MILLORS DISCOS DE 2024 (II)- ESPECIAL VETERANS:

Com ens agrada aquesta categoria de veterans i com ens agraden els discs de rock fets per a velles glòries que es resisteixen a abandonar la seva passió. Enguany hi ha hagut un bon recull de discos creats pels seniors de les guitarres i que no volem que us perdeu.

DAVID GILMOUR- Luck and Strange:

Fantàstic retorn del guitarrista, compositor i cantant dels llegendaris Pink Floyd, doncs amb el seu cinquè treball d' estudi en solitari ha manufacturat la millor música en força dècades, apropant-se al nivell de la seva icònica formació. Totes les peçes estan al seu lloc i res sona impostat ni a autoplagi. A més ens du profunditat en les lletres - algunes a càrrec de la seva esposa Polly -, traços de piano del desaparegut Richard Wright, teclats de Brian Eno i la veu de la seva filla Romany. Meravellós.

Cançons preferides: Luck and Strange, The Pipper' s Call, Between Two Points.

PETER PERRETT- The Cleansing:

L' exmembre de The Only Ones, consolida la seva redempció artística amb Cleansing, un doble àlbum introspectiu i visceral. Als seus 68 anys, reflexiona sobre el desgast vital i exorcitza els seus dimonis amb un rock brut i intens, acompanyat dels seus fills i també de llegendes com Johnny Marr i Bobby Gillespie. En les 20 cançons, aborda temes com el pas del temps o les lluites internes, en un treball que molt provablement és el més complet i personal dels seus tres discos en solitari, on a més ens porta de la foscor cap a l’esperança.

 Cançons preferides: I Wanna Go With Dignity, Fountain Of You, Survival Mode . 

PAUL WELLER- 66:

Un cop passats els 65 anys (en té 66 com el títol del disc) ja podem incloure al geni de Surrey en aquesta categoria de veterans. Tot i que pel que Paul Weller ens ha demostrat amb el seu nou disc no sembla l' edad que té, doncs "66" és un disc de pop-rock britànic amb elements de nothern soul que sona nou, fresc i enèrgic amb el que ens demostra que ha madurat com els millors vins oferint-nos uns discos sempre interessants i carregats de bones melodies i sorpreses.

Cançons preferides:  Ship Of Fools, Rise Up Sionging, Soul Wandering.

PAUL COLLINS- Stand Back and Take a Good Look:

El qui fora líder dels The Nervues i dels The Beat, així com un dels pares del Power Pop de finals dels setanta i principis dels vuitanta, ha publicat aquest disco on mira enrere a la seva carrera i al seu llegat a través de 12 pastilles de 2 o 3 minuts combinant noves composicions amb versions de temes antics de les seves diferents etapes. A més s' ha sabut rodejar de antic companys de formació i d' escena per dotar d' un formidable disc on celebra els seus 50 anys damunt dels escenaris.

Cançons preferides: In Another World, I' m The Only One For You,  Liverpool.

IAN HUNTER- Defiance Pt. 2:

Just un any després de publicar "Defiance Pt. 1" (abril de 2023), el qui fora frontman dels imprescindibles Mott The Hopple, torna amb aquesta segona part on novament es rodeja de grans noms. És el cas dels recentment desapareguts Jeff Beck y Taylor Hawkins (Foo Fighters) o d' altres com Brian May, Lucinda Williams, o d' actors com Billy Bob Thorton o l' omnipresent Johnny Deep, de qui és la portada, per cert. I l' experiment, de nou funciona força bé, peces de rock clàssic molt ben vestides que a l' escoltar-los ens oblidem que qui les canta és un paio de vuitanta i pico anys. Fantàstic Ian!

Cançons preferides: People, Precious, What Would I Do Without You.

ROD STEWART- Swing Fever:

Ja fa temps que el bo d' en Rod va aparcar el rock per centrar-se en el Jazz vocal y els estils afins (l' American Songbook). Per a l' ocasió s' acompanya per Jool Holland, pianista i fundador dels Squeeze per enregistrar aquest tractat de Swing format per clàssics del gènere i pel que s' han assistit d' una
de la Rhythm and Blues Orchestra del Jool, i que realment es deixa escoltar força bé. Trompetes, ritmes y la impagable veu de l' escocès que tantes alegries ens va donar en els anys setanta de la mà dels Faces i en solitari. Llegenda viva que a diferència d' altres ha optat per a la vida més confortable.

Cançons preferides: Pennies from Heaven, Ain't Misbehavin', Almost Like Being In Love.

MARK KNOPFLER- One Deep River:

Retirat de les gires i dels concerts, però afortunadament no pas de l' edició de nou material musical. L' ex líder dels Dire Straits ha tornat després del seu darrer treball de fa sis anys amb aquest notable "One Deep River" on novament ens trobem amb l' ombra del gran JJ Cale,  amb la seva veu murmurant i la seva manera inconfusible de tocar la guitarra. Un disc crepuscular ple de melangia i familiaritat . Com tornar a casa. 

Cançons preferides: The Pairs Of Hands, Ahead Of The Game, One Deep River.

JOHN CALE - Poptical Illusion:

Que amb 82 anys el galès hagi publicat un nou treball després del "Mercy" de l' any passat ja té mèrit. I si a sobre és un bon disc, no podem demanar més. Sembla ser que el John en l' any de pandèmia va composar fins a gairebé 80 noves cançons que ara va treient a la llum. Per al nou recull l' ex Velvet Underground no és tant fosc i recupera l' estil del Bowie, del Brian Eno, del rock industrial i a la fi de nou la seva vessant més vanguardista però sense abandonar el pop que canta amb la seva veu tant pomposa com càlida.

 Cançons preferides: God Make Me Do It, Davies & Wales, Shark-Shark.

NICK LOWE & THE STRAITJACKETS - Indor Safari:

El nou àlbum de Nick Lowe recupera algunes de les seves millors peçes recents i ve signat  amb The Straitjackets, la formació que l' ha anat acompanyant en les últimes gires i que l' ha permès rejovenir. "Indor Safari" és un viatge musical que combina elegància pop i energia rock amb tocs d’humor i nostàlgia on de nou destaquen les melodies captivadores, les lletres enginyoses i l’inconfusible estil vocal de Lowe, al que s' afageix com a magnífic complement el so instrumental dels Straitjackets, ple de ritmes contagiosos i solos de guitarra memorables. Un treball que celebra l’experiència musical amb frescor i maduresa.

 Cançons preferides:  Love Starvation, Blue On Blue, Trombone.

RICHARD THOMPSON- Ship To Shore:

Membre dels seminals Fairport Convention i un dels artífex de la resurrecció del folk britànic a finals dels seixanta i principis dels setanta, ha tornat en ple 2024 amb aquest disc en solitari de tall minimalista i on l' emoció, la simplesa instrumental i la proximitat són les seves millors eines per a defensar unes dotze cançons que mereixen ser revisades per tot bon seguidor del pop-folk britànic. Autenticitat.

Cançons preferides: Singapore Sadie, Turnstile Casanova, Maybe.

BONUS TRACK:

 

PAUL KELLY - fever Longing Still:

Llegenda del rock de les antípodes, Paul Kelly és un dels grans rockers sorgit a la dècada dels vuitanta amb un talent descomunal que ha passat força desaparcebut. Enguany ha editat aquest àlbum on treu el seu arsenal de creativitat a base de aquells paissatges rockers que tan bé sap explotar. Des de pop atemporal, a blues, a balades folk-rok,... No ens cansarem de reivindicar a aquest geni. 

Cançons preferides: Though By Experts, Nothern Rivers, Back To The Future.

MILLORS DISCOS DE 2024 (I):

Feliç 2025 a tothom! Per a celebrar l' entrada d' any i acomiadar bé el finalitzat què millor que fer un repàs als 25 (+1) discos que més ens han agradat d' aquest curs, que en són molts i on els grups britànics sembla que hagin ressorgit de les cendres. Com sempre, és qüestió de gustos i la llista no deixa de ser un exercici personal de recomanació musical. Esperem que us agradi i si podeu fer algun descobriment molt millor per a tots. Salut i rock' n route!

VAMPIRE WEEKEND- Only God Was Above Us:

Es fan pregar entre disc i disc, doncs des de l' anterior han transcorregut cinc llargs anys des del llustrós "Father Of The Bride", però la tornada ha suposat un dels millors treballs del curs. Per a l' ocasió s' han superat amb un so molt treballat ple de capes d' instrumentacions i ritmes caòtics per adornar aquelles melodies tant rodones que mai han deixat de manufacturar. Mescla d' estils i de formes desendreçada però que en conjunt sona deliciosament. Pop actual i de futur de molts quilats.

Cançons preferides: Classical, Ice Cream Piano , Caprincorn...

THE LEMON TWIGS- A Dream Is All We Know:

Just un any després del meravellós "Everything Harmony" els germans D' Addario han tornat amb aquest "A Dream Is All We Know" on sembla que no tenen límits. Aquest cop han mirat cap als seixanta cap a grans noms com Beach Boys del Pet Souns, Zombies del Oracle Spectacular, Beatles,... en un treball on les veus, les guitarres i les tornades atrapen des de la primera escolta. A sobre els qui els hem pogut gaudir en directe, podem donar fe d' aquest talent inmens del duet de germans de Long Island. No us els perdeu.

Cançons preferides: My Golden Years, Church Bells, Rock On (Over And Over)...

BRIGETTE CALLS ME BABY- The Future Is Our Way OuT:

Impactant debut d' aquests joves de Chicago liderats pel cantant Wes Leavins en un disc de claríssimes influències dels Smiths, on les guitarres de Johnny Marr hi són presents i la tonada de Morrissey, en una veu que en ocasions emula a Roy Orbison o Elvis. El post rock també hi és present i les mirades als The Cure o a l' indie milenial. Una barreja desconcertant d' estils que acaba casant i enganxant a través de grans melodies, però que ens planteja cap a on seguirà el rumb de la banda.

Cançons preferides: The Future Is Our Way Out, I Wanna Die In The Suburbs,  Impressevely Average.

RED CLAY STRAYS- Made By These Moments:

Vaja amb el segon treball d' aquests nois d' Alabama. Un treball de rock sureny on destaca la potent veu del seu cantant Brandon Coleman junt amb una instrumentació virtuosa que transita per les balades, la èpica, el rock' n roll y el country. Un enorme treball de rock clàssic americà que atrapa des de la primera escolta.

Cançons preferides: Ramblin',  I' m Still Fine, On My Knees.

THE CURE - Songs Of A Lost World:

Han tardat més de 15 anys en treure un disc, però l' espera ha pagat la pena ja que els de Robert Smith s' han lluït amb aquest "Songs Of A Lost World" amb regust de comiat. Unes peces molt treballades, la particular melangia i tristesa d' un disc molt ben produït i que sona modern però alhora ens recorda al seu "Disitengration" de fa 35 anys. Una gran formació que ha deixat petjada amb la seva particular mirada cap a la vida i al pop.

Cançons preferides: Alone, I Can Never Say Goodbye, Endsong.

GREEN DAY- Saviors:

Amb "Saviors" uns clàssics que semblava que havien perdut el rumb com són els Green Day tornen a les seves millors sensacions que semblava que no acabaven de trobar en els seus darrers treballs. I és que desde el "21st Century Breakdown" és aquest el seu millor treball. Un treball molt ben treballat (valgui la redundància) i tancat que ha arribat carregat de melodies i d' energia on s' apropen al Power Pop més que al Punk, cosa que els senta força bé. Renovats i frescos, ben tornats en Billy Joe i els seus.

Cançons preferides: Dilemma, Goodnught Adeline, Father To Son.

FONTAINES DC - Romance:

Un dels hypes d' aquest 2024 han estat els irlandesos Fontaines DC els quals han volgut obrir la seva música cap a fora i han aparcat la temàtica social i poètica dublinesa cap a enfocs més cinetogràfics i universals. Amb augment de l´ús dels sintetitzadors i una estètica tant hortera com moderna la banda de Grian Chatten ja es pot dir que són una referència de l' indie rock de la darrera generació. I la veritat és que ho celebrem.

Cançons preferides: Starbuster, In The Modern World, Bug.

Liam Gallagher & John Squire:

El petit i controvertit dels germans Gallagher d' Oasis s' ha ajuntat amb el guitarrista dels també mancunians Stone Roses per acumular forces en un disc molt fresc i on el rock ' n roll clàssic hi té molt a dir.  Allunyats de convertir-se en un simple revival Brit Pop el disc ens ha sorprès per la seva força i les seves salvatges textures. A més ho han acompanyat amb una petita gira, on el duet ha tancat els concerts amb una formidable versió del "Jumpin'  Jack Flash" dels Rolling Stones. El Nothern sound reneix.

Cançons preferides: Mars To Liverpool, Just Another Rainbow, Mother Nature' s Song. 

BILLY RYDER-JONES- lechyd Da:

L' ex guitarrista de The Coral du una interessant carrera en solitari que ha rubricat amb aquest troç de disc que ha publicat aquest any on canvia l' energia pop de la seva antiga formació per adoptar formes més artesanals i íntimes. Un disc delicat i bonic carregat de bones composicions i on el clima de proximitat s' apropia de l' oïent. No us el perdeu.

Cançons preferides:  If Tomorrow Starts Without Me, I Hold Something In My Hand, This Can Go On.

REAL STATE- Daniel:

Una altre formació que ha recuperat el seu millor to, són els nordamericans Real State, després de dos discos anteriors una mica decepcionants. De nou els arpegis de guitarres són els grans protagonistes així com els ambients hipnòtics, en un to country clàssic amb un polsim de psicodèlia que atrapa de totes totes. Un disc pop relaxat que entra a les mil meravelles.

Cançons preferides: Water Underground, Flowers, Airdrop.

REDD KROSS - Redd Kross:

Uns altres veterans que ens han agradat aquest any són els Redd Kross, que amb el seu homònim disc (el que fa número 8 malgrat començar a 1982) han tret 18 nous temes produïts per Josh Klinghoffer dels Red Hot Chili Peppers on repassen els seus estils de les seves diferents èpoques i on sonen menys garage i molt més pulits. De nou els germans McDonald es recolzen amb els seus guitarrassos i les seves habituals tornades per recordar-nos que ells sempre estan per aquí. Yeaah!

Cançons preferides: Candy Coloured Catastrophe, I' ll Take Your Word For It, Born Innocent.

JACK WHITE - No Name:

Gran sorpresa la que ens va donar Jack White en ple estiu, doncs als clients de les seves tendes de discos Third Man records els va anar regalant un vinil sense títol. En el seu interior, aquest nou treball que va regalar digitalment als seus fans i que posteriorment va posar a la venda. Un disc on el de Detroit recuperava la seva millor versió dels White Stripes a base de grans riffs, blues clàssic i molt de rock n roll, donant un cop de puny a la taula i reivindicant-se de nou.

Cançons preferides: That' s How I' m Feeling, It' s Rough On Rats, Archibishop Harold Shop.

THE BLACK KEYS- Ohio Players:

Com l' anterior amb els White Stripes, són duet i han revaloritzat i modernitzat el blues les darreres dècades. Culpa la tenen discarros com aquest Ohio Players, el que fa número 12 de la seva discografia,  on trobem formidables composicions i una treballada producció del propi Dan Auerbach i també hi participen alguns col·laboradors d' entre els que destaquen Beck, Noel Gallagher, Booker T. Jones i en l' edició extensa Alice Cooper. A més, en "candy And Her Friends" s' atreveixen amb el rap. Que no es cansin mai. 

Cançons preferides: This Is Nowhere, Beatiful Peaople (Stay High), On The Game.

VACCINES - Pick Up Full Of Pink Carnations:

Després d' un disc experimental com era "Back In Love City", els anglesos han aparcat els sintetitzadors per tornar amb un disc plagat de hits contagiosos ideals per ser tocats en els seus concerts. Peces directes i vibrants del seu pop exultant a base de ritmes frenètics, guitarres explosives i aquella vitalitat juvenil que malgrat els anys mantenen intacte. Un disc que no ha parat de sonar als nostres reproductors d' un grup que malgrat pot semblar previsible acaba sent molt efectiu.

Cançons preferides: Heartbreak Kid, Sunkissed, Another Nightmare.

KEN STRINGFELLOW - Circuit Breaker:

El cantant i guitarra dels The Posies va presentar el 2024 Circuit Breaker, el seu cinquè treball en solitari i primer des de 2012. Un disc on s’allunya del power-pop per explorar un pop-rock dels anys 70 inspirat en artistes com Billy Joel o Elton John, amb una interpretació vocal versàtil i emocional. I ho fa combinant pianos, melodies íntimes i arranjaments acústics amb moments d’intensitat grungera. Destaquen peces com “Trust” i “Ghost Me”, que reflecteixen autenticitat i passió. Malgrat la qualitat del disc, és probable que passi desapercebut, com molts dels treballs de la seva banda principal.

Cançons preferides: Trust, Ghost Me, Don' t Mind The Rain.

THE LOVELY BASEMENT- Lazy Travellers: 

El tercer disc d' aquesta pràcticament desconeguda formació de Bristol és una delicia d' indie pop marcada pels sons de finals dels 90 amb clares influències de Galaxie 500, Yo La Tengo o la velvet Underground. Un tractat de rock deluxe ideal pels millors paladars i que ha estat publicat per la discográfica del Baix Camp "No Aloha Records" que ja ha ens ha descobert algunes bandes (The Silos, Islandia nunca quema,...) . Música independent de quilats.

Cançons preferides: Walk I Like, Ghost Of The Listening Post, Mysterious Ways.

THE LIBERTINES- All quiet on the Eastern Esplanade:

Quan a principis de mileni pocs apostavem a la continuitat de la banda d' en Pete Doherty i d' en Carl Barat, ens plantem a 2024 i amb un nou treball on el quartet s' ha tornat a ajuntar un cop aparcats els seus projectes personals. I el resultat és aquest disc de rock' n roll on no arrisquen gaire però que resulta molt profitós, amb aquelles guitarres Jam, Clash o Buzzcocks

Cançons preferides: Run, Run, Run, Oh Shit, Night Of The Hunter.

MICHAEL KIWANUKA - Small Changes:

Per desgràcia igualar a aquella obra mestra que va ser "Love & Hate" sembla un gest titànic, però el soulman anglès ha publicat un disc on torna a la senzillesa i canta des del cor i amb els sentiments a la ma, i amb una producció exquisida on la instrumentació sona hipnòtica, temperada i molt elegant. De nou el soul dels setanta ens arriba modernitzat als nostres dies per aquest monstre de la black music al que seguim adorant.

Cançons preferides: Floating Parade, Small Changes, The Rest Of Me.

THE LAST DINNER PARTY- Prelude To Ecstasy:

El nou Hype britànic és una formació de cinc noies que miren cap al pop de Kate Bush, al gothic de Soiuxie & The Bansheeds i al glam de Queen, Bowie o Sparks. Misterioses alhora que fastuoses, han modernitzat el llenguatge pop clàssic dels 70-80 i l' han passat per la seva capa de pintura cool, el que els ha fet protagonitzar primeres planes de les publicacions i webs musicals. Perquè el

Cançons preferides:  Femenine Urge, Sinner, Nothing Matters.

FATHER JOHN MISTY - Mashashmashana:

En John Tillman va per lliure i la seva creativitat sembla que no s' esgota. A cada un dels seus discos ens ofereix sorpreses i enormes cançons. És el cas del nou "Mashashmashana" que hem estrenat aquest 2024 i on presenta 8 noves cançons força allargades però amb molta musicalitat i aquelles lletres carregades d' ironies i reflexions. 

Cançons preferides: Mashashmashana, John Tillman and the Accidental Dose, I Guess Time Just Make Fools Of Us All.

THE COURETTES- The Soul Of...The Fabulous Courettes:

No ens volem oblidar del que fa l' àlbum número quatre d' aquest duet brasilè-danès. Un treball on es barreja el pop dels seixanta de la factoria Spector o de les Girl Bands de la Motown junt amb l' indie rock més garager regat per petites dosis d' elements electrònics. Un disc letal i emocionant que fa vibrar i que  recupera la senzillesa encantadora del pop.

Cançons preferides: You Woo Me, Run Run Runaway, Stop!Doing That.

GRUFF RHYS-Sadness Sets Me Free:

Un dels millors discos de cantautor d' aquest any va sortir al començar-lo, en ple més de gener. es tracta de "Sadness Sets Me Free" signat per aquest músic galès que ja ronda els cinquanta anys i que va saltar a la fama amb els Super Furry Animals en plena febre del Brit Pop. En Gruff ha tret un disc de pop barroc on la producció i la instrumentació tenen molt de pes junt amb la calidesa de la seva veu. Un disc que enamora.

Cançons preferides: Bad Friend, Silver Lining Lead Balloons, Peace Signs.

CAST-  Love Is The Call:

El 2024 ha marcat un cert renaixement del Brit Pop amb retorns destacats com el de Cast, la banda sorgida de The La's, després de set anys de silenci. Amb una formació renovada i el suport del productor Youth, presenten un àlbum carregat de melancolia optimista que combina influències dels anys 60 amb lletres sobre pèrdues i esperança. A més Cast van emprendre una mini gira al Regne Unit al costat de figures com Liam Gallagher, al marge de participar en esdeveniments especials com "Britpop Classical". Ben tornat Brit Pop!

Cançons preferides: Bluebird, Faraway, Time Is Like A River.

AMYL  AND  THE SNIFFERS- Cartoon Darkness:

Formidable el tercer treball dels australians amb el que segurament no inventen res de nou, però demostren que el punk és atemporal i necessari als nostres temps. L' enegria de la vocalista Amy Taylor junt amb les guitarres poderoses i frenètiques ens donen un àlbum carregat de rabia però també de moments més calmats que encantarà a tots els amants del punk i del rock més "canyeru" .

Cançons preferides: Chewing Gum, It's Mine, Balling On Me.

NADA SURF- Moon Mirror:

Els de NY mai fallen, per ells passa el temps i segueixen treient discos on tenen molt a dir. I aquest 2024 no ha estat diferent doncs "Moon Mirror" és un disc equilibrat i meticulosament elaborat, on destaca novament l' encisador poder vocal de Matthew Caws i la solidesa instrumental del grup, oferint una frescor melòdica que evoca grans treballs passats com "Lucky". Novament, Nada Surf segueixen demostrant la seva capacitat d’innovació i excel·lència.

Cançons preferides: Second Skin, In Front Of Me Now, New Propeller.

BONUS TRACK:

CAMERA OBSCURA- Look to the East, Look to the West:

El sisè àlbum dels de Glasgow ha arribat després d' onze anys i de la mort de la teclista Carey Lander. Molt els ha costat superar la pèrdua però finalment aquest disc ha arribat plagat d' aquella dolça i fragil melangia que ens tenen acostumats i que els emparenten amb els Belle & Sebastian. Un disc on hi ha peçes pop de ball però també balades tendres, totes elles regades per la bonica veu de Tracyanne Campbell.

Cançons preferides: Liberrty Print, Big Love, Pop Goes Pop.

DISCOS DE 2024: KEN STRINGFELLOW - Circuit Breaker:

 

Mientras su compañero de los Posies, Jon Auer, se encuentra enfrascado en la gira de esos Big Star a los que ayudó a resucitar, Ken Stringfellow nos acaba de soltar una bomba con el que es su quinto trabajo en solitario, y el primero desde “Danzing In The Moonlight” (2012). En esa última referencia que teníamos, ya lejana a día de hoy, el de Seattle se mostraba como a cantautor pop moderno de corte intimista abastecido de distintos recursos sonoros en un disco que resultaba bastante complejo, taciturno y a la postre difícil de digerir.

Es quizás a través de sus trabajos en solitario donde Ken ha querido desmarcarse del power-pop de su banda de referencia, Posies (recordemos que también se ha ido involucrando en otros proyectos harto interesantes: R.E.M., Lagwagoon, Minus 5,…), lo que ha logrado con mayor y menor éxito. Doce años después llega este “Circuit Breaker”, seguramente el mejor trabajo bajo su firma, donde las guitarras poderosas pierden protagonismo a favor del piano y del pop-rock de los setenta, con miradas a lo que hacían en esa época gente como Billy Joel, Harry Nilsson, Leo Sayer, Elton John o Todd Rungren, por nombrar algunos. Aunque el punto de conexión de las once nuevas canciones es en realidad la visceralidad de su autor, pues las nuevas composiciones nacen desde bien adentro, por lo que uno puede percibir cómo la pasión y la sinceridad emergen desde los surcos del vinilo. Ken nos habla de los sentimientos humanos más profundos y universales, y lo hace dando una lección de interpretación vocal, modulando su voz que aparece frágil y dulce en algunos pasajes mientras que en otras luce potente y áspera, en una demostración de versatilidad que resulta abrumadora.

Ejemplo de todo ello es la estremecedora “Trust”, con la que abre el paquete, de estructura creciente, en el tramo final aparece una espectacular parte vocal desgarrada. Con “If That’ s What God Wants” nos muestra su maestría en un estilo ajeno a lo que nos tiene acostumbrados y que lo llega a emparentar con Father John Misty. Su capacidad para la armonía y melodía luce especialmente en el medio tiempo “Tears Tumblin’“, mientras que con la que titula el álbum pega un salto y nos lleva al grunge más guitarrero de los noventa. En “There” se rodea de folk acústico con unos arreglos de cuerdas que junto a su afable timbre de voz puede recordar a nuestro querido Josh Rouse.

En “The Power Out Song (Prettier That It Looks)”, Ken cambia de tercio y tira por la ampulosidad y la épica del soft rock. En “Don’ t Mind The Rain”, de aromas Laurel Canyon, nos enfrentamos ante una pieza íntima con un bonito slide, mientras que en “Our Paradise” encontramos al Elton John más grandilocuente y en “Ride High” saca a relucir toda su rabia contenida. Por cierto, que nadie se preocupe con la voz de ultratumba en la ambiental e inquietante “Waiting”, se trata de un ejercicio experimental que hace con la artista y cantante Lydia Lunch. Se les pasará el susto si escuchan esa pieza pop tan redonda que se titula “Ghost Me”.

                                    

Así que si no sabéis qué disco nuevo escuchar y buscáis autenticidad, no lo dudéis, hincad el diente a ese corazón floreado de la portada, porque el nuevo álbum de Ken Stringfellow es una auténtica obra maestra que mucho me temo pasará bastante desapercibida como ha sucedido con muchos de los trabajos de su gloriosa banda The Posies. No siempre el talento gana.

Por Àlex Guimerà

Publicado en https://www.elgiradiscos.com/2024/12/ken-stringfellow-circuit-breaker.html

DISCOS NADALENCS: Bryan Adams christmas EP (2019)

Fa cinc Nadals que el canadenc va publicar un sorprenent EP nadalenc, tant en desús als nostres temps, on incloïa cinc cançons nadalenques grabades per ell en diferents èpoques de la seva llustrosa carrera musical.

De fet, per a l' ocasió el bo d' en Bryan Adams només va grabar de nou la marxosa "Joe And Mary" i  el clàssic divertimento "Must Be Santa" de Hal Moore i Bill Fredericks que Bob Dylan había rescatat en el seu disc de nadales "Christmas In The Heart" (2009) deu anys abans.

Als anteriors,  va incorporar tres temes ja previament enregistrats per ell com són la balada "Christmas Time", el reggae-pop "Reggae Christmas" i la rockabilly "Merry Christmas".  De fet "Christmas Time" havia estat publicat el desembre del llunyà 1985 amb la cara B "Reggae Christmas", aquesta peça del compositor canadenc Jim Wallance  gravada després que el cantant es trobés amb el Ringo Starr i parléssin de gravar aquesta nadala rock. Cal dir que l' ex-Beatle mai la va enregistrar. De la cançó, a més, s' hi va fer un videoclip per a la MTV. Molt típic de l' època..

"Merry Christmas", en canvi, es mes propera en el temps ja que va ser publicada en single únic l' any 2011.

En resum, l' EP nadalenc del Bryan és una petita i variada compilació nadalenca ideal pels fans del rocker i del rock en general que vulguin endolcir els nadals. Que mai hi faltin les nadales en clau rock ' n roll.

Bon Nadal a tothom!

PAUL MC CARTNEY AL WIZINK CENTER (MADRID), 9 de diciembre de 2024:

Menuda visita nos regaló Paul McCartney con el doblete en el WiZink Center de Madrid los pasados días 9 y 10 de diciembre. Creo que nadie se podía imaginar esa demostración de vitalidad y energía del músico considerando que su pasaporte señala inequívocamente que tiene 82 añazos. Muchos pensábamos que era nuestra última oportunidad de ver al genio de Liverpool, aunque después de la exhibición vista no tenemos nada claro de que realmente sea así.

Habiendo elegido la primera de las dos fechas señaladas, la del 9 de diciembre de 2024, el WiZink presentaba un mosaico diverso de edades y estilos: desde niños hasta abuelos todos puestos de acuerdo en gozar de una experiencia que solo el ex-Beatle es capaz de ofrecer. Para los más jóvenes, quizás era una oportunidad histórica en sus vidas para presenciar a tal leyenda; para los más veteranos la ocasión les permitía volver a su pasado más lozano a través de unas canciones que les han acompañado todos sus días. Y es que la música une, transmite emociones, se vive de forma diferente en cada persona, y no se me ocurre mejor ejemplo de todo este poder que las canciones de los Beatles. Ellos lanzaron el pop a otra galaxia, nunca su gesta ha sido superada, y su legado se transmite de generación a generación como un tesoro impagable.

                                   

Así lo vivimos las más de 15.000 almas que aguardábamos con ansias el regreso de Paul a la capital española, casi cuatro años después de su última visita. Con una puntualidad británica, escuchamos los primeros acordes de “Can't Buy Me Love”, ese clásico del “Hard Day’ s Night” que fue publicado hace exactamente 60 años y que con el paso del tiempo se mantiene intacta. Era el comienzo de un viaje del que ya no teníamos retorno.

Saltamos justo diez años para instalarnos en 1974, con los dos temas que siguieron: “Junior Farm” y “Letting Go”, piezas menores de los Wings, ésta última con la sección de viento soplando desde en medio de las gradas. Saxo, trompeta y trombón complementaron a la perfección muchos de los temas que sonaron y que hicieron lucir a la banda de referencia de esta gira “Got Back Tour”, que en realidad son los músicos que acompañan al bajista desde hace décadas. Hablamos de los guitarristas Rusty Anderson y Brian Ray, del teclista Paul “Wix” Anderson” y del batería Abe Laboriel, estos dos últimos ubicados en un segundo nivel, elevados en la parte trasera del escenario.

                                         

El concierto fue transitando por distintas épocas de Macca, con canciones de los Fab Four junto a otras de los Wings y otras extraídas del cancionero reciente en solitario. Piezas elegidas de entre tantas y tantas que tiene que se pasearon en detrimento de otras que bien podrían haber formado otro setlist igual de letal. De los Beatles sonaron “Drive My Car”, tras un formidable video con unos coches de protagonistas, o esa “Getting Better” del "Sgt. Peppers" que vino acompañado por otro video, en este caso mostrando unas ciudades (Londres, París) post-apocalípticas en las que nacían unas flores. El optimismo de McCartney siempre presente, él era el de la serotonina y Lennon el dramático y el de la desazón existencial.

Me encantó la marchosa “Come On To Me” (“Egypt Station”, 2018), moderna y actual, con los vientos pegando el ritmo, pero también cuando al final de “Let Me Roll It” el octogenario la lió con un solo descomunal interpretado por su guitarra hippie intercalando los acordes de “Foxy Lady”, de un Jimi Hendrix al que dedicó un recuerdo. La balada standard “My Valentine” la dedicó a su esposa, Nancy, presente en el recinto mientras las pantallas mostraban unos actores haciendo signos para sordomudos. El homenaje velado a su amada Linda lo puso con “Maybe I’ m Amazed”, no hizo falta ninguna dedicatoria.

 

                                 

Aunque la cosa se puso realmente seria cuando se sacó de la chistera “I’ ve Just Seen A Face”, que es una de las grandes maravillas de los Beatles aunque no siempre reivindicada, esos punteos con la acústica y esa melodía tan preciosa entró bien dentro de nosotros. La siguió, también a la acústica la, canción más antigua de todas, la skiffle “In Spite Of All In Danger”, que compuso en la era de los Quarrymen. Este set medio acústico se rubricó con el que presentó como el primer éxito de los Beatles, “Love Me Do”. Le tomó el relevo Abe cuando bailó los pasos de la “Macarena” al son de “Dance Tonight” mientras Paul tocaba la mandolina.

Impresionante fue ver a nuestro ídolo interpretando la bella “Blackbird” mientras se elevaba el cubículo del escenario en el que se situaba, alrededor de unas preciosas imágenes de pájaros. Un momento íntimo imborrable. Elevado encima de todos continuó con “Here Today”, esa canción que compuso después de la muerte de Lennon y que le dedicó con todo su amor. Allí desnudo y sin banda, Paul no mostraba debilidades vocales, al contrario reafirmó que sigue siendo el de siempre.

                                   

Otro momento mágico lo vivimos al son de la que es la última canción de la legendaria banda “Now And Then”, creada gracias al desarrollo tecnológico, y presentada para la ocasión con su videoclip en el que coexisten los Beatles más jóvenes con los actuales. Su habitual pianola psicodélica y colorida apareció ante nosotros para abordar “Lady Madonna”, antes de la circense “Being For The Benefit Of Mr. Kite!” y de una “Something” arrancada con el ukelele y terminada con toda la banda a pleno pulmón. Sobra decir que se la dedicó a su hermano George. Paul a lo largo de la noche hizo esfuerzos en hablar castellano, se notaba que lo leía, pero no se le daba nada mal, por algo lo estudió en la escuela como segunda lengua.

La recta final había llegado y con ella “Obla-Di-Obla-Da”, con el público haciendo los coros, y la canción más reconocida de sus Wings, “Band On The Run”, con la portada del álbum en cuestión luciendo en la pantalla con sus personajes moviéndose al son de la música. Para “Get Back” Paul volvió a agarrar su Hofner y volvió a darle caña, que es algo que no dejó de hacer en toda la velada; pero para “Let It Be” se puso tras el piano de cola para deleitarnos con uno de los mayores himnos que jamás hayan existido. Sin abandonar su puesto, “Live And Let Die”, que vino acompañada con la espectacular pirotecnia, fogonazos y aquellas bromas que muchos esperábamos en las que el músico hace ver que ha quedado ensordecido o afectado por los estruendos. Pero por si no habíamos tenido himnos ni trucos suficientes, “Hey Jude”, con esa otra artimaña habitual suya en la que hace corear los “nanananás” al público, mujeres y hombres por separado y a todos juntos en éxtasis. Era el broche perfecto al concierto antes de los bises.

Una pausa en la que no faltaron los cánticos “oe oe oe oé” a los que Paul se apuntó para musicalizar, y en la que las banderas española, británica y LGTB fueron ondeadas al unísono por la banda. La vuelta arrancó con uno de los grandes momentos (hubo tantos) de la noche: “I’ve Got A Feeling”, en donde Paul alternó con John en la pantalla como si estuviera presente en aquel momento, de hecho lo estaba, claro. La tecnología permite instantes asombrosos, como éste en el que a uno se le pusieron los pelos de punta.

Más cañeras fueron el “Sgt. Peppers (Reprise)” y la satánica (?) “Helter Skelter”, que dejaron paso al final habitual con “Golden Slumbers-Carry That Weight- The End”, que fue el que en 1970 cerró el disco “Abbey Road” y la carrera de la banda más grande jamás conocida.Fue el final de un directo deslumbrante, por la perfección del sonido, por los medios puestos al son del espectáculo, por la destreza instrumental de los músicos, por la conexión de McCartney con su público, por las distintas atmósferas (festivas, introspectivas, emotivas, salvajes, modernas…) por las que viajamos a lo largo de las tres horas, pero sobre todo por ver a ese hombre que tanto y tanto nos ha regalado y comprobar que sigue más lozano, elegante y generoso que nunca, haciendo lo que más le gusta, vaciarse ante su público. Durante esa noche no hubo espacios para la nostalgia vacía, sino para la gratitud y para el homenaje sincero a los momentos compartidos con esas canciones que se han convertido en banda sonora de nuestras vidas.

El maestro se fue, y todo el Wizink siguió vibrando con ese sentimiento colectivo de admiración hacia un hombre que sigue desafiando el paso del tiempo con la misma energía que nos encandiló a finales de los sesenta.

Por Àlex Guimerà

Publicado en  https://www.elgiradiscos.com/2024/12/paul-mccartney-un-viaje-con-destino-los.html