JOHN CALE - PARIS 1919 a l´Auditori del Forum (Primavera Sound) 28-5-11

Després de gravar l´ obra mestra “White Light/White Heat” (1968), la segona de la Velvet Underground, John Cale va haver d´ abandonar la banda. Sembla ser que la coexistència dins la magistral formació amb l´ altre geni Lou Reed va desencadenar que l´ autor de “Transformer” - diuen que pres de la gelosia del talent del gal·lès -posés entre l´ espasa i la paret a la resta de l´ agrupació al fer-los escollir qui dels dos havia de plegar.

Un cop fora, el multinstrumentalista va centrar la seva atenció musical en la producció d´ altres músics amb treballs tant notables com van ser el debut dels Stooges, alguns discos de Nico o de Nick Drake i més endavant el “Horses” de la Patti Smith, fent palesa la seva capacitat creativa. No obstant, durant aquest període també es dedicaria a la composició i a la gravació de material propi. Com quan al 1970 va treure al mercat “Vintage Violence”, un disc de marcat caràcter folk, i un any després un complexa i vanguardista “The Academy In Peril” , totes dues antesales de la seva obra magna i del que és un dels millors tractats pop-rock que mai s´ han fet. Estem parlant del “Paris 1919” (1973).

Reconec que no he profunditzat en la seva obra en solitari però si que he de dir que aquest disc en majúscules està entre els meus preferits de sempre, havent-me enganxat des del primer dia que vaig tenir la fortuna de poder-lo escoltar.

A “Paris 1919” Cale explota les seves qualitats no sols compositives sinó també instrumentals. Estem parlant d´ algú que als cinc anys ja s´ iniciava a l´ estudi de la música clàssica i als vuit ja composava. I és precisament classicisme el que revessa al disc. Amb una instrumentació altament treballada que fa lluir cada un dels vuit talls amb la veu poderosa i afinada de l´ ex Velvet com a fil conductor.

Aixímateix, els textos que acompanyen les dolces melodies denoten l´ intel·lectualisme del seu creador, el qual amb aquest disc intentava rememorar el Paris de principis de segle XX. Resulta evident que en l´ època en que va composar-lo, el denominat enfant terrible del rock es trobava en un període d ´ especial inquietud i d´especial interès per tot el que tenia a veure amb la filosofia o la poesia. A tot això hem d´ afegir els abusos d´ absenta i d´algunes drogues que l´ influenciaven en les seves produccions preminenment experimentals. En aquest cas, però, Cale va aparcar la recerca de noves formes per moldejar un disc més convencional i inspiradament bonic que concentraria cada un dels seus aprenentatges clàssics sense semblar excessiu i superflu, quelcom que havia sovintejat els anys anteriors en les denominades òperes-rock.

Però centrem-nos en com vam reviure aquest “Paris 1919” a l´ Auditori del Fòrum el dia 28 de maig passat dins del Festival Primavera Sound:



Havent pagat el peatge d´ esperar i fer cua a primera hora de la tarda d´un dissabte calurós, els escassament 3.000 espectadors que teníem cabuda a l´ Auditori vam anar poblant les nostres localitats. Després d´ un preludi irritant pels nostres oïdes gràcies a un so de viola distorsionada (només un autèntic esnob podria exaltar-ho!) les llums es van abaixar i a l´ hora assenyalada amb la puntualitat britànica que era d´esperar van començar a aparèixer músics damunt l´escenari, fins a un total de dinou, majoritàriament clàssics (l´orquesta BCN216) però alguns de la banda rock. I darrera de tots ells un John Cale sorprenentment vestit amb armilla i faldilla escosesa entrant amb tota la parsimònia i situant-se al darrere dels teclats. El silenci expectant era preludi del que havia de venir...

Des de les primeres notes de l´ autobiogràfica “Child's Christmas In Wales” vam poder comprovar com la intensitat, l´ optimisme i els curats arranjaments amb els quals va ser gravada seguien intactes al pas del temps. Malauradament la veu no n´ havia sortit igual d´ indemne, i amb “Hanky Panky Nohow” la gola del gal·lès va haver de tirar d´ ofici per poder mantenir les virtuts originals. Amb “The Endless Plain of Fortune” el deleit del seu particular pop de cambra avançava i el disc se´ns escorria de les mans. És el que va passar amb l´ esperada “Andalucia” una preciositat de cançó on la metàfora de l´ amor serveix per lloar a unes terres encisadores. Ens trobàvem a l´ autèntic clímax del concert (i del festival) junt amb la que la va seguir, l´explèndida “Paris 1919” amb els seus violins lluminosos i la seva tornada mítica a to de “You´ r A Ghost laralarala”. Per tornar-se boig.

La literària “Graham Greene” i la històrica “Half Past France” evidenciaven encara més la magnitud del disc i el nostre privilegi de poder-lo paladejar en directe amb tots els seus matisos instrumentals. I després d´ aquestes “Antarctica Starts Here” que enlloc de murmurejar-la com va fer en el disc Cale la va cantar a viva veu. Té sentit el canvi si atenem que mentre que en el vinil era la última peça, en el directe va ser la penúltima abans de “Macbeth” que havia estat saltada del seu ordre. Aquesta darrera, un rock´ n roll festivaler, em va semblar ideal per concloure la part de la interpretació del disc, alegre i rítmica, probablement la més típica de totes les del “Paris 1919”, pop de tota la vida.

En acabar l´ èxtasis em va venir la incògnita de si ja havia finalitzat l´ audició o bé si s´ afegiria alguna altre peça, tant debò fos alguna de la Velvet o la versió d´ “hallelujah” que li havia vist interpretar en directe en un homenatge a Leonard Cohen. El que va succeir aleshores va ser que l´ orquesta va abandonar l´ escenari, restant únicament la formació rockera amb en John al capdavant (guitarra electrica en mà), a la que s´hi va afegir un cor de tres veus femenines per interpretar una recent “Jumbo intha Mothernworld” (2006). En aquell moment qualsevol comparació resultava del tot odiosa i d´ alguna manera havíem de retornar a trepitjar de peus a terra després del que acabàvem de gaudir. També vindrien dues de noves “Hey Ray“ i “Sentimental”, per aquesta darrera havien retornat els músics clàssics. Tot plegat evidenciava la irregular trajectòria d´ un rocker que ha estat capaç de mirar als ulls a les muses de la inspiració i després caure en el més trist anonimat de la ma de la mediocritat. Ho confirmaven les següents “Secret Corrida” (1996) i “Hedda Gabler “ i la final “Captain Hook” ambdues del disc “Sabotage” de 1979. Si bé no podem dir que totes elles siguin cançons insuportables o indignes en si, si que podem afirmar que mai passaran sense pena ni glòria en els Ipods o aparells musicals dels qui després d´ escoltar els dos primers treballs de la Velvet Underground i aquest Paris 1919 vulguin aprofundir en la obra del majestuós John Cale.

Per Àlex Guimerà





SETLIST:

PARIS 1919 :

Child's Christmas in Wales
Hanky Panky Nohow
The Endless Plain of Fortune
Andalucia
Paris 1919
Graham Greene
Half Past France
Antarctica Starts Here
Macbeth

Bonus Tracks:

Jumbo intha Mothernworld
Hey Ray
Sentimental
Secret Corrida
Hedda Gabler
Captain Hook