BRUCE SPRINGSTEEN A L´ ESTADI OLÍMPIC DE BARCELONA (18 de Maig de 2012):

Hem de remuntar-nos al 21 d´ abril de 1981 per recordar la primera actuació del “Boss” a la nostre ciutat. L´ escenari en aquella ocasió va ser un Palau Municipal d´ Esports que a l´ època era centre d´ esdeveniments culturals i esportius de la vila. El motiu era la presentació del ja llunyà “ The River“ (1980) en la que era la seva primera gira trans- oceànica. En acabar el directe, una gran aclamació del respectable, que també va venir acompanyada de la unanimitat de la crítica que es va rendir als seus peus. Naixia un autèntic mite al nostre país i en especial a la nostre ciutat. Malgrat tot la veritable explosió arribaria poc més tard de la mà del carismàtic “Born In The USA” (1984). Ja res seria el mateix.

                                                

31 anys, 12 discos d´ estudi i més de 10 visites (algunes amb doble i triple actuació) més tard, el “fenomen Bruce” és ja una de les idiosincràsies de la Ciutat Comtal fent palès un idil•li entre un públic i un músic que sembla no tenir fi. Al menys fins que les forces del rocker aguantin.

Enguany, amb el combatiu “Wrecking Ball” (2012) com a pretext, Springsteen es troba immers en una gira que l´ ha dut i l´ ha de dur per diferents ciutats europees, i com no, amb doble ració a casa nostre.

Amb tot, els del segon torn (molts repetirien) vem pujar cap a l´ anella olímpica després d´ una jornada en què els mitjans de comunicació anaven plens d´ elogis pel concert del dia anterior, qualificat per alguns com un dels millors que havia fet mai a Barna.

No és estrany, doncs, que amb tals expectatives s´ ens fessin llargs els quasi cinquanta minuts d´ espera - més per com estava refrescant per aquelles altituds - abans que la banda finalment apareixés damunt d´ un escenari coronat per la senyera i, com no, per la bandera yankee.

Enmig de la forta cridòria el Boss ens clamava enèrgicament “Bona nit Catalunya”, “Hola Barcelona” i “ esteu preparats?”. La tònica va ser aquesta al llarg de tota la vetllada amb els seus parlaments (més aviat lectures) en català i amb les seves referències a Barcelona i Catalunya. Ell si sap ficar-se a les masses a la butxaca.

Del nou disc en va tocar una pila, la que li dona nom, l´ actual “We Take Care of Our Own” (per l´ estil Arcade Fire), “Death to My Hometown” amb els seus aires celtes, la prescindible “Rocky Ground” i “We Are Alive” iniciada amb acústica i acabada amb tota la formació entregada . I com oblidar la balada “Jack Of All Trades”, amb la que va retre homenatge a totes aquelles famílies que havien perdut casa i feina a les nostres terres, així com al moviment 15 de maig i “a tots els qui lluiten a Catalunya”. Compromès com sempre, gràcies Bruce!

 

De la resta del repertori, ja se sap, amb la E Street Band la època del 1984 al 2002 passa desaparcebuda. En qualsevol cas, l´ amic va armat d´ arguments i d´ èxits, sobre tot tira de tres discos “Born To Run” (1975), “Born In The USA” (1984) i “The Rising” (2002). Aquest darrer li va servir per alguns moments culminants del directe. La emotiva “My City of Ruins” amb la que el de New Jersey va deixar constància de la gran passió que sent per la música Soul, i on a més va exercir de predicador afro-americà allargant-la i interactuant amb el respectable. Fantàstica peça que mostrar les dots vocals de l´ ídol (en certs moments emulava els registres de Sam Cooke). O les corejables “The Rising” i “ Waiting On A Sunny Day”, aquesta amb un nen del públic cantant la tornada i tot.

La banda, com no, fabulosa, professional i especialment sacrificada pel lluïment del qui és el seu “cap”. Als supervivents de la E Street Band - Max Weinberg (bateria), Billy Tallent (Baix), el virtuós Nils Lofgreen (guitarra) i el “Soprano” Steve Van Zandt, amb el mític mocador el cap – els acompanyaven una generosa formació amb teclats, secció de vent - el substitut del Clarence és el seu propi nebot - , cors, violins, ...

  

Les hores anaven passant (fins a tres va durar el concert) però el “frontman” no es cansava, fet força inexplicable per algú que passa la seixantena i que en cap moment va parar de moure´ s amunt i avall de l´ escenari, apropant-se a les primeres files del públic (li van arrencar un botó!), fer saltirons, tirar-se pel terra....

I els hits van anar sortint a dojo, tant els esperats com el “Born To Run”, “Badlands”, “Born in the USA” o “ Dancing in The Dark” com d´ inesperats com “Downbound Train”, “Bobby Jean” o “Working on the Highway” del “Born In The USA” o el “Because The Night” que li va escriure a la Pattie Smith. Parlant de Pattie, en Bruce va recordar a la seva esposa absent de la gira -“està a casa amb els nens” va dir -.

Per al final, el moment més emotiu, després de teatralitzar un esgotament dramàtic va regalar-nos “Tenth Avenue Freeze-out” aturada per homenatjar al desaparegut Clarence Cleammons de qui van mostrar imatges a la pantalla. Perfecte recordatori al més carismàtic dels músics de la E Street que va morir feia just onze mesos.

Era el fi de festa de dos dies d´ espectacle musical d´ un dels herois internacionals més mítics que han trepitjat mai casa nostre. Si és que ja sigui per sort o bé per desgràcia, la gent necessita posar herois a les seves vides - sobre tot en aquests temps tant complicats en el que ens toca viure -, i el gran Bruce Springsteen compleix amb aquest paper a la perfecció.

                                          




Per Àlex Guimerà.



SETLIST

Night

The Ties That Bind

We Take Care of Our Own

Two Hearts

Wrecking Ball

Death to My Hometown

My City of Ruins

Spirit in the Night

The E Street Shuffle

Jack of All Trades

Trapped

Downbound Train

Because the Night

Working on the Highway

Shackled and Drawn

Waitin’ on a Sunny Day

The Promised Land

Racing in the Street

The Rising

We Are Alive

Badlands

* * *

Ramrod

Rocky Ground

Born in the USA

Born to Run

Bobby Jean

Dancing in the Dark

Tenth Avenue Freeze-out