MILLORS DISCOS DE 2019 (II) ESPECIAL VETERANS:

Un cop fet el repàs dels discos que més ens han agradat de l´any acabat, cal fer una mirada cap als treballs que els més veterans ens van regalar en un any on de nou les pèrdues de il·lustres noms com Dr. John, Roky Erickson o Scott Walker han tornat a ser noticia. Esperem que pel nou any tothom conservi salut i talent.


LEONARD COHEN- Thanks For The Dance:



Posem aquí el disc pòstum del poeta, perquè és on ell hagués volgut estar. Un disc sorgit de peces que va deixar gravades el canadenc i que la perícia del seu fill Adam ha sabut donar les capes de producció adequades per deixar-nos unes meravelloses nou cançons on el cantautor ens canta més íntim i proper que mai, per recordar-nos que el poder de la música va més enllà de la vida.

Cançons preferides: Happens to The Heart, It's Torn, The Hills.



BRUCE SPRINGSTEEN- Western Stars:

Ja feia tems que s' anunciava aquest disc en solitari del Boss després de navegar en projectes com "Springsteen on Broadway" (2018) y publicar la autobiografía amb el seu disc d' acompanyament "Chapter & Verse" (2016), ha arribat aquest "Western Stars" que com bé indica el seu títol evoca sons de l' Oest americà i on l' orquestració adorna un disc que acaba sonant certament cinematogràfic. Un sorprenent gir d' en Bruce que ha arriscat amb molta intel·ligència buscant nous horitzons. De l' Oest, esclar.

Cançons preferides: Western Stars, Sleepy Joe s Cafe, Sundown.




VAN MORRISSON- Three Chords And The Truth:



Malgrat la fama de malcarat, sec i antipàtic, el bo de "Van The Man" no deixa de treure material discogràfic a pesar de la veterania i del seu meravellós llegat. Enguany ens ha arribat la seva millor versió a base d' una veuassa que es conserva estupendament, unes melodies dolçes i captivadores, una instrumentació acurada i l' ànima del "Lleó de Belfast" a ple rendiment. No et cansis mai!


Cançons preferides:  Dark Night Of The Soul, If We Wait For Mountains, Days Gone By.




WILLIE NELSON - Ride Me Back Home:

Després de l homenatge a Frank Sinatra de l' any passat amb "My Way" el texà mantén el to interpretatiu en el seu nou disc i les pinzellades jazz en el seu omnipresent Country en onze cançons on les versions (Guy Clark, Billy Joel), la col·laboració amb els seus fills Micah i Lukas i les reflexions a la mort hi són presents. El to melancòlic ens indica que el músic té 86 anys tot i treure discos any si any també, malgrat el seu activisme social i polític i  al marge que els seus discos encara es deixen escoltar força bé. 

Cançons preferides:  Inmigrant Eyes, One More Song To Write, It' s Hard To Be Handle.





IGGY POP- Free:

Segueix a tope donant concerts malgrat els seus 72 anys. Ha marcat època amb els seus discos dels setanta i es resisteix a deixar-ho. Per això al 2019 va treure aquest "Free" on es despulla (aquest cop anímicament) per parlar de les seves inseguretats, en un to musical més relaxat, ambiental i sovint recitat com si es tractés d' un rapsoda. Perquè les bèsties salvatges també tenen ànima i esperit...lliure, això si.

Cançons preferides:  Loves Missing, Sonali, James Bond .

NEIL YOUNG & Crazy Horse- Colorado:




El canadenc de nou s' ha ajuntat amb els seus Crazy Horse amb Nils Lofgreen al capdavant per manufacturar aquest disc que es troba entre el millor del seu prolífic material recent a base de guitarres tant brutes com treballades, passió elèctrica i en altres ocasions sentiment acústic delicat. El Neil dels millors temps que per conegut no ens deixa de cansar.


Cançons preferides:  Think Of Me, Olden Days, Rainbow Of Colours.




RINGO STARR- What' s My Name:



No falla, cada dos (màxim tres) anys, el Beatle més simpàtic treu nou disc. Com sempre, uns nous temes amb els que si bé no ens sorprèn, l' optimisme i la lluminositat pop van de la ma d' una producció impecable i unes melodies entranyables. La veu nasal i la bateria del de Liverpool com a eix central i per a l' ocasió la revisió d' un tema de John Lennon tan bucòlic com és "Grow Old With Me" on es mostra delicat i sensible com mai, però també la versió modernitzada de "Money" . Ringo, un nom que ja és com de la familia.


Cançons preferides:  Grow Old With Me,  Life Is Good, What's My Name.




THE WHO-Who:



Tretze anys després del "Endless Wire", el Roger Daltrey i el Pete Towshend s' han tornat a reunir per publicar aquest "Who" de fabulosa portada on fan ressonar el millor de la marca: guitarres contundents, ritmes frenètics i la veu del Roger poderosa lluint com mai, però també sentides balades. En una època on no han parat d' actuar (i on Roger ha tret grans treballs en solitari) rodejats de joves i contrastats músics, el disc dona corda a la creativitat del Pete que segueix en forma. Esperem que vingui acompanyada de concert per les nostres terres.

Cançons preferides:  Ball & Chain, Detour, Break The News.

MILLORS DISCOS DEL 2019 (I):

Bon any a tothom i feliç entrada de dècada per a tothom. Sense a faltar a la nostre cita habitual anem a repassar quins han estat els discos de rock que ens han semblat més interessants de l' exercici tancat, un exercici on la figura del cantautor ha destacat per sobre de la banda. Esperem que us agradin!



NICK ENG- Long Shot:



Provinent de Reno (Nevada), aquest jovenet fan dels Beatles ha manufacturat un segon àlbum farcit de sensacionals cançons pop amb l' àuria del pop dels seixanta de clara inspiració al Beat, però també amb formes de la nova ona britànica de finals dels setanta (Nick Lowe, Graham Parker,...). És pràcticament un desconegut i els seus discos són complicats de trobar, però la red i les plataformes musicals ens deixen gaudir de les 10 perles musicals que ens ha regalat aquest geni de butxaca que té les coses clares i sap treure el millor del passat per sonar fresc i lluminós. No us el perdeu.

Cançons preferides: For Tonight, Between You And Me, Nowadays.




ANDREW BIRD- My Finest Work Yet:

Després d' una carrera de quasi més de 25 anys, ha arribat el que per ell és el seu millor treball. Enfundat amb una portada reproduint el quadre neorrealista "La mort de Mara" el disc du el millor Bird xiulant, tocant el violí i cantant com mai amb un pop madur i treballat carregat de melodies i lletres profundes - en "Bloodless" fa una crítica a la situació política actual comparant-la amb la Catalunya de 1936 -. Folk pop ben manufacturat d' un músic prolífic que prové del jazz i que ha té una carrera a reivindicar.

Cançons preferides: Sisyphus, Olimpyans, Bellevue Bridge Club,...




ERZA FURMAN- Twelve Nudes:





L' artista queer ha tret un discàs punk on treu tota la seva mala llet davant el panorama socio-polític actual a base de grans referències del gènere, guitarrassos potents i una veu que du al límit en els escassos 27 minuts que dura aquest disc. Ja anava sent hora que algú donés un cop de puny a la taula!

Cançons preferides: Cam Down Aka I Should Not Be Alone, I Wanna Be Your Girldfriend, My Teth Hurt...





YOLA- Walk Through Fire:





Yolanda Quartey ha saltat de corista de bandes com Massive Attack o Chemical Brothers a ser el nou descobriment de Dan Auerbach (el Black Keys és autor de molts dels seus temes) debutant amb aquest impactant llarga durada on el Country Soul esdevé el clar protagonista d' unes cançons melancòliques i que venen envoltades de delicades melodies. Una preciositat de disc que ja sona a clàssic.

Cançons preferides: Shady Groove, It Ain' t Easier, Love All Night (Work All Day),...



HOLLIS BROWN- Ozone Park:



Ja duen una dècada en marxa, però encara no han fet el salt cap a la fama. Mèrits no els falten ja que amb discos com "3 Shots" i sobre tot aquest darrer ho justificarien. Amb "Ozone Park" els de Nova York han manufacturat un disc carregat de bones melodies, instrumentació i pop ballable, sentit i d' aquell que se' t fica al cap per a no marxar. Amb tints vuitanteros però sense perdre el seu to clàssic, en ocasions recorden a la millor versió del Ryan Adams més recent. Un disc que no apareixarà en gaires llistes, però que no us hauríeu de perdre.

Cançons preferides: Stubborn Man, Do Me Right, The Way She Does It....



MICHAEL KIWANUKA- Kiwanuka:



Després de l' impressionant "Love & Hate" (16) el londinenc tenia el repte de treure nou disc, el qual és evident que ha superat i amb nota amb aquest homònim tercer treball de portada icònica. Amb sonoritats setanteres negres properes a Sly & Family Stone o Funkadelic més que al soul clàssic, el nou disc manté l' esperit d' un artista que sap recuperar el millor del gènere del passat i adaptar-lo a les textures més modernes. Kiwanuka!

Cançons preferides: You Ain't The Problem, I' ve Been Dazed,  Hero,...

VAMPIRE WEEKEND- Father Of The Bride:

Sis anys han hagut de passar perquè els novaiorquesos publiquessin la continuació del "Modern Vampires Of The City" (13), i realment l' espera ha valgut la pena, doncs el nou material segueix carregat de talent musical, a base d' excel·lent producció on els pianos, veus, guitarres treballades i els ritmes africans en són protagonistes, en unes 18 cançons que alternen els tempos melancòlics amb peces encaminades a la pista de ball. La banda cada cop més gira entorn al genial Ezra Koenig, i el cantant i compositor va demostrant el seu talent disc a disc cançó a cançó. 

Cançons preferides: Hold You Now, Hall,  Bambina. 

BEIRUT - Gallipoli:

Els millors Beirut han tornat a principi d' aquest 2019 amb aquest "Gallipoli" que és un excels disc on la èpica, el sentimentalisme i la instrumentació barroca de fort protagonisme de  trompetes i amb influències multiculturals marquen el to d' un treball reivindicable com ho és aquesta formació darrera la qual s' amaga Zach Condon capaç de deixar-nos ennuegats amb petits miracles com "When I Die". Tant enlluernadors com necessaris.

Cançons preferides: When I Die, Gallipoli, Landslide.





PETER PERRET-Humanworld:

Va passar de ex-líder de la banda de culte de finals dels anys 70 The Young Ones i llegenda maleïda perduda a ser un dels noms del 2017 amb l excels retorn de " How The West Was Won" que va colar-se entre el millor de l' any. I ara, dos anys després repeteix mèrits per ser-hi gràcies de nou a l' impuls dels seus fills (Jamie i Peter Jr., guitarra i baix al disc) amb aquest "Humanworld" d' impacte rocker a base de bones cançons i lletres inspirades pels que molts joves músics matarien. Power pop de gran calada i aquell influx del Lou Reed i la Velvet. De nou pletòric i imprescindible.

Cançons preferides: Heavenly Day, The Power Is In You, Master Of Destruction,...



ATTICK LIGHTS- Love In The Time Of Shark Attacks:

Provinents de terres escoceses, com els seus compatriotes Teenage Fanclub y Dropkicks, ofereixen unes sonoritats pop delicioses a base de guitarres contundents, melodies i tornades d aquelles que et persegueixen durant dies.  Van debutar el 2008 i onze anys més tard treuen el seu tercer disc gràcies a Elefant Records, un compendi de temes plens de cors de veus, guitarres afilades, eufòria pop i sobre tot grans cançons.

Cançons preferides: Never By Myself, Come Back To Me,  I Found A Girl.





FOXYGEN- Seing Other People:




La banda californiana ha anat mutant disc a disc en un inconformisme artístic digne d' elogi. Enrera queda la psicodèlia de darrere generació que ens va encandilar amb "We ' re The 21 st Century Ambassadors of  Peace & Magic", doncs el nou treball s' ha basat en ritmes funkies, electropop,  rock industrial, krautrockk, i molt dels anys 80. Un disc interessantíssim que no para de guanyar amb les escoltes d' una banda que es nega a repetir-se.

Cançons preferides:Mona, The Thing Is, News.





SHARON VAN ETTEN- Remind Me Tomorrow:

Els trenta i la maternitat han donat una maduresa a la de New Jersey que allunyada del folk-rock guitarrer dels anteriors treballs ha tret aquest discarro on es mostra molt segura de sí mateixa tot virant cap a textures electròniques, Kraut, pop ambiental i rock de sintetitzadors. Amb lletres profundes i complexes, la Sharon s ha convertit per mèrits propis en una de les esperances de futur del rock. Esperem que segueixi creixent.

Cançons preferides: Comeback Kid, Seventeen, You Shadow.




TYLER RAMSEY- For The Morning:



L' ex Band Of Horses s' ha reivindicat com a gran músic y compositor amb un disc de somni, doncs des de la bonica portada a cada un dels deu talls, "For The Morning" és un treball ambiciós plagat de climes plàcids, nocturnitat, delicadesa y intimisme on evoca les lluites internes del seu autor que navega entre la vida de pare i la vida de l' artista nòmada. Els grans BOH perden un dels seus pilars, però nosaltres guanyem a un músic en el seu despertar en solitari.


Cançons preferides: A Dream Of Home, Breaking A Heart, Evenin Country. 





KYLE CRAFT & Showboat Honey:




El de Mississipi sembla que estigui abonat a aquesta secció, doncs des del seu impactant debut "Dolls Of Highland" (2016) ha tret disc per any. Pel 2019 ens signa un disc amb la seva banda Showboat Honey i on abraça certa psicodèlia dels seixanta (molt Beatle, per entendre' ns) fabulosament actualitzada però també soft rock dels setanta (ELO). La veuassa, els pianos, els efectes sonors y l' energia innata del de Louisiana ens confirmen que té talent i corda per estona. L' anirem seguint ben aprop.

Cançons preferides: 2 Ugly 4 NY, Buzzkill Caterwaul, Sunday Driver.





JOSH RITTER- Fever Breaks:



Al de Moscow (Idaho) li ha sentat molt bé la seva amistat amb el Jason Isbell qui li ha deixat la seva banda The 400 Unit i li ha produït un disc on llueixen les seves composicions d' Americana més que mai. Des de peçes íntimes de guitarra puntejada, a mig temps melancòlics o blues renovat, en un músic que s' ha ficat per mèrits propis entre els grans com Ryan Adams, Chuck Prophet o, es clar, el seu gran amic Isbell.

Cançons preferides: Ground Don' t Want Me, All Some Kind Of Dream, A New Man.

WIVES- So Removed:





Provinents com els Ramones de Queens, aquest quartet ha debutat amb un àlbum que mira cap a la millor tradició de New York (Lou Reed, Sonic Youth, Strokes) però també a l' Iggy Pop, als Pixies o a The Fall. Un debut poderós carregat de guitarres brutes, crítica social i molta bel·ligerància punk-rock actualitzant un llegat d' una ciutat que manté encesa la flama del rock.

Cançons preferides: Waving Past Nirvana, The 20 Teens, Hit Me Up.





SPIELBERGS- This Is Not The End:





El debut d' aquests noruegs ens torna directament a la dècada dels noranta i al moment on l' indie diversificaba les seves propostes explorant nous terrenys per al rock. Així, el jove trio ens ofereix un disc de textures variades on el noise, el punk, el hardcore i l' indie rock aconsegueixen atrapar-nos tot recordar-nos l' època daurada dels Pavement, Dinosaur Jr., Jesus & Mary Chain o Husker Dü. Aquests és el principi.

Cançons preferides: Five On It, Distant Star, 4 AM.




THE BLACK KEYS- Let' s Rock:

Que si van en pilot automàtic, que si s' esperava més d' ells, que si repeteixen fórmula,... molt s' ha dit del darrer treball del duet aquest any, però la veritat és que les 12 noves cançons ens han acabat de convèncer, quan a més tenen doble valor en aquests temps difícils pel rock i on les textures d' arrel es troben a faltar més que mai. I és que els Auerbach i Carney ens han regalat noves càpsules rock a base de ritmes contundents, guitarrassos i melodies directes. Què més podem demanar? 

Cançons preferides: Shine A Little Light, Lo/Hi, Go.




RICHARD HAWLEY – Further:




El bo del Richard Hawley ha tornat a llençar un disc formidable on els ingredients de sempre tornen a ser infalibles, sense que soni a repetitiu. Estem parlant de la veu de crooner, els solos de guitarra, les composicions rodones i una instrumentació clàssica potenciada més que mai en un disc on les cançons no passen de tres minuts de durada. Un crack que de nou ens arriba melancòlic, taciturn i clàssic com mai, demostrant el perquè és un dels davanters del pop britànic de les darreres dècades.

Cançons preferides: Alone, Not Lonely, Is There A Pill?




ANGEL OLSEN- All Mirrors:



Amb el seu quart disc la de St. Louis, i de la ma d' un dels millors productors del momento com és John Congleton, assoleix la barreja perfecte entre delicadesa, sentiment, passió i contundència. Amb la seva fragilitat vocal que tant ens transmet,  unes textures de sintetitzadors multiformes i uns ambients que transiten dels somnis més dolços als malsons més inquietants, Angel Olsen ha assolit el seu particular Everest artístic.

Cançons preferides:  Love Cassette, All Mirrors, Spring.




FOUNTAINES D.C.- Dogrel:




Provinents de Dublin i liderats per  Grian Chaten, Fountaines DC han tret un disc carregat de guitarres poderoses i de missatge corrossiu on la crítica política, l existencialisme juvenil són els camps de batalla. Un disc que recupera el millor del punk reivindicatiu (els Clash més durs, Stiff Little Fingers, Wire...) i ens el du a les portes dels nous anys 20. Estarem atents a l' evolució d' aquesta agrupació plena d' energia i d' inconformisme.

Cançons preferides:  Boys In The Better Land, Liberty Belle, Television Screens.




STEVE GUNN- The Unseen In Between:

El salt de qualitat del de Filadèlfia ha vingut després de més de deu anys a l' ombra d' altres artistes a la producció (Kurt Vile, sense anar més lluny) i després d' uns treballs on la cosa no acabava d' arrancar. Per sort amb el disc d' enguany, arropat pel baixista de Dylan Tony Garnier i pel productor James Elkington, inclou uns temes que neden amb solvència entre el folk, l' indie pop, el rock clàssic i inclús la psicodèlia. Engreixant la llista dels millors cantautors del nou mil·leni.

Cançons preferides: New Moon, Vagabon, Stonehurst Cowboy.





NICK WATERHOUSE- Nick Waterhouse:






El quart treball d' aquest músic californià du el seu nom com a títol. Una manera de reivindicar les onze noves peces d' aroma més que mai retro recuperant el rockabilly, el garage i el rythm n blues primari seixanter. Sovint sentit i romàntic, en altres ocasions desenfrenat i ballable, però sempre apassionant-se amb l' ajuda de marcats baixos, percussions caribenyes, saxos i trompetes i guitarres festives. Perquè les revisions no sempre sonen tant fabulosament bé.


Cançons preferides: Song For Winners, Wreck The Rod, Man Leaves Town.

25 discos per no perdre' s de la darrera dècada:

Amb el canvi d' any també es tanca una dècada, la dels anys 10 o 2010 com prefereixin, el que és una excusa per repassar alguns d' aquells discos que no ens hauríem de deixar perdre d' aquest període finat. Anem doncs a repassar 25 discos que paguen la pena ser degustats.

1) PARQUET COURTS - Wide Awake!(2018)







2) MICHAEL KIWANUKA- Love & Hate (2016)

3) EZRA FURMAN- Perpetual Motion People (2015)






4) KYLE CRAFT- Dolls Of Highland (2016)





5) BAND OF HORSES- Infinite Arms (2010)





6) CAR SEAT HEADREST- Twin Fantasy (2018)





7) ARCTIC MONKEYS - Suck It & See (2011)






8) THE WATERBOYS- Modern Blues  (2015)






9) THE BLACK KEYS- El Camino (2011)





10) LEMON TWIGS- Go To School (2018)





11) THE ARCADE FIRE- Suburbs (2010)

12) THE NATIONAL- High Violet (2010)

13) CHUCK PROPHET.- Bobby Fuller Died For Your Sins (2017)

14) BEACH HOUSE- Teen Dream (2010)

15) THE FRATELLIS- We Need Medicine (2013)

16) VERONICA FALLS- Waiting For Something To Happen (2013)

17) IMELDA MAY- Life Love Flesh Blood (2017)

18) FRANZ FERDINAND-Right Thoughts, Right Words, Right Actions (2013)

19) REDD KROSS- Researching The Blues (2012)

20) TEMPLES - Sun Structures (2014)

21) BAND OF SKULLS- Himalayan (2014)

22) ULTIMATE PAINTING- Green Lines (2015)

23) CALEXICO-Algiers (2012)

24) BILL FAY- Life Is People (2012)

25) PETER PERRETT- How The West Was Won (2017)


BONUS TRACK:



JONATHAN WILSON- Fanfare (2013)

ESPECIAL NAVIDAD: Los discos inéditos de villancicos de los BEATLES:

A lo largo de la década de los sesenta era muy corriente que los grandes artistas publicaran discos de villancicos. Nombres como Elvis Presley, James Brown, The Beach Boys o Phil Spector regalaron al público notables discos de estudio con canciones navideñas.
No es el caso de los Fab Four quienes nunca publicaron ningún elepé oficial navideño. No obstante,
entre 1963 y 1969, y a modo de divertimento, los Lennon, McCartney, Harrison y Starr grabaron de forma oficial y coincidiendo con las fiestas navideñas unos discos en formato"flexi disc" de 33 1/2 destinados a regalarlos de forma exclusiva entre los miembros del fans club de los Beatles (de los Estados Unidos y del Reino Unido) a quienes querían agradecer su soporte con material de la banda que sólo ellos pudieran tener. La idea forjada entre los miembros del grupo e impulsada por su  agente de prensa Tony Barrow. El agente en los primeros años era en encargado de escribir los guiones de las grabaciones en las que incluyeron unos desenfadados villancicos - la banda los cantaba a modo de broma -, buenos deseos, agradecimientos y bromas.
 Aunque con el tiempo la cosa fue evolucionando e hicieron tomas o versiones de temas propios algunos de los cuales incluso se incluyeron en los formidables discos "The Beatles Anthology" publicados en 1995.
Estos discos, al editarse a modo de regalo para los fans en edición súper limitada, son hoy en día auténticas piezas de coleccionismo llegándose a pagar auténticas barbaridades.  , ya que no salían a la venta y se editaban en tiradas muy limitadas.

Vayamos a hacer un breve repaso año a año o disco a disco.

Navidad de 1963:

"The Beatles' Christmas Record"

  Duración 5:00

  Gravado el 17 de octubre de 1963 en el Estudio 2 de los estudios EMI de Abbey Road (Londres)

  Publicado el 6 de diciembre de 1963

En el primero de los "Xmass records",  los Beatles se dirigen hacia sus fans hablándoles cariñosamente y agradeciéndoles su fidelidad, pero también cantan dos villancicos: "Good King Wenceslas" y "Rudolph The red-nosed Reindeer". Los discos se acompañaban junto al boletín del club de fans con las noticias sobre la banda. 

Navidad de 1964:

"Another Beatles' Christmas Record"

  Duración 3:58

  Gravado el 26 de octubre de 1964 en el Estudio 2 de los estudios EMI de Abbey Road (Londres)

  Publicado el 18 de diciembre de 1964

"Another Beatles Christmas Record" arranca con una intro de piano de "Jingle Bells" para pasar a la versión de la canción tradicional irlandesa "Oh, Can You Wash Your Father's Shirt?", de letra divertida. Además, los Beatles agradecen a sus fans por comprar sus discos, ver su exitosa película "A hard Day's Night" y Lennon por leer su libro "In his Own Write".



Navidad de 1965:

"The Beatles Third Christmas Record"

  Duración 6:20

  Gravado el 8 de noviembre de 1965 en el Estudio 2 de los estudios EMI de Abbey Road (Londres)

  Publicado el 17 de diciembre de 1965

El tercer disco navideño de los de Liverpool destaca por su irreverente y jugueton versión de "Yesterday"desafinada adrede por la banda. También por el villancico "Christmas Comes But Once A Year" , iniciado por Lennon al que se unen sus compañeros.

Navidad de 1966:

"The Beatles' Fourth Christmas Record – Pantomime: Everywhere It's Christmas"

  Duración 6:36

  Gravado el 25 de noviembre de 1966 en los estudios de Dick James Music (Londres)

  Publicado el 16 de diciembre de 1966

El cuarto disco navideño, es el primero que no surge a partir de los guiones de Tony Barrow.  Para la ocasión fue el propio Paul Mc Cartney quien ideó el título del disco "Pantomime" y dibujó la psicodélica portada. En el interior, la escucha de una parodia de "The Goon Show", un programa de radio popular de la época.  

Navidad de 1967:

"The Beatles Fifth Christmas Record - Christmas Time (Is Here Again)"

 Duración 6:06

 Gravado el 28 de noviembre de 1967 en el Estudio 3 de los estudios EMI de Abbey Road (Londres)

 Publicado el 15 de diciembre de 1967

Seguramente este es el más interesante de los discos navideños de los Beatles. "The Beatles FifthChristmas Record - Christmas Time (Is Here Again)", incluye una canción compuesta para la ocasión, "Christmas Time (Is Here Again)" , aunque la banda interrumpe la interpretación con bromas, sonidos y chistes.
En el año del Sgt. Peppers, la portada de este disco vuelve a incorporar fotografías de personajes entremezclados y los efectos sonoros tienden hacia lo psicodélico. También se incluye un poema de Lennon, "When Christmas Time is Over".
Por si fuera poco, "Christmas Time (Is Here Again)" fue remezclada y limpiada de las apariciones /interrupciones para editarse una versión pulcra que se incluyó en la cara B de "Free As A Bird", single promocional de los discos "Anthology".

Navidad de 1968:

The Beatles' 1968 Christmas Record
Duración 7:48

 Gravado entre noviembre y diciembre de 1968 en distintas localizaciones.

 Publicado el 20 de diciembre de 1968

El sexto disco navideño de los Beatles está marcado por el álbum blanco, pues contiene fragmentos de "HelterSkelter", "Yer Blues", "Birthday"  y "Ob La Di Ob la Da" , aunque no falta el villancico con"Happy Christmas, Happy New Year". Paralelamente, para esa navidad de 1968, Paul McCartney decidió ir por libre y grabarse su propio simple navideño: "Christmas Song 1968", demostrando que la banda no estaba bien.

Navidad de 1969:

The Beatles' Seventh Christmas Record: Happy Christmas 1969Duración 7:39

Gravado entre noviembre y diciembre de 1969 en distintas localizaciones.

Publicado el 19 de diciembre de 1969

En plena crisis de la banda, el disco aparece como un compromiso ya que Paul y John cantan por separado sus respectivos villancicos "This is to Wish You a Merry, Merry Christmas" y "what will Santa Bring Me?", este último con la aparición de Yoko Ono. En la contraportada aparece un dibujo de Ringo. De nuevo, Paul Mc Cartney, volvía a publicar su propio single navideño.



Navidad de 1970:

En 1970, con la banda ya disuelta, se tomó la decisión de compilar todo el material navideño en un solo disco y lanzarlo a precios populares, ya que no estaba compuesto por canciones serias sino que era más bien un divertimento. Se llamó "From Then To You".

Happy Beat Xmass!!!

DISCOS DE 2019: LEONARD COHEN - Thanks For The Dance:

Aún lloramos su muerte, no solo por el vacío que dejó sino por cómo se marchó. Con una vejez prolífica en publicación de álbumes -en sus cinco últimos años publicó tres discos de estudio, uno de descartes y varios directos - y en generosos directos en el que se hacía acompañar de unos músicos titánicos, se nos fue sin apenas hacer ruido ni aviso y con el soberbio "You Want It Darker" bajo el brazo. Un trabajo que fue muy aclamado y en cuyas sesiones de grabación dejó registradas a modo de boceto las voces y el encargo a su primogénito Adam de cómo tenía que dar forma y publicar este "Thank For The Dance", el que hace su decimoquinto álbum de estudio y que significa una maravillosa exhumación artística.

El éxito de este álbum recae en la excelente labor de producción del propio Adam Cohen, quien ayudado por el también canadiense Daniel Lanois (otrora productor de Bob Dylan, U2 o Peter Gabriel), ha estado muy por encima de lo esperado al equipar los cantos de Leonard con una instrumentación delicada, a veces testimonial, rica de detalles y matices, logrando llevar a las canciones hacia una calidad sorprendente.

Para conseguirlo ha sabido rodearse de grandes nombres que han aportado su granito de arena en forma de instrumento o voces. Así se pasean por los surcos gente como Richard Reed (Arcade Fire), Bryce Dessner (The National) o Beck (a la guitarra y a la "arpa de boca"). También están las voces de Leslie Feist (Social Broken Scene), de nuestra Silvia Pérez Cruz, de Damien Rice o de su amiga personal y habitual de muchos de sus discos, Jennifer Warnes. Otro habitual también del malogrado - en su gloriosa última etapa - es el aragonés Javier Mas, quien con su laúd, mandolina y guitarra tiene gran presencia en el nuevo elepé. Aunque cuando la cosa se pone flamenca quien rasca las seis cuerdas es el granadino Carlos de Jacoba.

Y así fluye el disco, entre unos textos de Cohen que reflexionan sobre la vida y la muerte, a veces con pinceladas de sexualidad, en otras mostrándose espiritual o con recuerdos a sus luchas amorosas. Temas abordados a lo largo de su larga carrera poética pero que ganan enteros con la sabiduría octogenaria.. Abre el fuego la melancólica "Happens to the Heart", de piano ensoñador, justo antes del clasicismo barroco de la mandolina y las cuerdas de "Moving On" que nadan entre los susurros del bardo. Luego el inquietante bajo de "The Night Of Santiago" (es una adaptación de un texto de "Romancero gitano" de su amado Lorca) deriva en palmadas y guitarra flamenca que parece resucitar al Leonard más pasional. Y qué decir del irresistible vals de ultratumba "Thanks For The Dance" - es evidente que el título hace referencia a su hit "Take This Waltz" - tarareado tras unos celestiales coros. Como para no echarse a llorar...

"It' s Torn", por el contrario, es oscura a la vez que gratificante, diría incluso meditativa; "The Goal", en cambio, es un breve poema adornado por un frágil piano y unas guitarras que nos recuerdan a las de sus primeros discos; y "Puppets" tiene corte ambiental a la vez que pomposo. Para la recta final llega la soberbia "The Hills", de la que surge un ceremonioso sinte y unas voces femeninas ideales para perderse en la eternidad, y "Listen To de Hummingbird", en la que el rapsoda recita sus versos acompañado de un piano testimonial.

Sin duda alguna el álbum es de lo mejor que nos ha dado este año que estamos acabando, no solo por la parte emocional del personaje y de los textos, si no por el envoltorio musical con el que llega, no falto de unas melodías, ambientes y sensibilidad que sólo alguien como el añorado Leonard Cohen es capaz de regalarnos desde el más allá.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2019/12/leonard-cohen-thanks-for-dance.html?m=0

Mor Marie Fredriksson dels Roxette:

Marie Fredriksson (Ossjo, 30 de Maig de 1958- Djursholm, 9 de desembre de 2019): 

LISTEN TO YOUR HEART:

I know there's something in the wake of your smile.
I get a notion from the look in your eyes, yea.
You've built a love but that love falls apart.
Your little piece of heaven turns too dark.

Listen to your heart
When he's calling for you.
Listen to your heart
There's nothing else you can do.
I don't know where you're going
And I don't know why,
But listen to your heart
Before you tell him goodbye.

Sometimes you wonder if this fight is worthwhile.
The precious moments are all lost in the tide, yea.
They're swept away and nothing is what it seems,
The feeling of belonging to your dreams.

Listen to your heart
When he's calling for you.
Listen to your heart
There's nothing else you can do.
I don't know where you're going
And I don't know why,
But listen to your heart
Before you tell him goodbye.

And there are voices
That want to be heard.
So much to mention
But you can't find the words.
The scent of magic,
The beauty that's been
When love was wilder than the wind.

Listen to your heart
Take a listen
When he's calling for you
Listen to your heart
Take a listen
There's nothing else you can do.
I don't know where you're going
And I don't know why,
But listen to your heart
Before

Listen to your heart
Take a listen
When he's calling for you
Listen to your heart
Take a listen
There's nothing else you can do.
I don't know where you're going
And I don't know why,
But listen to your heart
Before you tell him goodbye.

GIANT SAND- La Nau (Barcelona) 17/11/2019:

Hablar de esta banda de Tucson es hacerlo del inconmensurable Howe Gelb. Si bien él ha querido alternarlos con su proyecto personal, la actual formación solo conserva al veterano músico de pelo plateado, dejando atrás a un imponente legado de nombres entre los que destacan John Convertino y Joey Burns de Calexico, y de entre los que ha rescatado para la gira al veterano y primer batería Tommy Larkins, que también lo fue del gran Jonathan Richman .

Tras su tremendo paso por el Primavera Sound del 2015, la formación volvía a la Ciudad Condal en un combo reducido y con la presentación del flamante disco "Recounting The Ballado Of A Thin Man", una deconstrucción de su segundo trabajo de estudio "Ballad Of A Thin Line Man", de 1986, tal como ya hicieron hace un año con su disco debut "Valley Of Rain" y su "Returns To Valley Of Rain". La gira, con paradas en Bilbao, Madrid y Valencia, llegaba a Barcelona reuniendo a una legión de fans de la "americana" de más de cuarenta años en la pequeñita sala La Nau.

                      

Aunque a decir verdad, el nuevo giro de la banda se mueve más hacia el indie guitarrero de los noventa que hacia los sonidos de raíces. Culpa de ello la tienen la energía inagotable de Gelb y Larkins pero también la juventud de la bajista-guitarrista Annie Doland, quienes abordaron de entrada una potente y emblemática "You Can't Put Your Arms Around a Memory" de Johnny Thunders incluida en el disco de revisión. Y es que si bien las viejas canciones compuestas por un joven Gelb fueron grabadas con medios de producción simples y preeminencia de lo acústico, en el nuevo álbum aparecen fornidas, cargadas de electricidad, vigor y mucho aroma "loureediano" (ojo que entre el respetable se encontraba el máximo especialista del autor de "Berlin" en nuestro país, Ignacio Juliá).

                             

Antes de todo ello habíamos tenido de aperitivo a Touchy, el proyecto de la hija mayor de Howe, Patsy, quien junto con Christian Blunda forman un dueto synth pop con elementos de psicodelia que nos dejaron un gran sabor de boca y recuerdos a Beach House, merced a unos elaborados sintes que se entremezclaban fabulosamente con la guitarra eléctrica, todo ello adornado por el áurea misteriosa de la voz de la propia Patsy con un rollo muy Nico (otra vez volvemos al universo Velvet/Lou Reed).

Luego llegaría la entrada de Gelb, junto a sus dos escuderos, ubicándose a la derecha del escenario y luciendo su inseparable gorra yankee de camionero que fue lanzada y prestada a la banda a lo largo del concierto, pero también engalanado con una americana marrón con motivos del desierto americano. Era la puesta en escena de un concierto plagado de guitarras sucias, voz displicente casi recitada, batería frenética y líneas de bajo letales, para presentar temas como "Reptillian", o la pegadiza pieza alt-country "Tantamount", con la entrada del "telonero" Christian quien se incorporó a la banda hasta el final del show, cambiándose instrumentos con Annie Donald, lo mismo que la hijísima que entró para cantar "The Chill Outside", antes de demostrar sus dotes al bajo. Los sintes aparecieron de nuevo en "Body Of Water"; las guitarras Neil Young en "A Hard Man To Get To Know", mientras que "Graveyard" trajo las de Jeff Buckley y un perezoso final. Magníficas reinterpretaciones del lejano álbum, cargado de pasajes psicodélicos, descargas electrizantes y mucha energía rockera, culminada con la formidable "Thin Line Man", alargada para nuestro deleite.

Para los bises, llegaron la repetición de "You Can't Put Your Arms Around a Memory" con la participación de nuestra Maika Makovski a las coros que se entregó a la causa cual fan del genio de Arizona. Según Gelb, la presente es la última gira larga (habrá que verlo), mientras que tras lograr su mejor disco en "Heartbreak pass" (2015) se resiste a publicar nuevo material. Por el momento nos tenemos que conformar con estas maravillosas revisiones, que sólo los grandes saben dar sentido. Lo cual, no es poca cosa.

Por Àlex Guimerà

Publicado en http://www.elgiradiscos.com/2019/11/giant-sand-electrica-expresion.html