ELLIOTT MURPHY & Band- Sala El SIglo (Sant Cugat del Vallès) 14 de febrer de 2026:

Com de gratificant és la sensació de poder veure un dels teus herois musicals al teu poble (ara ciutat) natal. De fet, fa uns anys (el 13 de gener de 2007, segons indica l’entrada que conservo) ja l’havia vist a l’Auditori de Sant Cugat en un homenatge a Leonard Cohen que ens va portar noms de la talla de Suzanne Vega, Jackson Browne o el mateix John Cale. I entre ells, una dupla enèrgica formada per Eliott Murphy i Olivier Durand va abordar “Diamonds in the Mine”. En aquella època el cantautor de Long Island ja es trobava en aquell segon acte de la seva vida que tan brillantment va reflectir Jorge Arenillas en el seu documental de 2015 “The Second Act of Elliott Murphy”. Un segon acte en què ha sabut reinventar-se, formar una família i envoltar-se de músics interessants per desplegar allò que millor sap fer (amb perdó de la seva faceta d’escriptor): fer música.

Han passat gairebé 20 anys des de llavors i Elliott gaudeix de bona salut i continua establert a París, cosa que ens permet poder gaudir dels seus directes amb certa regularitat al nostre país i en poblacions i sales impensables. Com aquella meravella anomenada “El Siglo”, adornada amb milers de llibres a les seves parets. No se m’acut un entorn millor per gaudir d’un bon concert.

Puntuals a les vuit i amb l’aforament ple a vessar, el roquer septuagenari apareixia davant nostre junt amb el seu inseparable Olivier, el percussionista Alan Fatras i la violinista Melissa Cox. Una formació que és una extensió de la fórmula que tan bé li ha funcionat al llarg dels últims anys. Al duet de guitarres amb el seu amic francès s’hi afegeixen una percussió de caixa, tambor i plats i un violí, per oferir novament aquelles guitarres perfectament compactes juntament amb uns suports instrumentals molt encertats, cosa que dona un so que recorda la fórmula “Unplugged” que tants èxits va donar a la MTV fa unes dècades.

Amb un inici a càrrec de la clàssica “Last Of The Rock Stars” del seu debut “Aquashow” (1973), tocada només amb les guitarres i de manera calmada, van començar gairebé dues hores d’espectacle, bones cançons i simpatia d’uns músics plens d’humilitat i elegància. Cal tenir en compte que la gira, que passarà per diferents ciutats espanyoles, té com a excusa la promoció del seu últim àlbum “Infinity”, de l’any passat, per la qual cosa van sonar temes nous com “Granny Takes A Trip”, “Baby Boomers Lament” o aquella “The Miracle Zone” que no és al disc sinó en un EP acabat d’estrenar i que dona títol al tour.

Però el primer gran moment de la nit va arribar amb els ritmes de “Green River”, que van encendre tots els assistents; després vindrien altres grans moments com la cabaretera “Deco Dance” d’aquell discàs que és “Night Lights” (1976) o la “dylaniana” “Destiny”. Grans moments en què no van faltar els trepidants cops d’Alan (colpejant la caixa i els plats amb les mans), els pizzicati i els rasgueigs del violí de Melissa, i sobretot els solos del virtuós Olivier amb aquella guitarra acústica amb la qual omple els concerts de manera tan poderosa.

Per la seva banda, Eliott no va deixar de capitanejar el xou amb un somriure que no va deixar de lluir, la seva veu encara fresca (especialment en els tons greus) i els seus ritmes a la guitarra. Fins i tot va tenir temps de comentar-nos que “era avi”, va bromejar amb l’edat del públic i ens va explicar quan la seva mare Josephine va parlar per telèfon amb el seu ídol Lou Reed (a qui va dedicar una cançó) explicant-li que ell n’era un gran fan, a la qual cosa el mateix Lou va respondre: “que no ho és tothom?”. Una supèrbia del desaparegut roquer que és clar que Eliott no té, ja que es nota que busca la proximitat amb els seus seguidors tant quan és damunt de l’escenari com quan està pacientment signant discos al lloc de marxandatge.

És aquesta amabilitat de la qual fa una sana apologia a la formidable “A Touch Of Kindness”, que va tocar a la recta final, amb aquella melodia de guitarra tan hipnòtica i amb un desenvolupament final que ens va portar cap als esperats bisos. Just abans ens havia delectat amb una de les seves millors peces de sempre, “You Never Know What You’re in For”, aquell retrat dels carrers bruts de Nova York que va començar de manera pausada per acabar amb la banda a tot gas. I què dir d’aquella poètica “On Elvis Presley’s Birthday”, cantada amb el vestit de rapsode.

Després dels aplaudiments, Eliott ens va oferir una versió lànguida de “Just Story From America”, per a la qual va recordar que el Gran Somni Americà per a ell es va convertir en el Gran Malson Americà als anys setanta. La va seguir la magnífica i enganxosa “Come On Louann”, amb tothom allà corejant a ple pulmó, i ja que estava llançat i s’ho estava passant d’allò més bé, van arribar dos clàssics més del seu cançoner com a regal: “Drive All Night”, amb el violí fent les funcions del teclat, i una “Rock Ballad” el tornada de la qual va arribar una mica desdibuixada. Magnífic colofó d’un concert que ens va portar a casa tot allò que més estimem de la música, de la mà d’un tipus únic en la seva espècie.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/elliott-murphy-band-el-rapsoda-amable.html

JEFF TWEEDY- Sala Paral·lel 62 (Barcelona) 12 de Febrer:

Sempre que hi ha una gira d’un músic o banda internacional pel nostre país que m’interessa, em costa molt estar desconnectat de les xarxes socials per evitar caure en el perill de l’spoiler i, sobretot, per evitar arribar al concert condicionat. Tot passa per no llegir les cròniques dels concerts de les altres ciutats, tot i que em resulten inevitables les valoracions d’alguns contactes meus que ja han pogut gaudir del directe esperat. Just això va ser el que em va passar amb la gira espanyola de Jeff Tweedy, que va finalitzar a Barcelona el passat dijous 12 de febrer, a la qual vaig arribar després de llegir múltiples elogis dels seus concerts a la Corunya, Sant Sebastià i Madrid, cosa que no vaig voler que predeterminés la meva assistència a la cita de presentació del seu sorprenent triple àlbum “Twilight Override” a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Encara amb el record recent del concert de juny de l’any passat de Wilco al Poble Espanyol, en què Tweedy va capitanejar la seva llegendària banda per desplegar els seus grans èxits i demostrar el seu poder instrumental, en aquesta ocasió la presència del músic de Chicago era en sala i amb una formació d’acompanyament que inclou els seus fills Spencer Tweedy (bateria) i Sammy Tweedy (veus, teclats i sintetitzadors), juntament amb tres noms de la nova escena de Chicago com són Sima Cunningham (baix i veus), Macie Stewart (violí i veus) i Liam Kazar (guitarra), cinc vintanyers amb molt talent i professionalitat als quals Jeff anomena els seus “nois”, i als quals, vist el resultat, dirigeix a la perfecció deixant-los els seus propis espais de desenvolupament.

Però abans de tot vam poder gaudir d’un breu set a càrrec de la mateixa Sima Cunningham, qui sola amb la guitarra elèctrica a la mà va desplegar la seva imponent veu per exhibir les cançons del que és fins ara el seu únic treball, “High Roller” (2024), evocant cert magnetisme propi de noms com Jeff Buckley o Laura Nyro. Temes com “Nothing” van omplir la sala sense cap suport, a excepció del moment en què va compartir escenari amb la seva companya Macie en un bonic joc de veus i guitarres.

Interessant aperitiu del que veuríem durant les dues hores següents: fins a vint-i-cinc cançons a càrrec d’un sextet que es va mostrar compacte i plusquamperfecte, donant la sensació de ser una banda que fa anys que toquen junts, quan la realitat ens revela que és la banda del projecte personal de Jeff. Un projecte, per cert, que està creixent moltíssim fins al punt que l’any passat va eclipsar la seva formació de referència. I és que el triple disc “Twilight Override” i les seves 30 cançons porten de tot i bo, aprofundint en un univers sonor personal que el líder de Wilco ens ha anat regalant al llarg dels anys i que continua sorprenent-nos i atrapant-nos encara avui.

Aquest va ser precisament l’eix d’un concert que, igual que el de Madrid, es va centrar en el seu últim treball i en les seves cançons en solitari, a diferència dels concerts de Donosti i la Corunya, en què va aparèixer sol sense banda i en què majoritàriament va desplegar els seus èxits amb Wilco, amb presència dels seus altres projectes. Però, a dir veritat, va donar igual que la banda no interpretés els èxits de la que és sens dubte una de les millors formacions dels darrers trenta anys, perquè amb les noves peces el concert va enlairar-se molt amunt.

Amb un inici a càrrec de quatre temes que coincideixen amb els quatre primers del nou àlbum, el concert ens va endinsar de ple en aquella intimitat que aconsegueix evadir-nos de tota realitat. Parlem de la delicada i mística “One Tinny Flower”, dels cors meravellosos de “Caught Up In The Past”, de la taciturna “Parking Lot” i d’aquell mig temps country tan fenomenal anomenat “Forever Never Ends”. Altres del “TO” que van sonar van ser “Stray Cats In Spain”, segons Jeff basada en un fet real, o la reivindicativa “Feel Free”. Preciosa em va semblar l’acústica “Having Been Is No Way To Be”, del disc “Warm” (2018), del qual, si no fallen els meus càlculs, va ser l’única que va sonar. Del seu anterior “Love Is The King” (2020) es van deixar veure la folkie que dona títol al disc i la popie “Gwendolyn”, amb aquella guitarra rítmica tan enlluernadora.

Tot plegat ens va fer transitar de moments vibrants amb solos de guitarra del frontman cap a instants més eteris o fràgils en què els instruments ens portaven enlaire, o altres en què les descàrregues electrificants van resultar autèntiques bogeries. Són les pujades i baixades d’aquest univers de cançons que aquest tipus de 58 anys no deixa mai de compondre. Com aquell divertit homenatge a un dels grans genis del rock de tots els temps titulat “Lou Reed was My Babysitter”, el tornada del qual diu “rock 'n' roll is dead, but the dead don't die”, acompanyat d’uns udols que van ser el clímax final del set abans d’uns bisos que ens van portar Tweedy sol amb la guitarra per abordar la mateixa “Twilight Override” i una sorprenent “Spanish Bombs”, dels Clash, que va ser la versió que va tocar en aquest concert.

Molts recordaran el passat 12 de febrer com la jornada de les restriccions de mobilitat a Catalunya davant l’amenaça de forts vents; el dia en què els nens no van anar a l’escola, en què moltes empreses van imposar el teletreball i en què la ventada va deixar arbres caiguts, semàfors arrencats i milers de desperfectes. Jo, en canvi, el recordaré com la nit en què aquest geni arribat de la “Windy City” va desfermar a Barcelona un altre vendaval ben diferent: un carregat d’emocions, electricitat, sensibilitat i passió. Colossal.

Per Àlex Guimerà

Publicat en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2026/02/un-vendaval-llamado-jeff-tweedy.html