Sovint valorem més el talent d’artistes de fora que no pas el que tenim a casa. Per això és important no perdre’ns sessions com la que vam poder viure dissabte passat, dia 27, a una Sala Upload barcelonina en plena efervescència per les Festes de la Mercè. L’esdeveniment suposava la posada de llarg a casa del meravellós àlbum My Senses que la cantant del Maresme va publicar a la primavera. El programa incloïa la presència de Sergi Estella per a l’obertura i l’anunci d’una sèrie de convidats per al concert principal, alguns dels quals finalment van acabar caient.
Ben d’hora, a dos quarts de nou, el vallesà va arrencar per deixar-nos bocabadats amb l’originalitat de la seva proposta. Situat al mig de l’escenari, com un home orquestra, va tocar de manera poderosa diverses guitarres fetes a mà, mentre amb els peus marcava els ritmes amb bombo i plats i cantava amb la seva veu esquinçada i potent, com si fos un intèrpret del sud dels Estats Units. Per si no n’hi hagués prou, es va revelar com un fabulós showman, mig predicador i gran còmic —tant de bo molts monologuistes que omplen les sales de les nostres ciutats tinguessin la meitat de gràcia i desimboltura— en els seus parlaments i explicacions de les cançons.
Va ser així com va interpretar títols tan particulars com “No trobo lloc per aparcar”, amb la qual va narrar les seves peripècies per estacionar la furgoneta després que la banda l’hagués deixat penjat; “Sunmi de Missouri”, una oda als palets de cranc, o “Ma mare ha enviat uns sicaris perquè li torni els seus tàpers”, on explicava com es defensava d’uns sicaris enviats per la seva mare per recuperar els recipients que li havia deixat. Però més enllà del vessant humorístic, musicalment el tipus és molt bo: clava les cançons amb aquesta veu privilegiada que té i aquestes guitarres tan singulars que es fabrica amb materials estranys —una a l’estil Bo Diddley amb una caixa quadrada feta amb una maleta, una altra elaborada amb llaunes de cervesa o la que havia construït amb restes d’una barca. A sobre, ens va colar un tros del “Virolai”, va tocar “Down, Down, Down” de Tom Waits (és clar, referent seu) o la intro de “Voodoo Child” de Hendrix. Aquest barbut de Rubí s’hauria de promocionar perquè és únic en la seva espècie.
En l’interval entre concerts, les pantalles de l’escenari van mostrar el making of del disc My Senses, on vam poder conèixer les històries i el procés de gravació que s’amaguen darrere d’aquest formidable treball. En acabar el vídeo, va entrar la banda de músics liderada per Toni Espelta i la solista, vestida de vermell i amb un barret de cowboy al cap. El concert va arrencar de manera atronadora, amb les dues guitarres a tot voltatge i la secció rítmica a tot drap, deixant clar que eren allà pel rock’n’roll. No va trigar a pujar a l’escenari la primera convidada, Susana Colt, de la banda saragossana Montana Stomp. Amb el seu look Ramones i la seva gola a l’estil Janis Joplin, va desplegar encara més energia sobre l’escenari. Ah! I la seva intervenció va quedar rubricada amb el riff de “Layla”, d’Eric Clapton.
No cal dir que My Senses va ser el centre de la festa amb les seves estupendes cançons. Així vam escoltar “Sunday Morning”, presentada per la Jodie com una missa dominical, i les textures country van començar a desplegar-se. La veu prodigiosa de la cantant i aquestes melodies perfectes per al gènere no semblen sorgides d’una catalana treballadora i mare recent amb l’ajuda del seu marit, els seus pares i la seva banda, sinó de la millor tradició de Nashville. Segur que, si fos una artista nord-americana, molts s’estarien estirant els cabells, cosa que ens porta a reflexionar si valorem prou el que tenim a casa.
El bolo va continuar amb aquella “Farru” dedicada al gos difunt de la cantant, amb el videoclip a les pantalles on apareix conduint un tractor al mig d’uns camps verds. En Toni va colar “Ghost Riders in the Storm” amb la guitarra, bromejant amb Johnny Cash, que pel que sembla havia inspirat el tema. Tot seguit en va venir una altra que la Jodie havia compost “per al seu altre gos, el més fidel”, referint-se al seu company de vida, en aquesta preciosa balada anomenada “Eternity”. A continuació, el mateix Toni va cantar una estrofa de la taciturna “This Lovely Night”, que va coronar fent un petó a la seva esposa sota el barret de cowboy.
Els convidats van continuar desfilant amb la presència de Sweet Negrita, que hi va aportar la seva bonica veu, i Estrella Cabrera, mare de la cantant i responsable de cinc temes de l’àlbum, que es va atrevir amb “That Light On Me”, que segons ens va explicar va escriure després de tenir una mena de revelació mística en veure una línia de llum. L’Estrella és una gran compositora i a ella li devem bona part de My Senses. Un nou intrús va envair l’escena: era Sergi Estella amb un dels seus andròmines de sis cordes per clavar solos èpics i veu a “Way’s Hard”. Després va venir Aleix Lozano, dels Willy & The Poorboys, la banda tribut a Creedence Clearwater Revival, retrobant-se amb els seus companys. De fet, la banda de la Jodie Cash està formada pràcticament pels mateixos músics que els Willy. L’Aleix, també membre de The Grassland Sinners, és un guitarrista formidable, cosa que va demostrar al comandament d’una espectacular Gretsch platejada que va fer lluir amb el slide a “Changes in the Wind”. I quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, va aparèixer una llegenda del rock barceloní com Ricardo Papaceit, “Chele”, dels Bombarderos, que va cantar “Call Me the Breeze”, de J.J. Cale, amb l’energia dels Dr. Feelgood en un dels grans moments de la nit. I per tancar el concert, una “Comeback Home” que va donar pas als bisos, amb la Jodie i el Toni asseguts a les escales amb l’acústica, abans de donar entrada a la banda i a tots els convidats per desfermar-se al so de “Rollin’ Swingin’”, que va ser un final perfecte per a la vetllada.
Amb el seu últim àlbum, Jodie Cash ha virat cap al country, ha hagut de canviar la seva manera de cantar, ha recuperat cançons meravelloses de la seva mare i n’ha compost d’altres del mateix nivell, per clavar el que sens dubte serà un dels millors discos de l’any. Un treball que no té gaire a envejar a les mestres del gènere Dolly Parton, Loretta Lynn o Patsy Cline, i que ningú que es consideri fan del country hauria de perdre’s. Per això els espectadors de la darrera edició del Huercasa van celebrar la seva música, tal com la vam celebrar també els que vam presenciar el gran concert que aquesta heroïna de la classe treballadora, Jodie Cash, va oferir amb els seus a la Sala Upload aquest final de setembre.
Per Àlex Guimerà
Crònica en castellà a https://www.elgiradiscos.com/2025/09/jodie-cash-sergi-estella-seny-americano.html
