KINGFISHR Sala Wolf (7/11/2025):

Al juliol ja els havíem tingut per aquí, en una parada pel Mad Cool en què van deixar molt bones sensacions entre els assistents. Tot i així, el seu debut a les nostres sales i com a únic nom del cartell va quedar reservat per a aquest novembre, amb les cites a Madrid (Sala Villanos) el dia 8 de novembre, i un dia abans a Barcelona, a la Sala Wolf. Un debut que servia per confirmar les bones vibracions que transmeten amb la seva música i per ser testimonis, potser, del naixement d’una banda important de cara al futur.

Kingfishr són Eddie Keogh (veu principal), Eoghan “McGoo” McGrath (banjo) i Eoin “Fitz” Fitzgibbon (guitarra). Keogh és el frontman del grup: carismàtic i enèrgic, proper en les seves intervencions, humil i amb una veu greu de baríton que el converteix en el líder ideal per afrontar escenaris més grans (ja ho han fet en moltes ocasions) i assumir l’èxit amb naturalitat. Més discrets damunt l’escenari vam veure McGrath i Fitzgibbon, que aporten solidesa musical i complicitat, intercanviant-se el banjo en alguns temes. Precisament aquest instrument és l’element distintiu del so de Kingfishr, com a senyal d’identitat del grup i com a pont entre les arrels folk i la modernitat del seu estil.

En directe, el trio va acompanyat de tres músics addicionals —baix, bateria i teclats (que en alguns moments també empunyen la guitarra)—, fet que els permet sonar molt compactes i equilibrats, alhora que els tres protagonistes brillen en primer pla. Tot això es va fer palès des de la potent obertura amb “I Cried I Wept”, amb Eddie cantant sense guitarra, saltant, gesticulant i encomanant entusiasme a un públic que, malgrat l’aforament limitat, va respondre entregat. Entre l’audiència destacava una notable presència d’irlandesos i anglesos, però també molts seguidors locals, en un ambient tan divers com càlid: joves, famílies i veterans del rock compartint espai i emocions. Aquesta banda connecta amb sensibilitats molt diverses, ja que la seva proposta es mou entre el folk-rock irlandès, l’indie pop i, de vegades, un pop més accessible i comercial.

En aquest context van presentar les cançons del seu excel·lent debut Halcyon, juntament amb altres temes publicats des que van començar fa tres anys, fins a editar l’EP Shadows l’any passat, preludi del disc llarg. Precisament “Shadows” va sonar aviat, evocant aquest aire de pop britànic tan a l’estil de Snow Patrol o Doves, i també se’n va interpretar la sentida “Leave” al tram final. Més antigues van ser “Heart In The Water” o la íntima “My Friend Mac”, senzills no inclosos al disc i força desconeguts per a bona part del públic. No va passar el mateix amb “Gloria” i “21”, que van encendre la sala, especialment aquesta darrera amb un joc de veus fabulós. Tot seguit, el trio va baixar entre el públic per interpretar en acústic i amb harmònica “Shot In The Dark”, un moment senzillament sensacional.

Eddie va explicar que eren tres estudiants d’enginyeria que van acabar la carrera per treballar, tot i que la feina va acabar sent ben diferent del que imaginaven. Es nota que gaudeixen del que fan, i per això no deixen d’agrair poder viure de la música, girar i compartir el contacte amb el públic, en aquesta comunió tan irlandesa al voltant de la música. El clímax va arribar amb la genial “Man On The Moon”, amb tothom saltant i corejant el tornaveu, però també amb joies com “Next To Me” o “Diamonds & Roses”, i amb la cançó amb què van arribar al número u al seu país tot i ser una cara B: “Killeagh”, una peça d’aromes folk tradicionals i uns “lalalàs” encomanadissos. Per al final es van reservar “Eyes Don’t Lie” i la formidable “Caroline”, amb els seus màgics “uuuh-aaaah” finals, potser la seva millor cançó fins ara. Esperem que tornin ben aviat i poder veure’ls arribar ben amunt.

Text: Àlex Guimerà

Fotos: Mark Basterfield

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/11/kingfishr-llamando-al-futuro.html