El polifacètic músic Chris Isaak va visitar Barcelona el vespre del passat dia 30 de juny oferint-nos un deliciós concert, el darrer de la seva particular “Spanish Tour” després del sorprenent aperitiu dels “Arizona Baby”, astut nom per a un talentós i pelut trio acústic (dues guitarres i percusions) vinguts de Valladolid per tocar rock sureny al més pur estil nordamericà.
L´ espectacle ens havia mobilitzat a un espai tant poc habitual per a audicions de rock n roll com és L´Auditori, bonic i còmode, em va semblar un ideal emplaçament per tal suculent plat principal.
Així, i enmig d´ una enorme expectació després de més de 15 anys d´ absència a la nostre ciutat, cap a dos quarts de deu va aparèixer primer la banda - fidel doncs acompanya al músic i ocasional actor de des de fa més de 25 anys- i al seu darrere el nostre protagonista lluint un llampant vestit color blau cel de tall preslerià, inclús diria proper a l´ estètica dels Flying Burrito Brothers.
L´ inici amb quatre clàssics del seu cançoner, “Lonely With A Broken Heart”, “Dancin´”, “Two Hearts” i la monumental “Somebody´s Crying” van evidenciar de forma immediata la força rockanrollera i l´ inesgotable carisma del grup. També que la impressionant agudesa i versatilitat vocal que desplega Isaak a les seves gravacions no són cap impostura. De seguida, els primers speakings i conyes de la vetllada de l´ artista de 54 anys, segurament tal i com deu fer en el seu late show televisiu. Després, una versió de “Love Me Tender” emulant al seu clar ídol i referent Elvis. Aquest tema el va cantar entremig d´ un públic embogit – personalment he de dir que el vaig tenir a tocar- arribant fins la segona graderia, un truc que li ha robat el polifacètic Gabino Diego pels seus espectacles teatrals.
El dinamisme del concert es va basar en contrastos escènics, intercalant balades (guitarra acústica) amb peces més canyeres (guitarra elèctrica), i amb les constants bromes, jocs i coreografies de la banda notant-se el rodatge i el bon feeling intern. Tampoc van faltar temes del seu nou i refrescant treball “Mr. Lucky” com són “Cheater´s Town”, “You Don´t Cry Like I Do”, “We Let Her Down” i “Best I Ever Had”. I entremig un moment de pell de gallina “Wicked Game”, potser una cançó un punt queca i massa sobada però que en viu feia les delícies de l´ espectador: perfectament executada i demostrant lo poderoses que són les seves cordes vocals. Un altre bon moment va ser l´ homenatge al perdut James Brown, recordant com l´ havia conegut i robant-li “I´ll Go Crazy”.
També ens va oferir altres hits propis com la diabòlica “Speak of The Devil” o la popera “One Day”, un set acústic a base de “We lost our way” i “Take my heart” o la posada en escena gospel de “Worked Out Wrong” amb els músics fent de cor eclesiàstic. Realment divertit.I així fins el punt i apart amb “Baby Did a Bad Thing” sonant vigorosa però misteriosa i acompanyada de tot el protocol de la presentació dels músics a mode d´ acomiadament.
Després d´ uns pocs segons de descans, la progressiva tronada dels músics va permetre al solista canviar-se i posar-se un trajo de miralls per tocar dos pesos pesants del seu arsenal “San Francisco Days” (amb la tornada cantant “Barcelona Days, Barcelona Nights”), “Bule Hotel” i la ensopida “Forever Blue”, com també el clàssic de Roy Orbison “Pretty Woman” cantada a la perfecció, qui millor sinó. Personalment em va encantar “Blue Spanish Sky” balada melodramàtica interpretada amb una ambientació i il·luminació òptima.
De nou un segon i desmadrat bis començat a toc de blues i amb solos de guitarra, teclat i bateria, va acabar amb diverses noies del públic ballant damunt de l´escenari, i amb un infiltrat Flowers (sembla ser que és un reconegut fotograf) els balls del qual semblaven més al Chiquito de la Calzada que a qualsevol cosa.
I a l´ acabar, miro el rellotge i veig que amb prou feines ha tocat dues hores. I ens havia donat tant...Però amb una equació sense resoldre en l´ ambient: Crooner, showman, rockabilly, sex simbol .... quin era el qualificatiu exacte per definir a qui haviem vist? Qui lo sá. En fi, un concert fabulós, ja pels músics com pel repertori, amb un plus d´ energia, carisma i show que no crec que ningú dels allí érem hagués previst abans de començar. Llarga vida al rock!
Per Àlex Guimerà
No hay comentarios:
Publicar un comentario