23 edició del Festival In-Edit de Barcelona:

La vint-i-tresena edició del Festival In-Edit de Barcelona va finalitzar aquest diumenge 2 de novembre, novament amb un gran èxit d’assistència a les sales i amb diverses projeccions penjant el cartell de “sold out”. I és que el ja arrelat festival de documentals musicals ha tornat a oferir bons i variats llargmetratges per a tots els gustos, tocant tota mena de gèneres com el rock, el pop, el metal, el jazz, la salsa, el punk...

En aquesta edició, i per destacar entre tanta oferta, sobresortien pel·lícules com Ellis Park, dedicada al músic australià i còmplice de Nick Cave Warren Ellis; Depeche Mode: M, sobre el seu concert massiu del 2023 a Ciutat de Mèxic davant de 200.000 espectadors; Boy George & Culture Club; Lost Angel: The Genius of Judee Sill; Sun Ra: Do The Impossible; Copeland, sobre qui va ser el bateria de The Police; o l’esperada estrena de Spinal Tap: The End Continues, amb la qual el director Rob Reiner ens explica les noves peripècies dels membres de la llegendària (i fictícia) banda, que després de 15 anys de separació tornen a reunir-se.

En l’àmbit estatal s’han projectat les estrenes de Hombre Bala (Mikel Erentxun) i Hasta que me quede sin voz (Leiva), o l’interessant Mètode Víctor Nubla d’interpretació de Víctor Nubla sobre aquest agitador contracultural de la Barcelona dels anys setanta. Amb la participació de directors i protagonistes a les sales, però també amb la presència de músics i DJ amenitzant musicalment les projeccions, el festival ha tornat a regalar moments inoblidables i ha demostrat que és una cita obligada a les tardors de la Ciutat Comtal.

En aquesta edició, el premi al Millor Llargmetratge Documental Internacional ha estat per a La 42, del director José María Cabral, on retrata la vida d’un barri de Santo Domingo a través dels seus ballarins i artistes. El Millor Llargmetratge Documental Nacional ha recaigut en Flores para Antonio, d’Isaki Lacuesta i Elena Molina, que repassen la vida del gran Antonio Flores a través de la mirada de la seva filla, l’actriu Alba Flores. D’altra banda, el llargmetratge El canto de las manos, de María Valverde, ha rebut una menció especial del jurat per mostrar el procés de creació d’una versió adaptada a la llengua de signes de l’òpera Fidelio, de Beethoven.

Propostes molt interessants en un festival que acaba, un cop més, amb nota excel·lent per programació, organització i èxit de públic. Tornarem segur, però abans deixem impressions de dues cintes que ens han agradat especialment:

“LA GRAN BOGERIA (JOAN DAUSÀ)” (2025), dir. Pol Fuentes:

No cal ser seguidor de la música d’aquest cantautor de 46 anys de Sant Feliu de Llobregat (Barcelona) per gaudir del documental, ja que ens mostra el moment àlgid d’una carrera atípica amb dues fites destacades: els concerts al Palau Sant Jordi (Barcelona) i al Palau Vistalegre (Madrid) l’any passat. El film repassa aquests moments i el perfil del personatge a través d’imatges d’arxiu, entrevistes al protagonista i també a col·laboradors propers i figures de la cultura i la societat com l’entrenador de futbol Luis Enrique, el Mag Pop, Risto Mejide, Santi Balmes (Love of Lesbian) o coneguts periodistes de la ràdio i la televisió catalanes.

Així ens endinsem en el perfil d’un músic que és molt més que això: és un creador de gestes impossibles, un showman com pocs, un venedor irresistible i algú capaç de nedar a contracorrent en l’actual panorama musical català i sortir-ne victoriós. Sorprèn veure’l amb vint anys animant l’Estadi Olímpic de Montjuïc a la “Festa dels Súpers” davant de milers de nens i famílies; saltant sobre el públic i donant-se una “bona nata” que li va fracturar diverses costelles; organitzant concerts metòdicament; desplegant el seu do de gents amb altres músics o plorant per haver assolit fites que semblaven impossibles.

El documental se centra sobretot en els dos macroesdeveniments del 2024: primer, el concert al Palau Sant Jordi davant de 16.000 persones, amb tots els detalls de la preparació, els assajos, les llàgrimes en tocar la primera cançó al piano, els banys de multitud fins a fer que dos desconeguts es fessin un petó i el seu “salt al buit” proposant repetir el concert a Sant Sebastià, París o Madrid. Finalment va ser Madrid la ciutat que va acollir el directe del dissabte 26 d’octubre del 2024 davant d’11.000 fans, tot un èxit tenint en compte que totes les cançons són en català i que coincidia amb un Madrid-Barça. Dausà va sortir a jugar i va guanyar: va arrossegar els seus seguidors a passar el cap de setmana a la capital i a gaudir d’un xou amb moments com un duet amb Víctor Manuel, un altre amb Paula Koops, picades d’ullet al Clàssic i fins i tot un concurs de parelles sobre l’escenari. Un retrat d’un showman capaç d’anar més enllà de la música.

“IT’S NEVER OVER, JEFF BUCKLEY” (2025), dir. Amy Berg:

Amb l’aperitiu musical de Dani Vega (Mishima i Sr. Canario) a la guitarra, el documental arrenca amb força i fa justícia tant al músic com a la persona de Jeff Buckley. El film combina imatges d’arxiu, fotografies, paisatges, entrevistes, dibuixos i muntatges de vídeo per explicar una història coneguda però aprofundida fins al fons: l’abandonament del seu pare Tim Buckley, el paper clau de la seva mare, el refugi en la música, el descobriment del talent i d’una veu extraordinària, i la sensibilitat que el va convertir en un artista únic.

Escoltem testimonis de parelles, de la mare, de músics i d’amics com Ben Harper; descobrim les seves inquietuds, referents (Nina Simone, Led Zeppelin…) i veiem imatges de concerts mentre gaudim de la seva veu. Assistim a l’èxit de Grace (1994), però també a les comparacions constants amb el seu pare, les dificultats per crear un segon disc, l’aïllament final a Memphis i, finalment, la seva mort prematura al riu Wolf.

Minuts de patiment, però també de bellesa i sensibilitat: una història de joventut i eternitat. Un documental amb molta ànima.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/11/in-edit-capturando-en-imagenes-el-alma.html