamosa de "Mrs. Robinson" que llenó las ondas de las radios de esos años y venideros. 

CAROL KAYE (WRECKING CREW)

Si hay una mujer pionera en el instrumento de la guitarra bajo ésta es la legendaria Carol Kaye. Formada en el Jazz, la descubrió el buen ojo de Phil Spector quién la reclutó para las grabaciones de estudio, lugar en el que ésta mujer era infalible y en dónde llegó a participar en más de diez mil sesiones a lo largo de más de cuarenta años. Colaborando con nombres como el propio Spector, Brian Wilson, Quincy Jones, John Williams o la Motown. Suyo es el bajo de piezas legendarias de Frank Sinatra, Ray Charles, Beach Boys, Monkees, Doors, Simon & Garfunkel, Tina Turner, Joe Cocker, y un larguísimo etcétera que da muestra del talento monstruoso de ésta mujer nunca reconocida debidamente.  

ESPERANZA SPALDING:

Las nuevas generaciones de rockeras nos han dado nombres como Esperanza, quién al mando de las cuatro cuerdas (eléctricas o en contrabajo) ha desarrollado todo su talento musical en un rock-jazz-soul en dónde la fusión de estilos y rítmicos han encontrado su preciosa voz para este pedazo de artista que no debemos perdernos.

CAIT O' RIORDAN (THE POGUES):

Nacida en Lagos (Nigeria) pero criada en Inglaterra, Cait O' Riordan formó parte de la banda irlandesa The Pogues a la que dio sonido del bajo en los años dorados de 1983 a 1986 , para luego formar parte de la banda de Elvis Costello con quién además mantuvo una relación de pareja por 18 años. Ruda y enérgica, su manera de tocar fue fundamental al definir el sonido celta-folk punk de los Pogues, quienes han sido banda sonora de toda una generación.

BRITTA PHILLIPS (LUNA):

Que nadie se engañe, pues tras esa belleza nórdica se esconde una gran músico que ha sido bajista de Luna desde 2001 año en el que reemplazó al bajista original Justin Harwood. Pareja de Dean Wareham en la vida privada, con él ha formado el dúo Dean & Britta publicando discos, así como también tiene un disco en solitario. Desde su incorporación ha girado con la banda formando parte del potente directo, pero también ha sido bajista de apoyo de los proyectos personales de Dean, y ha colaborado en muchos proyectos de otros músicos. 

MADNESS - Festival Alma (Poble Espanyol) 4/7/25:

Les últimes visites de Madness a Barcelona han estat en festivals: Cruïlla, Vida, Pedralbes i ara l’Alma. És lògic, tenint en compte que la seva proposta és molt festiva i plena de diversió constant. Des de finals dels anys setanta, i sobretot durant els primers vuitanta, els londinencs han convertit la seva música en una autèntica expressió de disbauxa i alegria. Des dels seus videoclips divertits, passant pels seus ritmes i melodies desenfadades, les seves lletres entremaliades —encara que molt socials i crítiques— fins als seus directes efervescents.

Responsables de la globalització de la música ska, la seva trajectòria s’allarga ja gairebé cinquanta anys sense que hagin perdut ni una mica d’aquella espurna innata. Això era el que esperàvem, i exactament això és el que vam tenir el passat 4 de juliol al Poble Espanyol. Puntuals a l’escenari, i sense limitacions per al públic dret del “Golden Circle”, els deu membres de la banda van aparèixer amb jovialitat per arrencar amb una de les seves millors peces: One Step Beyond, del seu disc de debut. Als crits de Suggs —“Hey you! Don’t watch that, watch this! This is the heavy, heavy monster sound!”— li van seguir aquells ritmes irresistibles per ballar, que van encendre un públic (més tímid del que s’esperava) en uns balloteigs que anirien creixent al llarg de la vetllada.

De la banda, en destaca el seu cantant i líder, Graham “Suggs” McPherson, carismàtic rere les seves ulleres de sol i amb un elegant vestit, que va mostrar la seva habitual simpatia amb bromes sobre les Spice Girls, desitjant-nos “un bon Nadal”, parlant de l’alegria de veure diferents generacions de fans entre el públic, interactuant amb un jove seguidor anomenat “Pau” o “Raúl” (com el futbolista, va dir), convidant-nos a aplaudir o interpretant teatralment les lletres de les seves cançons. Al seu costat, el divertidíssim Lee Thompson no només es va dedicar a fer solos impossibles amb el saxòfon, sinó també a tocar altres instruments de percussió (alguns força estrambòtics) i, sobretot, a fer de clown de l’espectacle amb els seus gestos, disfresses (es va encaputxar amb una màscara de lluita lliure mexicana) o quan, amb un barret de policeman, va ser apallissat pels seus companys de la secció de vent.

També cal destacar la brutal línia de baix de Mark Bedford, la guitarra precisa de Chris Foreman, la bateria de Daniel Woodgate i els imprescindibles teclats de Mike Barson. Tots ells acompanyats per una potent secció de vent i una percussió de suport. Tots van ser responsables que, a l’inici del concert, sonessin meravelles pop com My Girl o Embarrassment. I és que el concert va tirar de molts dels èxits dels primers Madness, obviant les cançons més recents que han publicat, amb alguna excepció. Així és com van sonar clàssics com Grey Day, la instrumental Return of the Los Palmas 7, els cors de Wings of a Dove o la popera Lovestruck.

Entremig també hi va haver moments per a les versions, com una aparentment improvisada Help dels Beatles, a cappella, o aquella The Harder They Come de Jimmy Cliff, que ens recorda l’origen caribeny de la música ska, acompanyada d’imatges cinematogràfiques del mateix músic jamaicà a les pantalles. Unes pantalles que també van tenir protagonisme, dinamitzant el concert amb paraules, ambients i colors. Com les imatges de Prince Buster, a qui van retre homenatge amb la formidable The Prince (autèntic pare de l’ska i autor de diversos èxits de la banda), un altre dels seus clàssics més antics.

                   

I, com no podia ser d’una altra manera, també van sonar els imprescindibles en la recta final: la monumental House of Fun —la cançó amb què un va descobrir la banda de petit veient  la sèrie "Els Joves" (The Young Ones de la BBC)—, la celebradíssima Baggy Trousers, amb un fan envaint l’escenari, la famosíssima Our House, amb vídeos de cases de fons, i l’himne a l’amor It Must Be Love, amb imatges acolorides molt beatlianes, amb la qual van abandonar breument l’escenari.

Després del descans, va arribar la peça que dona nom a la banda, amb la qual van començar uns pogos sans, que es van intensificar amb els sons de vaixell que anunciaven la final Night Boat to Cairo. Un divertidíssim colofó per a un directe formidable que, tot i ser intens i dinàmic, se’ns va fer curt amb només una hora i mitja. Així i tot, sempre és un plaer veure aquests tipus que ens recorden que la millor part de la música és poder celebrar-la en grup, al ritme de la diversió, la suor i el ball.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en  https://www.elgiradiscos.com/2025/07/festival-alma-poble-espanyol-barcelona.html

WILCO: Festival Alma (Poble Espanyol) 27/06/2025:

Ho tinc molt clar: Wilco és una de les grans bandes contemporànies de rock. Una formació que ha marcat (i continua marcant) tota una època, no només per haver creat l’Alt-Country, sinó per haver aportat molt més al gènere durant els darrers trenta anys, transcendint aquesta etiqueta. Una tasca realitzada amb discos icònics com Yankee Hotel Foxtrot, amb el qual van obrir el mil·lenni rocker a cops d’indie, i també amb sorpreses recents com l’excel·lent Cousin, de l’any passat, on van introduir instruments orientals per manufacturar un LP molt interessant. Descobriments que no impedeixen que encara hi hagi alguns nostàlgics que insisteixin a recordar que els millors dies dels de Chicago ja han quedat enrere.

Per tot plegat, no hi ha dubte que la proposta que l’Alma Festival de Barcelona ens va oferir el passat 26 de juny era una de les millors d’aquest estiu barceloní, cosa que es va confirmar amb la bona afluència de públic a l’esdeveniment, que una vegada més va intentar traslladar la sofisticació del Festival de Pedralbes al recinte de Montjuïc. Ho diem sobretot per la seva zona Village, amb l’oferta gastronòmica a càrrec de food trucks, i per aquell escenari refrescant amb els madrilenys Gold Lake animant la vetllada. La banda, liderada per Lua Ríos a la veu i Carlos Del Amo a la guitarra, forjada a Nova York, va ser un entrant musical molt saborós abans del plat principal que ens esperava, amb aquell so americà i cristal·lí que, per moments, recordava al dream pop de Beach House.

Una mica més avall i una mica més tard, puntuals a les 22:00, el sextet de Chicago apareixia en un escenari coronat per un rètol amb el nom “WILCO”, que evocava el que The Who van utilitzar a la portada del disc en directe del seu concert a l’Illa de Wight. Wilco és una banda enorme de músics. Des dels seus assajos a The Loft fins als escenaris que trepitgen arreu del món, sempre demostren compenetració, versatilitat, talent i capacitat d’improvisació a través d’un repertori inigualable. El seu cançoner és imbatible, però la manera com desenvolupen algunes de les seves peces —amb improvisacions que naveguen entre el jazz i les jam sessions— ens remet a l’esperit musical dels immensos Grateful Dead.

Al timó, un Jeff Tweedy cantant de forma formidable amb la seva veu trencada, però també tocant les seves guitarres acústiques (en va canviar diverses durant el concert) o elèctriques. Amb aquestes últimes va arribar a demostrar el seu virtuosisme amb sonoritats esquinçadores i solos intensos. Simpàtic, tot i que poc xerraire, no vam entendre per què duia jaqueta de màniga llarga amb la calor que feia. Al seu costat, Nels Cline. Encara que ja ho sabíem, és un guitarrista sense rival: polifacètic i capaç d’executar els solos més impossibles. Va ser una de les ales de la banda, situat en aquest cas al costat esquerre, i també va demostrar ser un as amb la slide guitar. Al costat dret, vam trobar un altre gran: Pat Sansone, que alternava guitarres i teclats per omplir aquells efectes instrumentals tan complexos que recreen a l’estudi. La banda la completaven John Stirratt, responsable d’una colpidora línia de baix; l’enèrgic bateria Glenn Kotche, i un discret Mikael Jorgensen als teclats i piano.

El concert va recórrer molts dels grans èxits de la banda. Ens van delectar amb la “lennoniana” If I Ever Was a Child; una Via Chicago on una bateria atronadora s’intercalava en la dolça melodia; la bonica One Wing del seu àlbum homònim; una lluminosa Hummingbird, la rítmica Heavy Metal Drummer i les noves Evicted, Annihilation i Meant to Be, aquesta última amb tota l’èpica sonora. Per a Jesus, Etc., en Jeff ens va convidar a cantar-la amb ell; Impossible Germany va portar un llarg i al·lucinant solo de Nels, i amb Box Full of Letters ens van recordar els orígens de la formació. Déu n’hi do també amb Spiders (Kidsmoke). Aquella oda de més de deu minuts en què la cadència immòbil del baix serveix de base per a un viatge elèctric impressionant de les guitarres. De tall velvetià i experimental, és una peça colpidora que va suposar una rúbrica perfecta al primer set del concert.

Per als bisos, el sextet va abandonar fugaçment l’escenari per tornar amb el cronòmetre a la mà —i quadrar amb les agulles del rellotge a les dotze en punt, per allò dels permisos municipals i el soroll veïnal— amb una de les peces més esperades: la immensa California Stars, que van publicar amb Billy Bragg a Mermaid Avenue (1997). Li va seguir el piano saltironejant de Walken per acabar amb la stoniana I Got You (At the End of the Century), un poderós rock que ens vam endur cap a casa juntament amb la imatge de la banda celebrant l’encontre, amb en Tweedy alçant els punys i recordant-nos que ell és, sens dubte, un dels nostres.

Per Àlex Guimerà

Publicado en castellano en https://www.elgiradiscos.com/2025/06/wilco-uno-de-los-nuestros.html