NICK ENG- Long Shot:
Provinent de Reno (Nevada), aquest jovenet fan dels Beatles ha manufacturat un segon àlbum farcit de sensacionals cançons pop amb l' àuria del pop dels seixanta de clara inspiració al Beat, però també amb formes de la nova ona britànica de finals dels setanta (Nick Lowe, Graham Parker,...). És pràcticament un desconegut i els seus discos són complicats de trobar, però la red i les plataformes musicals ens deixen gaudir de les 10 perles musicals que ens ha regalat aquest geni de butxaca que té les coses clares i sap treure el millor del passat per sonar fresc i lluminós. No us el perdeu.
Cançons preferides: For Tonight, Between You And Me, Nowadays.
ANDREW BIRD- My Finest Work Yet:
Després d' una carrera de quasi més de 25 anys, ha arribat el que per ell és el seu millor treball. Enfundat amb una portada reproduint el quadre neorrealista "La mort de Mara" el disc du el millor Bird xiulant, tocant el violí i cantant com mai amb un pop madur i treballat carregat de melodies i lletres profundes - en "Bloodless" fa una crítica a la situació política actual comparant-la amb la Catalunya de 1936 -. Folk pop ben manufacturat d' un músic prolífic que prové del jazz i que ha té una carrera a reivindicar.
Cançons preferides: Sisyphus, Olimpyans, Bellevue Bridge Club,...
ERZA FURMAN- Twelve Nudes:
L' artista queer ha tret un discàs punk on treu tota la seva mala llet davant el panorama socio-polític actual a base de grans referències del gènere, guitarrassos potents i una veu que du al límit en els escassos 27 minuts que dura aquest disc. Ja anava sent hora que algú donés un cop de puny a la taula!
Cançons preferides: Cam Down Aka I Should Not Be Alone, I Wanna Be Your Girldfriend, My Teth Hurt...
YOLA- Walk Through Fire:
Yolanda Quartey ha saltat de corista de bandes com Massive Attack o Chemical Brothers a ser el nou descobriment de Dan Auerbach (el Black Keys és autor de molts dels seus temes) debutant amb aquest impactant llarga durada on el Country Soul esdevé el clar protagonista d' unes cançons melancòliques i que venen envoltades de delicades melodies. Una preciositat de disc que ja sona a clàssic.
Cançons preferides: Shady Groove, It Ain' t Easier, Love All Night (Work All Day),...
HOLLIS BROWN- Ozone Park:
Ja duen una dècada en marxa, però encara no han fet el salt cap a la fama. Mèrits no els falten ja que amb discos com "3 Shots" i sobre tot aquest darrer ho justificarien. Amb "Ozone Park" els de Nova York han manufacturat un disc carregat de bones melodies, instrumentació i pop ballable, sentit i d' aquell que se' t fica al cap per a no marxar. Amb tints vuitanteros però sense perdre el seu to clàssic, en ocasions recorden a la millor versió del Ryan Adams més recent. Un disc que no apareixarà en gaires llistes, però que no us hauríeu de perdre.
Cançons preferides: Stubborn Man, Do Me Right, The Way She Does It....
MICHAEL KIWANUKA- Kiwanuka:
Després de l' impressionant "Love & Hate" (16) el londinenc tenia el repte de treure nou disc, el qual és evident que ha superat i amb nota amb aquest homònim tercer treball de portada icònica. Amb sonoritats setanteres negres properes a Sly & Family Stone o Funkadelic més que al soul clàssic, el nou disc manté l' esperit d' un artista que sap recuperar el millor del gènere del passat i adaptar-lo a les textures més modernes. Kiwanuka!
Cançons preferides: You Ain't The Problem, I' ve Been Dazed, Hero,...
Sis anys han hagut de passar perquè els novaiorquesos publiquessin la continuació del "Modern Vampires Of The City" (13), i realment l' espera ha valgut la pena, doncs el nou material segueix carregat de talent musical, a base d' excel·lent producció on els pianos, veus, guitarres treballades i els ritmes africans en són protagonistes, en unes 18 cançons que alternen els tempos melancòlics amb peces encaminades a la pista de ball. La banda cada cop més gira entorn al genial Ezra Koenig, i el cantant i compositor va demostrant el seu talent disc a disc cançó a cançó.
BEIRUT - Gallipoli:
Cançons preferides: When I Die, Gallipoli, Landslide.
PETER PERRET-Humanworld:
HOLLIS BROWN- Ozone Park:
Ja duen una dècada en marxa, però encara no han fet el salt cap a la fama. Mèrits no els falten ja que amb discos com "3 Shots" i sobre tot aquest darrer ho justificarien. Amb "Ozone Park" els de Nova York han manufacturat un disc carregat de bones melodies, instrumentació i pop ballable, sentit i d' aquell que se' t fica al cap per a no marxar. Amb tints vuitanteros però sense perdre el seu to clàssic, en ocasions recorden a la millor versió del Ryan Adams més recent. Un disc que no apareixarà en gaires llistes, però que no us hauríeu de perdre.
Cançons preferides: Stubborn Man, Do Me Right, The Way She Does It....
MICHAEL KIWANUKA- Kiwanuka:
Després de l' impressionant "Love & Hate" (16) el londinenc tenia el repte de treure nou disc, el qual és evident que ha superat i amb nota amb aquest homònim tercer treball de portada icònica. Amb sonoritats setanteres negres properes a Sly & Family Stone o Funkadelic més que al soul clàssic, el nou disc manté l' esperit d' un artista que sap recuperar el millor del gènere del passat i adaptar-lo a les textures més modernes. Kiwanuka!
Cançons preferides: You Ain't The Problem, I' ve Been Dazed, Hero,...
VAMPIRE WEEKEND- Father Of The Bride:
Sis anys han hagut de passar perquè els novaiorquesos publiquessin la continuació del "Modern Vampires Of The City" (13), i realment l' espera ha valgut la pena, doncs el nou material segueix carregat de talent musical, a base d' excel·lent producció on els pianos, veus, guitarres treballades i els ritmes africans en són protagonistes, en unes 18 cançons que alternen els tempos melancòlics amb peces encaminades a la pista de ball. La banda cada cop més gira entorn al genial Ezra Koenig, i el cantant i compositor va demostrant el seu talent disc a disc cançó a cançó.
Cançons preferides: Hold You Now, Hall, Bambina.
BEIRUT - Gallipoli:
Els millors Beirut han tornat a principi d' aquest 2019 amb aquest "Gallipoli" que és un excels disc on la èpica, el sentimentalisme i la instrumentació barroca de fort protagonisme de trompetes i amb influències multiculturals marquen el to d' un treball reivindicable com ho és aquesta formació darrera la qual s' amaga Zach Condon capaç de deixar-nos ennuegats amb petits miracles com "When I Die". Tant enlluernadors com necessaris.
Cançons preferides: When I Die, Gallipoli, Landslide.
PETER PERRET-Humanworld:
Va passar de ex-líder de la banda de culte de finals dels anys 70 The Young Ones i llegenda maleïda perduda a ser un dels noms del 2017 amb l excels retorn de " How The West Was Won" que va colar-se entre el millor de l' any. I ara, dos anys després repeteix mèrits per ser-hi gràcies de nou a l' impuls dels seus fills (Jamie i Peter Jr., guitarra i baix al disc) amb aquest "Humanworld" d' impacte rocker a base de bones cançons i lletres inspirades pels que molts joves músics matarien. Power pop de gran calada i aquell influx del Lou Reed i la Velvet. De nou pletòric i imprescindible.
Cançons preferides: Heavenly Day, The Power Is In You, Master Of Destruction,...
ATTICK LIGHTS- Love In The Time Of Shark Attacks:
Provinents de terres escoceses, com els seus compatriotes Teenage Fanclub y Dropkicks, ofereixen unes sonoritats pop delicioses a base de guitarres contundents, melodies i tornades d aquelles que et persegueixen durant dies. Van debutar el 2008 i onze anys més tard treuen el seu tercer disc gràcies a Elefant Records, un compendi de temes plens de cors de veus, guitarres afilades, eufòria pop i sobre tot grans cançons.
Cançons preferides: Never By Myself, Come Back To Me, I Found A Girl.
FOXYGEN- Seing Other People:
La banda californiana ha anat mutant disc a disc en un inconformisme artístic digne d' elogi. Enrera queda la psicodèlia de darrere generació que ens va encandilar amb "We ' re The 21 st Century Ambassadors of Peace & Magic", doncs el nou treball s' ha basat en ritmes funkies, electropop, rock industrial, krautrockk, i molt dels anys 80. Un disc interessantíssim que no para de guanyar amb les escoltes d' una banda que es nega a repetir-se.
Cançons preferides:Mona, The Thing Is, News.
SHARON VAN ETTEN- Remind Me Tomorrow:
Cançons preferides: Comeback Kid, Seventeen, You Shadow.
TYLER RAMSEY- For The Morning:
L' ex Band Of Horses s' ha reivindicat com a gran músic y compositor amb un disc de somni, doncs des de la bonica portada a cada un dels deu talls, "For The Morning" és un treball ambiciós plagat de climes plàcids, nocturnitat, delicadesa y intimisme on evoca les lluites internes del seu autor que navega entre la vida de pare i la vida de l' artista nòmada. Els grans BOH perden un dels seus pilars, però nosaltres guanyem a un músic en el seu despertar en solitari.
Cançons preferides: A Dream Of Home, Breaking A Heart, Evenin Country.
KYLE CRAFT & Showboat Honey:
El de Mississipi sembla que estigui abonat a aquesta secció, doncs des del seu impactant debut "Dolls Of Highland" (2016) ha tret disc per any. Pel 2019 ens signa un disc amb la seva banda Showboat Honey i on abraça certa psicodèlia dels seixanta (molt Beatle, per entendre' ns) fabulosament actualitzada però també soft rock dels setanta (ELO). La veuassa, els pianos, els efectes sonors y l' energia innata del de Louisiana ens confirmen que té talent i corda per estona. L' anirem seguint ben aprop.
Cançons preferides: 2 Ugly 4 NY, Buzzkill Caterwaul, Sunday Driver.
JOSH RITTER- Fever Breaks:
Al de Moscow (Idaho) li ha sentat molt bé la seva amistat amb el Jason Isbell qui li ha deixat la seva banda The 400 Unit i li ha produït un disc on llueixen les seves composicions d' Americana més que mai. Des de peçes íntimes de guitarra puntejada, a mig temps melancòlics o blues renovat, en un músic que s' ha ficat per mèrits propis entre els grans com Ryan Adams, Chuck Prophet o, es clar, el seu gran amic Isbell.
FOXYGEN- Seing Other People:
La banda californiana ha anat mutant disc a disc en un inconformisme artístic digne d' elogi. Enrera queda la psicodèlia de darrere generació que ens va encandilar amb "We ' re The 21 st Century Ambassadors of Peace & Magic", doncs el nou treball s' ha basat en ritmes funkies, electropop, rock industrial, krautrockk, i molt dels anys 80. Un disc interessantíssim que no para de guanyar amb les escoltes d' una banda que es nega a repetir-se.
Cançons preferides:Mona, The Thing Is, News.
SHARON VAN ETTEN- Remind Me Tomorrow:
Els trenta i la maternitat han donat una maduresa a la de New Jersey que allunyada del folk-rock guitarrer dels anteriors treballs ha tret aquest discarro on es mostra molt segura de sí mateixa tot virant cap a textures electròniques, Kraut, pop ambiental i rock de sintetitzadors. Amb lletres profundes i complexes, la Sharon s ha convertit per mèrits propis en una de les esperances de futur del rock. Esperem que segueixi creixent.
Cançons preferides: Comeback Kid, Seventeen, You Shadow.
TYLER RAMSEY- For The Morning:
L' ex Band Of Horses s' ha reivindicat com a gran músic y compositor amb un disc de somni, doncs des de la bonica portada a cada un dels deu talls, "For The Morning" és un treball ambiciós plagat de climes plàcids, nocturnitat, delicadesa y intimisme on evoca les lluites internes del seu autor que navega entre la vida de pare i la vida de l' artista nòmada. Els grans BOH perden un dels seus pilars, però nosaltres guanyem a un músic en el seu despertar en solitari.
Cançons preferides: A Dream Of Home, Breaking A Heart, Evenin Country.
KYLE CRAFT & Showboat Honey:
El de Mississipi sembla que estigui abonat a aquesta secció, doncs des del seu impactant debut "Dolls Of Highland" (2016) ha tret disc per any. Pel 2019 ens signa un disc amb la seva banda Showboat Honey i on abraça certa psicodèlia dels seixanta (molt Beatle, per entendre' ns) fabulosament actualitzada però també soft rock dels setanta (ELO). La veuassa, els pianos, els efectes sonors y l' energia innata del de Louisiana ens confirmen que té talent i corda per estona. L' anirem seguint ben aprop.
Cançons preferides: 2 Ugly 4 NY, Buzzkill Caterwaul, Sunday Driver.
JOSH RITTER- Fever Breaks:
Al de Moscow (Idaho) li ha sentat molt bé la seva amistat amb el Jason Isbell qui li ha deixat la seva banda The 400 Unit i li ha produït un disc on llueixen les seves composicions d' Americana més que mai. Des de peçes íntimes de guitarra puntejada, a mig temps melancòlics o blues renovat, en un músic que s' ha ficat per mèrits propis entre els grans com Ryan Adams, Chuck Prophet o, es clar, el seu gran amic Isbell.
WIVES- So Removed:
Provinents com els Ramones de Queens, aquest quartet ha debutat amb un àlbum que mira cap a la millor tradició de New York (Lou Reed, Sonic Youth, Strokes) però també a l' Iggy Pop, als Pixies o a The Fall. Un debut poderós carregat de guitarres brutes, crítica social i molta bel·ligerància punk-rock actualitzant un llegat d' una ciutat que manté encesa la flama del rock.
Cançons preferides: Waving Past Nirvana, The 20 Teens, Hit Me Up.
SPIELBERGS- This Is Not The End:
El debut d' aquests noruegs ens torna directament a la dècada dels noranta i al moment on l' indie diversificaba les seves propostes explorant nous terrenys per al rock. Així, el jove trio ens ofereix un disc de textures variades on el noise, el punk, el hardcore i l' indie rock aconsegueixen atrapar-nos tot recordar-nos l' època daurada dels Pavement, Dinosaur Jr., Jesus & Mary Chain o Husker Dü. Aquests és el principi.
Cançons preferides: Five On It, Distant Star, 4 AM.
THE BLACK KEYS- Let' s Rock:
Que si van en pilot automàtic, que si s' esperava més d' ells, que si repeteixen fórmula,... molt s' ha dit del darrer treball del duet aquest any, però la veritat és que les 12 noves cançons ens han acabat de convèncer, quan a més tenen doble valor en aquests temps difícils pel rock i on les textures d' arrel es troben a faltar més que mai. I és que els Auerbach i Carney ens han regalat noves càpsules rock a base de ritmes contundents, guitarrassos i melodies directes. Què més podem demanar?
Cançons preferides: Shine A Little Light, Lo/Hi, Go.
RICHARD HAWLEY – Further:
El bo del Richard Hawley ha tornat a llençar un disc formidable on els ingredients de sempre tornen a ser infalibles, sense que soni a repetitiu. Estem parlant de la veu de crooner, els solos de guitarra, les composicions rodones i una instrumentació clàssica potenciada més que mai en un disc on les cançons no passen de tres minuts de durada. Un crack que de nou ens arriba melancòlic, taciturn i clàssic com mai, demostrant el perquè és un dels davanters del pop britànic de les darreres dècades.
Cançons preferides: Alone, Not Lonely, Is There A Pill?
ANGEL OLSEN- All Mirrors:
Amb el seu quart disc la de St. Louis, i de la ma d' un dels millors productors del momento com és John Congleton, assoleix la barreja perfecte entre delicadesa, sentiment, passió i contundència. Amb la seva fragilitat vocal que tant ens transmet, unes textures de sintetitzadors multiformes i uns ambients que transiten dels somnis més dolços als malsons més inquietants, Angel Olsen ha assolit el seu particular Everest artístic.
Cançons preferides: Love Cassette, All Mirrors, Spring.
FOUNTAINES D.C.- Dogrel:
Provinents de Dublin i liderats per Grian Chaten, Fountaines DC han tret un disc carregat de guitarres poderoses i de missatge corrossiu on la crítica política, l existencialisme juvenil són els camps de batalla. Un disc que recupera el millor del punk reivindicatiu (els Clash més durs, Stiff Little Fingers, Wire...) i ens el du a les portes dels nous anys 20. Estarem atents a l' evolució d' aquesta agrupació plena d' energia i d' inconformisme.
Cançons preferides: Boys In The Better Land, Liberty Belle, Television Screens.
STEVE GUNN- The Unseen In Between:
El salt de qualitat del de Filadèlfia ha vingut després de més de deu anys a l' ombra d' altres artistes a la producció (Kurt Vile, sense anar més lluny) i després d' uns treballs on la cosa no acabava d' arrancar. Per sort amb el disc d' enguany, arropat pel baixista de Dylan Tony Garnier i pel productor James Elkington, inclou uns temes que neden amb solvència entre el folk, l' indie pop, el rock clàssic i inclús la psicodèlia. Engreixant la llista dels millors cantautors del nou mil·leni.
Cançons preferides: New Moon, Vagabon, Stonehurst Cowboy.
NICK WATERHOUSE- Nick Waterhouse:
El quart treball d' aquest músic californià du el seu nom com a títol. Una manera de reivindicar les onze noves peces d' aroma més que mai retro recuperant el rockabilly, el garage i el rythm n blues primari seixanter. Sovint sentit i romàntic, en altres ocasions desenfrenat i ballable, però sempre apassionant-se amb l' ajuda de marcats baixos, percussions caribenyes, saxos i trompetes i guitarres festives. Perquè les revisions no sempre sonen tant fabulosament bé.
Cançons preferides: Song For Winners, Wreck The Rod, Man Leaves Town.
No hay comentarios:
Publicar un comentario