Però anem al moment just abans del seu trasllat mediterrani, quan el cantautor nascut a Nebraska va publicar el que per a qui escriu és sens dubte el seu millor treball: després de 1972 (2003), Nashville (2005). Un disc que porta el nom del seu altre hogar, la ciutat on havia estat vivint i en la qual es va inspirar per compondre aquelles precioses cançons pop que en la gira actual vol rememorar aprofitant el vintè aniversari de la seva publicació. Per a l’ocasió es va envoltar d’una superbanda nord-americana que incloïa el productor Brad Jones, el canadenc Marc Pispapia o el cantautor multiinstrumentista Daniel Tashian. Dues dècades després, els encarregats de portar la sonoritat de l’àlbum són una banda íntegrament valenciana que no tenen res a envejar als seus predecessors: Chema Fuertes (guitarra), Cayo Bellveser (baix), Alfonso Luna (bateria) i Amadeo Moscardó (teclats). Un quartet que, juntament amb Josh, clava les melodies, els ritmes i les sensacions de les deu cançons recuperades en una gira que va passar per Barcelona el passat divendres 26, i per Madrid (Sala Villanos), un dia més tard.
L’esdeveniment a la Sala Wolf de la capital catalana incloïa doble sessió amb el cantautor local Marc Rockenberg, que acaba de publicar el seu àlbum Go On, un disc autoeditat i el quart de la seva carrera. El músic va presentar les cançons del seu nou treball juntament amb una banda molt ben armada, capaç de guitarrejar de valent, fer melodies vocals i clavar aquest country rock que tant ens agrada. I, a sobre, es van atrevir a acabar de manera explosiva amb “You Really Got Me” dels Kinks.
Amb poc temps de descans, mentre escoltàvem jazz, una pantalla tapava l’escenari amb la foto promocional de l’esdeveniment principal fins que es va aixecar i ens va deixar veure com entrava el cinquantí de Nebraska lluïnt un barret de cowboy i un somriure entranyable que no es va esborrar al llarg de la nit. Aviat el vam poder escoltar parlant en el seu perfecte castellà i saludant-nos abans d’atacar una de les cançons més potents del disc homenatjat, “It’s The Nighttime”, amb aquell ritme que convida a ballar i aquella melodia dolça. Com no, la banda va resplendir (com ho va fer tota la nit) compenetrada i sense errades. Ho vam poder ratificar amb un altre dels hits de l’àlbum, “Winter In The Hamptons”, amb els seus “pa-ra-pa-pàs” corejats per un públic que ja estava del tot entregat al xou.
Un dels moments màgics de la nit va arribar amb “Streetlights”, aquella balada meravellosa i taciturna la màgia de la qual van saber traslladar en directe. No hi havia els violins ni els efectes d’estudi, però els teclats, les guitarres i la veu delicada de Josh ho van clavar. Després, Josh ens va preguntar si hi havia alguna “Carolina” a la sala per dedicar-li aquella cançó pop tan rodona. També va preguntar com es traduïa “Middle School”, i un espectador li va respondre “escuela secundaria”. En atacar els primers acords de la cançó que tanca la cara A de Nashville, ens va confessar amb tota la barra que era un plagi de “Waiting On A Friend” dels Rolling Stones.
Una altra de les meves favorites és l’enganxosa “My Love Is Gone”, sobre la qual Josh va apuntar amb humor que “no el representava”. Després va venir la meravellosa “Sad Eyes”, aquella trista balada al piano que a la part final s’enlaira en un gir triomfal i optimista. El blues aguerrit de “Why Don’t You Tell Me What” va sonar a tot drap i la naïf “Life”, amb el cantautor a l’harmònica, tancava el bloc de revisió d’un disc que es titula Nashville però que no porta el so country d’aquella ciutat, sinó una càrrega de pop atemporal que és, sense dubte, el seu millor treball. És cert que fora d’aquest àlbum el músic té moments i cançons grandiosos, però mai no ha lliurat un paquet tan formidable.
La segona part del show va arrencar amb Rouse sol a la guitarra abordant la bonica “Quiet Town” i, a petició dels fans, “Sweetie”. En acabar-les, la banda va tornar per acompanyar-lo en una “Businessman”, per a la qual va demanar a tres noies del públic que fessin els cors (“24 hours a day!”), amenaçant entre rialles de no seguir el concert si no apareixien voluntàries. Quan van pujar tres noies (entre elles una mare i una filla), ens va etzibar que “menys mal que hi ha algú que té nassos a Barcelona”. També ens va preguntar quant temps feia que no venia a la ciutat; li van respondre que des del 2013, tot i que el 2018 havia format part del cartell del Vida Festival de Vilanova. Va presentar els membres de la banda i a ell mateix com a Bob Dylan, va bromejar sobre el pas del temps i va preguntar si encara existia l’emissora “ICAT FM”, suposant que els DJ que punxaven els seus discos ja devien estar jubilats.
Per al tram final es va posar en mode ballable recuperant la trepidant “Slaveship”, amb aquell piano saltiró, i les emblemàtiques “Love Vibration” i “Come Back (Light Therapy)”, de l’àlbum 1972, tancant el concert a l’estil Rolling Stones amb “Some Girls”. Va ser el fermall perfecte per a un concert sensacional. Vam poder veure un Josh molt comunicatiu, divertit i totalment entregat en cada interpretació. A l’escenari transmet una felicitat genuïna que acaba encomanant a tot el públic. Té cançons, té talent i té una banda de gran nivell. I, per si fos poc, compta amb un disc monumental que enguany ja fa dues dècades que va veure la llum.
Per Àlex Guimerà
Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/09/josh-rouse-la-alegre-nueva-vida-de-los.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario