TRILOGÍAS DEL ROCK: Jonathan Wilson:

Després de produir a  Elvis Costello, i animat per aquest, Jonathan Wilson va debutar amb l' interessantíssim "Gentle Spirit" de 2011. Però la fama li va arribar amb "Fanfare" (2013) on va cridar l' atenció de gent com  Neil Young,  els Wilco o Jackson Browne, anant-se' n de gira amb ells. I raó no els faltava, doncs aquest segon disc recuperava el millor de la psicodèlia californiana dels seixanta amb textures, sonoritats, guitarres impossibles i una amalgama de sonoritats per perdre' s-hi: redobles de bateria, teclats i sintes, violins, flautes, saxos,... i una veu tendre i profunda que no té preu. Peces com "Dear Friend" on es llueix a les sis cordes, country-pop que signarien els millors Wilco com "Love To Love" o Giant Sand amb "Desert Trip". Les veus de "Future Vision",  la acústica de "Moses Pain", el funk de "Fazon", o el record dels Jethro Thull de "New Mexico". Un dels discos més portentosos de la passada dècada, sense cap mena de dubte.

Poc temps després de treure' l a sobre va grabar una versió de “Isn’ t It a Pity?” de George Harrisson amb Graham Nash a les veus, demostrant d' on li ve la inspiració i qui són els seus referents.

Cançons preferides:Dear friend, Love To Love, Desrt Trip.

Immers a la gira de Roger Waters Us+Them fent els papers de cantant (aka David Gilmour) i en ocasions de guitarrista principal, el Jonathan Wilson, i amb una maduració de cinc anys, el Jonathan va publicar el seu tercer treball on precisament les influències de Pink Floyd i dels sons dels anys 70 eren el denominador comú de les 13 peçes, substituint les influències dels seixanta de l' anterior treball. De nou, en aquest "Rare Birds" (2018) trobem melodies que embolcallen, passatges somiadors, delicadesa i una producció marca de la casa immillorable.

Cançons preferides: Trafalgar Square, Over The Midnight, Loving You

A finales de década Jonathan Wilson buscava superar-se o evolucionar els seus sons. Després de transitar per sonoritats psicodèliques i d' acompanyar a Roger Waters en la seva darrera gira, el Jonathan va buscar consell al gran Steve Earle qui el va aconsellar anar cap a les arrels musicals del rock americà. Així i sota la producció de Pat Sansone (Wilco) "Dixie Blur" (2020) navega per textures musicals clàssiques americanes, en un country-folk que borda adornant-ho amb cors i la millor instrumentació: vents, pianos, slides, violins guitarres,... en el que ha estat un dels millors discs de l any i que molts seguirem escoltant durant molt temps.

Cançons preferides: 69 Corvette, So Alive, Enemies.